Sabent que el vot és una decisió molt personal i en la que ningú hauria d'intentar interferir, em permeto de fer-vos uns suggeriments en el cas que sigueu independentistes perquè, davant de les grans dificultats que travessem, necessitem encertar el camí.
Els articles d'en Jordi
Articles enviats a la premsa catalana i internacional des de l'any 2000
2 d’abril del 2024
MANUAL DE VOTACIÓ DEL 12M PER A INDEPENDENTISTES
25 de març del 2024
PUIGDEMONT SERÀ CANDIDAT A LES ELECCIONS CATALANES
(Article 524)
22 de març del 2024
L’INDEPENDENTISME CATALÀ OBLIGA ESPANYA A APROVAR UNA AMNISTIA
CC, By-Sa: Amadalvarez |
CC, By-Sa: Josep Renalias - Lohen11 |
(Article 523)
6 de març del 2024
EL TRIBUNAL SUPREM JUTJARÀ ALGUNES MANIFESTACIONS A CATALUNYA COM A TERRORISME
(Article 523)
29 de febrer del 2024
ELS JUTGES COMBATEN LA LLEI D’AMNISTIA DEL CONGRÉS ESPANYOL
Protesta contra l'acusació de terrorisme pel Tsunami |
Jutge Joaquín Aguirre |
Jutge Manuel García Castellón |
4 de febrer del 2024
LA GUERRA BRUTA D'ESPANYA: L'"OPERACIÓ CATALUNYA"
El PSOE, el partit al govern espanyol, ha canviat la seva postura davant l'independentisme català, i això està obrint una escletxa per on afloren veritats incòmodes: El nacionalisme espanyol ha estat utilitzant fraudulentament la justícia, amb fins polítics, per intentar destruir el moviment independentista català. El gir és perquè, per governar Espanya, el PSOE necessita els 7 vots de Junts, el partit independentista català de Puigdemont. Actualment el PSOE gairebé no té representació en cap altre nivell institucional, ni regions ni ciutats importants, per tant necessita governar Espanya per poder situar en els càrrecs del govern gran quantitat de gent del seu partit i així subsistir econòmicament. Això ha forçat que el PSOE reconegués implícitament que s'havia acusat falsament l'independentisme de colpista, violent, terrorista, racista, supremacista, de pactar amb Putin per debilitar la UE... i, com que sabia que tot això era inventat, ara ha necessitat aclarir la falsedat d'aquestes acusacions perquè la ciutadania accepti el pacte, reconeixent a més que el moviment independentista català ha patit lawfare (guerra bruta judicial). L'únic "delicte" de l'independentisme català ha estat ofendre el nacionalisme agressiu i intransigent que forma part de l'ADN espanyol.
Després de la dictadura franquista, la incipient democràcia espanyola va haver de lluitar contra el grup terrorista basc ETA i va recórrer a tota mena de guerra bruta (tortures, vulneracions de drets humans, estigmatització del que era basc, i fins i tot terrorisme d'estat per part del grup GAL) i, amb un moviment pacífic i democràtic, com l'independentista català, han decidit activar el mateix patró de guerra bruta, però ara aplicats contra un moviment que no ha fet cap delicte. Com que en aquest atac s'han unit els discursos dels partits polítics, les actuacions judicials i policials i els relats fabricats pels mitjans de comunicació, costa desembullar la veritat a la llum pública i jutjar-ho. A més, el mateix PSOE, a qui ara li interessa destapar les actuacions irregulars del govern del PP, al seu propi govern també ha practicat espionatge il·legal i lawfare contra l'independentisme català. En tot cas, aquest cas és irresoluble dins d'Espanya perquè: com es pot jutjar per delicte la cúpula judicial mateixa? Per això cal que la UE s'hi impliqui: penalitzi Espanya i la forci a acceptar una solució democràtica en forma de referèndum.
(Article 522)
3 de gener del 2024
ELS JUTGES ESPANYOLS NO VOLEN SER INVESTIGATS PER LES SEVES ACTUACIONS CONTRA L'INDEPENDENTISME CATALÀ
Des de fora, normalment s'opina que Catalunya i Espanya haurien de negociar per trobar la manera de continuar junts. Però des de Catalunya ho hem intentat moltes vegades, des que el 1714 Espanya va sotmetre Catalunya per la força, i hem arribat a la convicció que no hi ha entesa possible i que l'única solució és que cadascú segueixi el seu camí. Després dels 40 anys de dictadura del General Franco, la situació internacional va forçar una transició cap a un sistema que és democràtic mentre no es qüestioni la unitat d'Espanya. Electoralment s'han alternat dos partits: el Partit Popular fundat per set ex ministres de Franco i el PSOE, un partit socialdemòcrata però tan nacionalista com el PP. El 2004, Catalunya va fer un últim intent amb un nou Estatut per trobar un encaix que reconegués Catalunya com a nació dins de l'Estat espanyol, però el PP, el PSOE i el Tribunal Constitucional van degradar l'Estatut fins a deixar clar que Espanya no vol afavorir la plurinacionalitat ni reconèixer Catalunya, sinó que el seu nacionalisme pretén el camí contrari: diluir Catalunya per homogeneïtzar Espanya.
Però ara s'ha produït un inesperat gran canvi gràcies al resultat electoral del passat juliol. El PP va guanyar, però no arribava a poder formar govern amb l'extrema dreta, de manera que el seu adversari, el PSOE, podia formar govern si rebia el suport de la resta de partits. Aleshores els independentistes de Junts, el partit de Carles Puigdemont, van exigir una amnistia per als perseguits per la justícia i una negociació a Ginebra, amb un mediador internacional, per abordar el dret a l'autodeterminació. La gran ànsia de poder de Pedro Sánchez han fet que el PSOE acceptés unes condicions als antípodes del que havia defensat fins ara.
A més, Puigdemont havia posat una altra «petita» condició: crear tres comissions parlamentàries per investigar l'Operació Catalunya (una operació clandestina dels serveis secrets, policia i jutges per destruir el moviment independentista català inventant proves falses, acusant de corrupció, subornant...), una altra comissió sobre els atemptats jihadistes a Barcelona de 2017 (es vol investigar: com és que la policia espanyola tenia en nòmina al cap del grup jihadista? Per què no van impedir l'atemptat si espiaven els telèfons dels terroristes? I per què no van avisar a la policia catalana?) i una altra comissió sobre l'espionatge il·legal amb el programari israelià Pegasus (el centre universitari canadenc Citizen Lab va descobrir que, com a mínim, 67 telèfons de polítics, activistes i advocats independentistes havien estat espiats amb aquest programari il·legal).
El PSOE ha reconegut la «lawfare», perquè vol el suport de l'independentisme, però no ho hauria fet si no fos veritat, i el Consell General del Poder Judicial, els jutges del Tribunal Suprem i els organismes corporatius dels jutges han sortit en tromba a criticar que se'ls vulgui investigar i que se'ls citi a declarar en seu parlamentària. I fins i tot han demanat la inhabilitació i condemna de la diputada Míriam Nogueras que, en el Congrés espanyol, va assenyalar als magistrats, segons ella, més implicats en la «lawfare»: Carlos Lesmes, Manuel Marchena, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Fins ara havien tingut impunitat per a fer i desfer en tot el que anava en contra de l'independentisme català, però ara senten que aquesta impunitat es podria acabar i es troben en fals. Creien que, per ser jutges, no podrien ser perseguits i es neguen a haver de retre comptes.
No sabem fins on arribarà Pedro Sánchez per la seva necessitat dels vots independentistes, però per fi hi ha una conjuntura que fa emergir la veritat del que ha estat passant a Espanya. Faria bé Europa d'estar atenta i no sucumbir a la temptació de tapar-ho o justificar-ho per tal d'ajudar un membre de la UE, sinó que hauria d'ajudar a aclarir la veritat i pressionar perquè Catalunya pugui exercir el dret a l'autodeterminació que es mereix. La veritat i una actuació recta i democràtica també ajudaran a Europa.
(Article 521)
4 de desembre del 2023
IMPRESSIONANT VIRATGE DEL GOVERN ESPANYOL: HORITZÓ DEMOCRÀTIC A CATALUNYA?
2 d’octubre del 2023
REIVINDICACIÓ DEL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA DE 2017
Acte a Plaça Catalunya, Barcelona |
Acte a Plaça Catalunya, Barcelona |
Manifestació de l'ANC, Barcelona |
Xerrada de represaliats a la Presó Model de Barcelona |
16 de setembre del 2023
NOU ÈXIT ROTUND DE CONVOCATÒRIA DE L'INDEPENDENTISME
I al mateix temps, el president interí, Pedro Sánchez, per ser investit president, necessita els vots de Junts, el partit del 130è President de Catalunya, Carles Puigdemont, que es va haver d'exiliar a Bèlgica perquè Espanya el persegueix des de que es va celebrar el referèndum d'autodeterminació del 2017. Però Puigdemont no ha resistit a l'exili per, ara que el seu perseguidor ho necessita, accedir a investir-lo. En comptes d'això, el 5 de setembre va fer una conferència a Brussel·les, amb periodistes de 64 països, on va plantejar la necessitat d'un acord històric per resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i Espanya. Va afirmar que no hi ha condicions per a la negociació, però que, si Sánchez vol ser investit, ha de proporcionar uns mínims requisits previs per començar a negociar: Reconèixer la legitimitat de l'independentisme, deixar de perseguir aquest moviment pacífic com si fos una amenaça terrorista, aprovar una amnistia per a tots els represaliats (aproximadament 1.500) i permetre un mediador internacional per monitoritzar les negociacions.
I paradoxalment, Sánchez també podria estar interessat en una amnistia per a les víctimes catalanes represaliades i per als policies agressors, perquè la podria justificar públicament com una manera d'acabar amb la repressió exercida per l'Estat i posar fi al conflicte. Però el conflicte no s'acabarà amb la fi de la repressió, sinó que caldria abordar l'arrel del conflicte: que el poble català tingui dret a exercir l'autodeterminació. De fet, la veritable justificació (que ell es nega a reconèixer) hauria de ser que és just concedir una amnistia per anul·lar els danys de l'acció fraudulenta de la Justícia contra els independentistes. Però Sánchez tindrà difícil aconseguir que la societat espanyola accepti una amnistia per als membres d'aquest moviment després d'haver fet una construcció mediàtica que els va titllar de "colpistes", "delinqüents", "terroristes", "racistes"... En realitat, la motivació oculta d'Espanya per a aquesta amnistia seria netejar l'expedient de la Justícia abans que es dicti la sentència del Tribunal de Justícia de la UE, que es preveu demolidora per a Espanya.
5 de setembre del 2023
EL CATALÀ SERÀ LA 25ª LLENGUA OFICIAL DE LA UE?
A les eleccions espanyoles del 23 de juliol, cap dels dos partits que s'alternen en el poder va arribar al mínim i, qui vulgui governar, necessitarà els vots de Junts, el partit de Carles Puigdemont que es va exiliar a Bèlgica per escapar-se d'un judici il·legal a l'Estat espanyol per haver organitzat el referèndum d'autodeterminació de 2017.
A Europa, a molts països es concep una sola llengua per estat. Se sap d'altres llengües “regionals”, però no se les té en compte, com si els seus parlants fossin ciutadans de segona. A Espanya, 26M de persones viuen en territoris que tenen el castellà (la llengua de Castella) com a llengua pròpia, però 14M viuen en territoris que tenen el català com a llengua pròpia (amb uns 8M de parlants habituals), 3M el gallec (2M de parlants) i 3M el basc (900.000 parlants).
Espanya també ha impedit l'oficialitat del català a la UE, perquè vol subordinar-nos a través del castellà. El català (que s'usa a: Espanya, França, Itàlia i Andorra -on és la llengua de l'Estat-) és la novena llengua més parlada a la UE, però no té estatus oficial, com si tenen llengües amb menys parlants: búlgar, danès, eslovac, finlandès, lituà, letó, eslovè, estonià, maltès i gaèlic irlandès.
Serien les sisenes eleccions en vuit anys, un període en què, teòricament, només tocaven dues eleccions. Això sol ja és una mostra de la inestabilitat política i econòmica que afecta l'Estat espanyol, en part per no voler afrontar el conflicte amb Catalunya de manera democràtica amb un referèndum d'autodeterminació.
(Article 517)
11 d’agost del 2023
ELECCIONS 23J: HABREMUS PACTUM?
1- ANALITZEM LELS RESULTATS DE LES ELECCIONS DEL 23J
Última trobada entre Puigdemont i Sánchez el 2016 |
I per això, els vots del PSC i Sumar s’han traduït en més escons i han augmentat el seu bon resultat a Catalunya i, a nivell estatal, ha ajudat el PSOE a no baixar sinó a pujar una mica. En una repetició electoral on l’independentisme podria veure estratègic de votar per blocar la formació d’un govern espanyol, es podria corregir aquesta distorsió...
Aquesta dinàmica interna de l’independentisme, ha enfonsat el vot dels seus partits, per dos motius una mica antagònics: uns per ser massa independentistes i els altres per massa poc. S’han perdut votants per la campanya d’abstenció massiva i també, com a vot útil contra l’extrema dreta, cap a altres formacions no-independentistes (!).
L’independentisme ha perdut 700.000 vots: Ha passat de 42% a les passades eleccions generals → 23J: 28% (985.685)
(1.652.055 -a l’1O eren 2.044.038 que haguessin representat 52% a les eleccions de 2019-):
ERC han perdut 416.000 vots; Junts, 141.000 i la CUP, 149.000.
Hi ha hagut molta abstenció dels independentistes (300.000 persones), que no ha volgut ser gaire visibilitzada pels partits, i que és molt diferent de l’abstenció habitual que s’associa a gent poc interessada en la política, en canvi, al 23J els que s’abstenen són els independentistes més activistes que fan un sacrifici per fer purga interna en els partits. I no és només gent enfadada amb el partit que habitualment votarien, a nivell individual, sinó que també hi ha hagut una campanya molt activa per les xarxes socials incitant a l’abstenció independentista massiva! Aquests independentistes més activistes són els que habitualment haurien ajudat a motivar tothom a votar en clau independentista, però amb els seus tuits, missatges, emails, comentaris en l’entorn social... han creat un ambient no favorable sinó tot el contrari, i per tant no només han faltat els seus vots sinó també l’ambient que haguessin generat a favor de l’independentisme. Per això el resultat ha estat demolidor.
També hi va haver campanya pel vot nul amb la papereta de l’1-O, amb un increment del vot nul d’11.000 vots respecte les anteriors eleccions generals. És, com l’abstenció, un vot que no ha arribat als partits. El seu volum electoral ha estat poc significatiu, tot i que no seria un nombre menyspreable de persones si es mobilitzessin en algun acció al carrer, per exemple, i ha sigut visible pels 25.000 membres de les 8.400 meses electorals que n’hauran vist 1 o 2 en cada mesa.
Per altra banda, els partits, a més de perdre els vots de la gent més independentista, també han perdut els vots dels menys independentistes, que han votat partits no-independentistes per intentar parar l’extrema dreta, malgrat que l’opció independentista d’ERC se sabia que també serviria per investir Pedro Sánchez.
Aquest vot cap a altres formacions (el PSOE ha rebut 216.081 independentistes i Sumar, 125.141) també ha estat afectat per la campanya d’abstenció massiva perquè ha tret motivació en el conjunt del potencial electorat independentista.
Segons els politòlegs Jordi Muñoz i Toni Rodón:
- ERC (que ha perdut 416.000 vots): 195.968 cap a l’abstenció + 156.600 cap al PSC + 49.867 cap a Sumar (50% a l’abstenció i 50% a PSC+Sumar).
- CUP (149.000): 65.200 vots a Sumar + 34.832 abstenció + 23.956 vots al PSC (30% abstenció i 70% PSC+Sumar).
- Junts (141.000):74.232 abstenció+ 35.525 vots al PSC + 10.074 vots a Sumar (60% abstenció i 40% PSC+Sumar).
Un comentari per als abstencionistes que deien que a les eleccions espanyoles no hi hem d’anar a fer res. Mireu la situació que s’ha generat que ens permet visualitzar el nostre conflicte en la política interna espanyola. Mai hem de desestimar trinxeres de lluita per avançar. No sabem com aniran les coses, però hem de fer per tenir el màxim de palanques per fer pressió i portes per on avançar.
La CUP sí ha fet autocrítica pels resultats i han demanat de refundar-se, però ERC i Junts han esquivat l’autocrítica i han atribuït la baixada a un vot dual motivat per la por a l’extrema dreta. Potser Junts és possible que ara negociï més fort tenint en compte aquest malestar latent, però sobretot ERC han amagat el cap sota l’ala i segueixen endavant com si res. Fa de mal dir, però és segur que els partits que no facin autocrítica i no abandonin l’estratègia de recular enfront l’Estat espanyol, seguiran en caiguda lliure...
En definitiva, si analitzem els resultats a Espanya (traient Catalunya i Euskal Herria), el guanyador ha estat el PP i el tercer partit ha estat V0X per davant de Sumar, per tant els escons de PP+V0X representen el 58% dels escons. En canvi, a Catalunya, la situació és la inversa i només el 17% dels escons són per a PP+V0X. Les nacions sense estat, estan entorpint el govern que vol la nació espanyola i hi ha un empat que fa ingovernable aquesta Espanya plena d’exclusions.
2- COM NEGOCIAR EL POST 23J?
Diu Sánchez que Junts ha de triar si vol un govern de l’extrema dreta o un govern progressista, seguint amb la disjuntiva d’atiar la por, però sabem que hi ha alternatives, com una gran coalició PP+PSOE o un govern del PP amb l’abstenció del PSOE (aquesta és la possibilitat que està intentant el PP, que ha aconseguit que V0X el voti sense voler entrar al govern, per intentar atreure altres suports que temien l’extrema dreta). No caiguem en les trampes del PSOE.
De fet, el PSOE ha actuat contra els catalans amb la mateixa motivació que la dreta franquista: la llei i la Constitució com a pany i forrellat i amb voluntat de destruir els nostres trets nacionals propis i sotmetre’ns. Això ho hem pogut anar comprovant amb represàlies, espionatge il·legal amb Pegasus, infiltració d'espies en moviments socials pacífics, muntatges policials per acusar aquest moviment de violent, inclusió de l'independentisme català a les llistes terroristes d'Europol, operacions d'Estat per impedir que els independentistes arribin al poder institucional, atacs a la llengua, burles a Puigdemont, no reconeixement que és un exiliat polític i amenaces que serà detingut, declaracions que Catalunya està millor simplement perquè no hi ha tantes manifestacions als carrers, però sense haver abordat el seu dret a decidir... I amb tot això han abonat el terreny perquè triomfin els postulats de l’extrema dreta franquista del PP i V0X.
Demanava Mas que Puigdemont no fos intransigent, com si demanar l’autodeterminació de manera irrenunciable fos intransigent. No li sembla intransigent que el PSOE entri a la negociació dient que hi ha línies vermelles i que de certs temes (que precisament són els temes que ens van fer començar aquest procés) no se’n pot ni parlar?
I de fet, no cal demanar un referèndum, n’hi hauria prou reconeixent l’únic referèndum que s’ha fet, el de l’1-O. Cal defugir el seu enfocament (parlar de qui serà president i amb qui) i aprofitar l’altaveu mediàtic per parlar de l’1-O (hi vam votar 2,3M de persones, amb una participació del 43%, equiparable a les eleccions europees i amb un 91% de sí). Potser hi hagués votat més gent sense la violència exercida per l’Estat, però això, lluny de desacreditar el referèndum, referma els motius per marxar de l’Estat espanyol. Si en la negociació volen acordar un nou referèndum acceptat per els dues parts, endavant.
Obtenir traspassos de competències no pot ser l’objectiu de la negociació. Tothom s’imagina que cedirem per unes engrunes dins del “marco constitucional”. Bé, doncs és un bon moment perquè s’adonin que volem anar a l’arrel del problema. Recordeu allò que “com més ens doblegàvem, menys ens respectaven i més ens colpejaven”? És així. Sigueu valents els de Junts per forçar tot un país a anar a eleccions si cal, aguanteu l’allau de crítiques amb que voldran agenollar-vos i us fareu respectar. I també ens motivarà als activistes el sentir que la part política també va a totes.
Hi ha qui planteja que l’autodeterminació pot ser el punt de partida de Junts, però que l’acord, en un punt mig, no podrà complir l’expectativa inicial de l’autodeterminació. D’aquesta manera, aquest dret sempre quedaria exclòs dels resultats de les negociacions! Això no pot ser. En el cas de Junts, que no necessita negociar ni fer president a Sánchez, pot negar-se a diluir el punt de partida, perquè és un dret que exigeixes: solucionar el conflicte democràticament. I si no s’accepta, doncs que no hi hagi acord. El PSOE hi té més a perdre.
El PSOE dirà que cal discreció en les negociacions, però sobretot perquè necessiten que les condicions de Junts no siguin debatudes a nivell públic a Europa, perquè en cas que Junts no cedeixi, no hagin d’assumir públicament que rebutgen el dret d’autodeterminació de Catalunya, sinó que voldran sortirde la negociació dissimuladament i apostar per eleccions o investir el PP. Hem de publicitar les nostres exigències, abans que el PSOE les rebutgi i ja no en vulgui parlar.
I en definitiva, és que no podem ser nosaltres els que renunciem a posar sobre la taula l’autodeterminació, per molt que sapiguem que és una exigència que supera el govern espanyol, entenent que l’Estat va molt més enllà del govern (la monarquia, la magistratura, l’exèrcit, la policia, el deep state, l’economia...) i que aquests no voldrien ni sentir-ne parlar de perdre territori. No li podem estalviar, al govern que “teòricament” representa el país, haver de respondre a la nostra exigència.
3- QUIN RESULTAT TINDRIEN UNES NOVES ELECCIONS?
És molt probable que el PSOE es negui a negociar l’autodeterminació i haguem d’anar a noves eleccions. Com serien?
La majoria de gent votaria igual que en les anteriors, però una part dels votants de cada bloc es transvasarien cap als partits grans (PP i PSOE) per intentar vèncer al bloc rival. V0X perdria escons que guanyaria el PP, i el mateix passaria entre Sumar i el PSOE. Finalment els blocs quedarien semblants, sense que cap dels dos arribés a la majoria absoluta.
I el vot independentista (a l’espera de saber si la CUP es presentaria, tot i que ells també són partidaris de no investir presidents espanyols que no acceptin l’autodeterminació) es concentraria en Junts. És possible que hi hagués força menys abstenció al haver vist que Junts es mantenia fidel a l’independentisme i que els seus escons haurien posat entrebancs a l’Estat espanyol. Si pugés el vot independentista, els vots del PP i V0X representarien menys escons i sobretot el PSC i Sumar perdrien diversos escons.
El resultat seria força semblant i de nou Junts podria tornar a blocar la investidura si no es complissin les nostres exigències.
4- COM VEURAN AQUESTA NEGOCIACIÓ A EUROPA I AL MÓN?
Una cosa que no hem d’oblidar en aquesta negociació és que no només el PSOE i Sumar escoltaran les condicions independentistes, sinó que també hi ha els que miren la negociació des de fora. I és important que, a Europa, s’assabentin que l’exigència de l’autodeterminació continua i que els independentistes no faran pactes menors.
Imagineu que féssim aquest mal raonament: “No demanarem l’autodeterminació perquè Espanya no ens la pot donar, per tant demanem només el que creiem possible: rodalies i millor finançament”. Al final co-gestionaríem rodalies assumint-ne les despeses i el finançament no milloraria gaire, perquè si no les altres comunitats es queixarien. I a veure quin percentatge s’acabaria finalment executant. A Europa pensarien: “Sembla que no han demanat la independència, només millorar la situació dins d’Espanya. Fantàstic que ho estiguin arreglant. La cosa deu estar-se reconduint...”.
En canvi, imagineu-vos que Junts no cedeix i el PSOE surt de la negociació, però tampoc vol investir el PP i prefereix anar a noves eleccions perquè ho «veu a tocar». Tampoc el PP voldria investir al PSOE perquè també creuria que podrien arribar a la majoria absoluta. Llavors aniríem a eleccions.
Fins al desembre el govern seria interí, i aquesta provisionalitat no seria desitjable per a l’Estat ni per a la UE. Si després de les eleccions Junts seguís fent-los falta però no acceptessin les seves condicions, el país tornaria a quedar bloquejat. Més inestabilitat, més temps, més visibilitat pel conflicte Espanya-Catalunya. Quedaria clar que no hi ha desinflament independentista, que el projecte segueix endavant, però havia provocat conclusions precipitades en interpretar-se malament una abstenció que no era desànim sinó toc d’atenció als partits independentistes.
Per sortir del bucle de bloqueig, podrien pactar PP-PSOE, quan el PSOE veiés que no pot guanyar. El PSOE s’abstindria per facilitar la investidura de Feijóo, amb la condició que V0X no entrés al govern (perquè el govern espanyol no quedés tan impresentable de cara a Europa). Feijóo accediria al càrrec afeblit, amb poca il·lusió perquè no hauria estat un triomf nítid a la primera, sinó un degoteig llarg i tediós. Sánchez quedaria fora de combat. V0X disminuït pel vot útil cap al PP i fora del govern. Un govern en minoria amb moltes dificultats per aprovar res...
Sabem que la independència de Catalunya passa perquè el moviment culmini al carrer una situació llarga de conflicte, en la que la UE (la comissió, TJUE i altres) parin els peus a l’Estat i el forcin a acceptar una sortida democràtica. I per anar a aquest conflicte hi ha moltes maneres: Urquinaona des de ja (és a dir, no en un tram final del conflicte o com a reacció a algun esdeveniment injust puntual, sinó com a motor per generar repressió i evolució del conflicte), també vagues i boicots econòmics que desestabilitzin Catalunya i Espanya, etc... I totes aquestes formes potser seran necessàries, però també seran força doloroses... i ara tenim davant una possible situació de conflicte no-reprimible perquè es pot fer estrictament dins de la llei, en el joc democràtic i fent que l’Estat s’embarranqui. Confrontació intel·ligent (accions amb el màxim guany, amb mínima pèrdua). Deixar escapar aquesta oportunitat i, per por a un govern PP+V0X que té poques possibilitats, donar el govern a Sánchez fent que surti victoriós en una negociació a canvi de res, no sembla gens adequat. Sánchez rebria un blanquejament de “govern progressista”, que sumat a les seves formes tramposes, però subtils, disfressades de modernes, continuaria amb la seva agenda de destrucció silenciosa de l’independentisme, amb un gran poder a les batllies, diputacions i potser als governs autonòmic i central. Aquest escenari és massa contrari a l’independentisme i ens dificultaria tensar la corda. No es tracta de “com pitjor, millor”, sinó que, per actuar decidits i amb força, necessitem que Espanya no amagui la seva veritable cara.
(Article 516)