REFERÈNDUM D’AUTONOMIA A BOLÍVIA

He estat dues vegades a Bolívia entrevistant tot tipus de persones sobre temes político-socials. Recordo quan, amb una amiga boliviana, vam entrevistar un portaveu del Comité Pro-Santa Cruz, una agrupació sobretot oligàrquica i empresarial, que abandera la idea d’independència de la “media luna” o “nación camba” (l’est no andí del país). El portaveu actuava com si la meva amiga no hi fos (per ser “colla”, és a dir, per tenir trets indígenes dels Andes) i em confessava amb aires de superioritat que ell també tenia sang espanyola. Sempre hi ha hagut aquest racisme a Bolívia i no se superarà fàcilment pel simple fet de tenir un president indígena. Però és que a més l’Evo Morales representa uns ideals d’esquerres que volen oferir igualtat d’oportunitats a tots, que els indígenes deixin de ser “invisibles” políticament, redistribuir les riqueses i assegurar-se que les multinacionals passen, de pagar uns impostos de riure, a pagar-ne uns de normals en un país sobirà. De manera que la rica classe empresarial de Santa Cruz ha manipulat els sentiments de la gent a través d’aquesta idea autonomista sobrevinguda, que ells assimilen a l’Estat de les autonomies espanyol. I això es pot malinterpretar des de Catalunya perquè nosaltres entenem l’autonomia i la idea d’independència des de la nostra condició de poble històric, amb una identitat pròpia que sentim amenaçada dins la idea d’Espanya actual, més que no pas per no voler compartir els nostres recursos, mentre que el departament de Santa Cruz no el constitueix un poble històric sinó que va ser creat amb criteris funcionals de divisió territorial. Tampoc defensen l’autonomia per veritables fervor descentralitzador, perquè, per exemple, no accepten la reclamació dels indígenes guaranís, al sud de Santa Cruz, de constituir un departament propi, i no ho poden acceptar perquè allí s’hi concentra la majoria del petroli i del gas bolivià que és el que precisament volen controlar a través de l’autonomia departamental. Els rics sempre han governat Bolívia gràcies a dictadures, a fraus electorals i/o a la poca participació electoral dels pobres, i no suporten la idea d’haver perdut part el poder. Volen aprofitar que governen alguns departaments per, a través de l’autonomia, gaudir del màxim poder possible i fer de contrapès al procés d’esquerres que amenaça els seus indignes privilegis.

(Carta 215)

DESVIRTUACIÓ DE LES VAGUES

En referència a la carta “Què són avui les vagues?” de Sebastià Marc destacada per El Punt el 27 d’abril de 2008. Protesta que les vagues d'avui dia, a diferència de les del passat, només responen a interessos individualistes i que les fan els qui tenen més privilegis en comptes dels més desfavorits. Suposo que ho diu amb bona intenció, però crec que el seu tipus anàlisi i comentari no ajuda a aquest món millor al que ell fa al·lusió: 1r: Mai s’han fet vagues per un món millor en general, sinó per casos concrets, tot i que, amb la perspectiva històrica, ens adonem del seu impacte a nivell general. 2n: La societat és cada cop més individualista, però els que porten a terme les vagues diria que són gent que es preocupa més pels interessos i drets comuns que els seus conciutadans. 3r: Que els més desfavorits no s’atreveixin a fer vagues no és degut a que altres sí que en facin, en tot cas això parla de la societat que hem construït que, en l’àmbit laboral, és molt poc democràtica i aposta fort per la precarietat i la por. No és estrany doncs que els treballadors públics siguin els que menys han de témer aquestes coaccions, però crec que el fet que facin vaga ens ajuda a tots: perquè a la llarga s’universalitzen millors condicions laborals com una modernització inevitable de la societat, i perquè desmitifiquen la “maldat” i el “dany” col·lateral que s’atribueix a les vagues. Tot i que els mitjans de comunicació ho aprofiten per inculcar-nos que les vagues són insolidàries i rebutjables. En el moment de fer-se, les vagues sempre són desprestigiades pels poders fàctics (mitjans de comunicació inclosos) tot i que amb el temps tothom reconeixi els beneficis que van tenir. Sense voler fer paral·lelismes, l’altre dia veia un recordatori de TVE elogiant el maig del 68. D’estar-se donant avui dia, TVE no perdria l’oportunitat de criticar els protestants etiquetant-los de vàndals, joves egoistes i capritxosos, obrers desencaminats... De les recents vagues en l’educació, segur que, tal i com va apuntar la premsa, Marc hi va veure funcionaris egoistes, a qui no importava provocar incomoditats als ciutadans, que volien tenir més privilegis enlloc de lluitar per una educació i una societat millors. Però als mestres en vaga sí els preocupava la qualitat de l’educació per a una millor societat, per això no volien una educació segregada per classes socials, ni una educació que camini cap a la semi-privatització, ni perdre la democràcia interna que actualment tenen els equips directius, i per això no acceptaven que el problema fos la gestió dels centres o que no hi ha prou autonomia de centre, sinó que volien remarcar que el principal problema és la manca de recursos per poder oferir una educació més justa socialment. Si deixem que els mitjans de comunicació conformin la nostra opinió, sempre tindrem el punt de vista del poder econòmic que és qui pot permetre’s tenir mitjans de comunicació.

(Carta 213)

Publicat com a mínim a: El Punt, El Periódico

CRISI, PP I BERLUSCONI

Amb la gran crisi econòmica que ve, si el PP aconsegueix moderar-se una mica i presenta cares noves, no hi haurà ningú que li pugui impedir el seu retorn al poder. De la mateixa manera que Berlusconi ha estat reelegit malgrat l’animadversió que provoca en una gran part dels seus conciutadans. Com a Itàlia, a l’Estat espanyol les enquestes diuen que hi ha més gent d’esquerres que de dretes, però no sempre això queda reflectit en els resultats electorals. I és que la gent d’esquerres -a diferència dels de dretes- som molt idealistes i exigents. I penso que, de cara a aquests quatre anys, seria bo que prenguéssim una estratègia que separés les coses: Per una banda, hem de combatre al carrer les polítiques de centredreta del PSOE, però per altra banda, hauríem de desvincular les protestes de les eleccions i abstenir-nos d’absternir-nos, votant per l’opció més a l’esquerra que puguem (sense pensar que això ens impedirà seguir lluitant) per tal d’evitar que la dreta disposi de més poder encara. En realitat, el veritable subjecte històric és el poble, i no pas els governs, que tan sols són una mena de decorat de fons, però tampoc podem ser cecs davant del fet que decideixen coses massa importants com perquè ens permetem descuidar aquesta porció de la realitat. I no em convenç gens l’argument que el poble reacciona més davant de situacions adverses, perquè és tant com dir que no creiem que els nostres models propositius puguin engrescar i necessitem un dolent per despertar la gent. A més, demanar un govern de dretes per motivar la reacció de la gent no dóna masses perspectives de futur perquè voldria dir que, després d'organitzar-nos per derrotar-lo, vindria forçosament una etapa de desorganització social que tornaria a portar les dretes al poder.

(Carta 212)

Publicat com a mínim a: La Tortuga, Estrella Digital

FELICITATS CONDUCTORS!

Moltes felicitats als conductors d’autobusos de TMB! La lluita ha aconseguit guanyar el pols a la direcció de l’empresa i serà segur un far per al futur de l’organització dels treballadors i treballadores d’aquest país. No només per la determinació i valentia que han portat a la victòria, sinó sobretot per la manera com s’ha aconseguit: amb assemblees públiques i obertes, amb democràcia interna, primant la lluita i oblidant les banderetes sindicals, entrant en sinergies solidàries amb altres lluites, i enfrontant amb les idees clares tota la hipocresia dels qui suposadament es preocupen pels pobres ciutadans que ens hem quedat uns dies sense autobusos, dels qui remarquen una i altra vegada la incomoditat de la vaga en comptes de recriminar les condicions laborals que imposava aquesta empresa pública que és de tots i totes! I és que ha estat inacceptable el paper dels mitjans de comunicació... El quart poder que teòricament hauria d’estar al servei de la vigilància i la veritat, demostra estar totalment al servei tant de la dreta com de l’esquerra política que, al seu torn, serveixen als interessos de la dreta econòmica, a la que li convé que els treballadors estiguin individualitzats, prostrats i indefensos. En tot cas, els mitjans de comunicació van quedant en evidència. Qui pot creure en la seva independència, honestedat i ètica professional? Però aquest és un altre tema... Avui toca celebrar l’èxit d’uns treballadors humils i amb una fortalesa moral que esperem que estigui anunciant una nova manera de lluitar pels drets que manca aconseguir en el segle XXI. Estic segur que el vostre exemple no caurà en terra erma!

(Carta 211)

Publicat com a mínim a: El Punt, Setmanari Directa

SOLIDARITAT

Opino que la vaga dels conductors d’autobus de Barcelona per aconseguir dos dies de festa a la setmana és una mobilització que és important més enllà del que reivindiquen concretament. Estan superant la burocratització i l'encorsetament que ofega altres demandes laborals per culpa de sindicats poc reivindicatius, i ho estan aconseguint fent el pont als sindicats i articulant-se a partir de les decisions dels treballadors reunits en assemblea. Però, també és important per un motiu, i ho exposaré amb una pregunta: no us sembla estrany que l’empresa TMB i l’Ajuntament no acceptin la demanda lògica dels dos dies (que és de justícia) i s’estalviïn tot el malestar social que estan generant les vagues? Doncs, bé, crec que és evident que l'Administració té la consigna de no transigir en la demanda dels vaguistes per no obrir la porta a futures lluites laborals ara que s'acosta un període de crisis econòmica. Per això és tan important que l'Ajuntament hagi de cedir en els dos dies i que la vaga sigui un triomf que pugui capitalitzar la ciutadania. I els usuaris dels autobusos hi hem d’ajudar, perquè el dia de demà altres reivindicacions puguin tenir també èxit i vagi millorant, poc a poc, la societat. I com podem fer-ho? Doncs, sobretot, quan pugem a un autobus, farem bé de comunicar al conductor la nostra solidaritat amb la seva lluita. Si el conductor és dels que fa vaga, sortirà enfortit del comentari, i si no és vaguista, sentirà que el que estan fent els companys vaguistes està valent la pena i està recollint adhesions socials. Jo ja ho he fet! I, a part de contribuir en la lluita, he gaudit de bones converses que han trencat la incomunicació usual que caracteritzava la relació entre la meva persona i les que condueixen aquests vehicles públics.

(Carta 210)

Publicat com a mínim a: El Punt, La Tortuga

EL PROCÉS DE BOLONYA

Es tracta d’un conjunt de mesures per aconseguir un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. El procés sembla força irreversible, malgrat que ja porta cinc manifestacions en contra i una tancada a la UAB, que el rector va fer desallotjar per la policia, com en el franquisme, perquè suposadament hi havia estudiants violents, cosa que no s’ha demostrat. Podrien dimitir Lluís Ferrer (el rector), Saura (cap teòric dels Mossos) i Huguet (conseller d’Innovació, Universitats i Empresa que va defensar el rector), i així sabríem que qui té poder l’ha d’exercir amb responsabilitat. Més enllà d’aquests fets vergonyosos, podem debatre sobre el model Bolonya. Té aspectes positius, ja que uniformitza els títols a Europa i això afavorirà l’intercanvi universitari, i sobretot perquè proposa l’avaluació continuada i una pedagogia més dinàmica, més participativa i menys centrada en les classes magistrals. Al mateix temps millora el sistema de promoció del professorat que era tremendament endogàmic i injust. Però també conté aspectes negatius. Com que es plantegen uns primers cicles genèrics de 3-4 anys i uns màsters d’especialització d’1-2 anys, les carreres seran més intenses, per tant, serà difícil treballar i estudiar alhora. També farà falta més pressupost perquè implicarà més professors, formació del professorat i més infraestructures. En cas de no haver-hi prou finançament, les empreses privades podrien invertir-hi a canvi de contraprestacions. A més, pot succeir que els màsters privats esdevinguin els de més prestigi i que els públics siguin de menys qualitat i concebuts per als alumnes amb poca capacitat adquisitiva. Però, comptat i debatut, es podria aplicar el Procés de Bolonya, amb els seus beneficis, i eliminar-ne els aspectes negatius, ja que aquests depenen sobretot de la inversió pública que s’hi dediqui. Cal que es pressupostin les inversions necessàries en beques, ajudes, formació del professorat, màsters públics de qualitat i impedir que les empreses puguin utilitzar la universitat per al seu interès més enllà de l’interès general. El que passa és que no som a Suècia i, veient com van les coses en aquest país, és molt assenyat protestar contra un Procés de Bolonya aplicat de qualsevol manera i exigir suficient inversió pública per aconseguir una bona universitat pública, cosa que fins ara, malgrat les limitacions, ha fet molt de bé a aquest país.

(Carta 209)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Sant Adrià, La Tortuga, Setmanari Directa

CONDUCTORS D'AUTOBUS, GRÀCIES!

Em va sorprendre descobrir que els conductors d'autobus de Barcelona no descansaven dos dies a la setmana, més encara quan conduir un vehicle públic urbà, amb passatgers, ha de ser molt estressant. I això em va fer pensar que hi deu haver moltes situacions laborals injustes que no arribem a conèixer. Als conductors se'ls ha de reconèixer la consciència i valentia d'organitzar-se, tot i que tenen la sort de treballar en una empresa pública, ja que no hi impera el regne de por de les empreses privades que fa molt més arriscades les reivindicacions. Però m’ha il·lusionat molt de veure una mobilització assambleària, respectada i ajudada per la CGT i ACTUB, al marge dels grans sindicats que s'avenien a pactar condicions inacceptables amb TMB. Al final, l'assemblea dels treballadors ha hagut de ser reconeguda com l'interlocutora, cosa que no volien acceptar de cap manera l'Ajuntament, l'empresa, CCOO i UGT, ni tampoc uns mitjans de comunicació, totalment messells al poder, que condicionaven l'opinió pública en contra, argumentant que la vaga perjudicava als usuaris. I realment molta gent humil, treballadora també, ha seguit aquest corrent contrari a la vaga criticant-la des del seu interès particular, sense entendre que una reivindicació laboral justa acabarà, a la llarga, contribuint a aconseguir millors condicions per a tots. I és que alguna gent planteja les coses com si el problema fos de qui es mobilitza i no de qui és responsable d'unes condicions laborals que haurien de ser inacceptables al segle XXI. De fet, els conductors pateixen en carn pròpia el perjudici econòmic de fer vaga i hi han arribat com a últim recurs davant la prepotència d'una empresa que té una actitud indigna d'una entitat pública. Reflexiono que, després de la dictadura, es va votar amb esperança a un govern socialista amb el que tot havien de ser meravelles. Decepcionats anys després, vam provar amb un govern del Partit Popular, però en vam sortir encara més escaldats, i vam tornar a un govern socialista. Però ja ens hem pogut adonar que, més enllà de cert talant, no han millorat massa les coses. És possible que, mobilitzacions com la dels conductors, indiquin que ens estem adonant que la millora social no ens serà regalada per cap govern, tot i que tenir els més perillosos allunyats del govern sigui desitjable, però les veritables conquestes socials no poden ser aconseguides de cap altra manera que amb lluita, organització, sacrifici i solidaritat.

(Carta 208)


Publicat com a mínim a: La Tortuga, setmanari Directa

VEURE-HI CLAR EN ELS RESULTATS ELECTORALS

Se que no desperta molt d’interès una carta al director sobre les eleccions perquè n’estem saturats i perquè possiblement diré ximpleries, però observo tants articulistes i tertulians que en diuen de tan grosses que se m’ha esvaït la vergonya. Vull refutar alguns grans “llocs comuns” d’aquests dies: 1) “ERC s’ha enfonsat”. No, ERC ha fet el segon millor resultat de la seva història a unes generals. Lògicament ha tret menys que a les últimes, quan Aznar feia planter d’independentistes sobrevinguts, però no s'han de posar nerviosos a ERC perquè la tendència general, tret de conjunturals oscil·lacions, és ascendent i, amb la idea d’España que es té més enllà de l’Ebre, seguirà havent-hi un futur abonat per a l’independentisme. 2) “ICV-IU ha tingut un gran fracàs”. No tant. Pot anar bé el relleu de Llamazares si porta un canvi d’actitud, però més que res IU ha estat víctima altre cop del vot útil i del sistema de recompte. Però difícilment pot desaparèixer una opció política que han votat 950 mil persones. Si IU plegués, immediatament caldria fundar un altre partit que tingués el mateix punt de vista. Per tant, el mal resultat serà un revulsiu que dotarà el país d’una esquerra més exigent socialment i més combativa davant la deriva dretana del PSOE (que augmentarà en coalició amb CiU). IU està cridada a tenir un gran paper en el futur d’aquesta España socialment injusta i desequilibrada. 3) “CiU ha aguantat capitalitzant l’estatut”. Fals, CiU va trair Catalunya a l'acceptar un estatut rebaixat. El que passa és que als votants de dretes de CiU no els és tan senzill de practicar el vot útil amb el PSC per anticatalà i per l’aureola d’esquerres dels dits socialistes. I encerten que el seu vot útil és que CiU sigui forta a Madrid. Tan de bo els votants d’ERC i ICV-EUiA tinguessin semblant saviesa... 4) “ZP ha recollit els fruits de la feina ben feta i el PSC ha capitalitzat el tripartit”. Aquest potser sigui l’error més sorprenent: Precisament han guanyat perquè ho han fet força malament! M’explico: Els partits que són al govern, en la segona legislatura tenen tots els números per treure majoria absoluta perquè, sense gaire desgast, poden publicitar l’obra de govern. Aquest cop, després de començar força bé (retirada de tropes d’Iraq, noces gais i llei de dependència), el govern de ZP s’ha torçat: ha reduït les arques estatals en abaixar els impostos, ha fet polítiques proempresarials i antiobreres, ha augmentat la despesa militar, ha descafeïnat l’estatut català, va deixar morir la negociació amb ETA per por a rebre crítiques del PP, ha invertit en un tren elitista com l’AVE i ha seguit desinvertint en els trens de rodalies, i ha acabat la legislatura amb un perfil més que indefinit. Això ha fet que el PP s’acostés en les enquestes i ha revitalitzat el vot antiPP, motivat per la por i no pas pels mèrits del govern. Si el nostre sistema electoral fos a dues voltes, igualment ZP hauria acabat derrotant Rajoy, però a la primera volta s’hauria visibilitzat el desencant amb els socialistes.

(Carta 207)

Publicat a: El3.org, L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Tortuga, Catalunya Opina.

INSUFICIÈNCIES DEMOCRÀTIQUES

L’abstenció seria encara més alta si no fos per la por al PP –que el PSOE intenta aprofitar amb arribisme i demostrant tenir poques idees- i és que el panorama és desmotivador. Molts desitjaríem una democràcia directa i participativa i ens hem de conformar amb un conjunt limitat de partits que no representa de manera suficient la pluralitat de la societat, una pluralitat que es redueix encara més i es delegitimitza amb la il·legalització d’algunes formacions polítiques. A més, el sistema de recompte falseja les proporcions de la mà de la llei de D’Hondt. Ja només ens faltava la última dels mitjans de comunicació estatals! Convocar debats dels dos partits més grans promociona un bipartidisme que vulnera els drets dels ciutadans que no voten aquestes dues forces polítiques perquè intenta relegar les altres opcions a la marginalitat. A més a més, el gruix del periodisme està fent un paper antiprofessional buidant de contingut encara més la informació, comenten el color de les corbates, els rellotges de polsera, les expressions facials, la confiança que es projecta en els discursos,... primant la forma i deixant a l’evidència el caràcter publicitari i de marketing d’aquest sistema polític. Fent ironia podríem dir que ens fan un favor estalviant-nos els continguts d’alguns discursos: per exemple, el del PP que se l’està jugant en una aposta desacomplexadament ultradretana a l’estil Losantos, o el del PSOE que desterra qualsevol dubte respecte a la seva posició política: la centre-dreta. I és que no puc oblidar Zapatero fent encara més rebaixes fiscals (ja ha privat les arques públiques de 8.000 milions d’euros!) amb la promesa dels 400 euros, una mesura populista, xantatgista i dretana, que obligava Rajoy a criticar-lo des de l’esquerra argumentant que era una mesura injusta amb els més pobres que no fan declaració de la renta! Els ‘socialistes’ (la nomenclatura és poc adequada) van tan a la dreta que no es poden diferenciar dels ‘populars’ en polítiques econòmiques, tot i que sí tenen una arrel més democràtica i una postura més moderna en temes socials. Espero que la societat sigui més madura que ells i trenqui aquest bipartidisme que ens acosta perillosament a la situació nordamericana amb dos partits: un de dretes i un de dretes redoblades. Una situació que seria ideal per als grans grups econòmics per als que resulta molt senzill de ‘seduir’ als grans partits.

(Carta 206)

Publicat a: El Punt, La Tortuga, Torreguía de Torrevieja, Estrella Digital, El Periódico de Torrevieja.

PER QUÈ UNA MANIFESTACIÓ L’1 DE MARÇ?

L’1 de març es faran manifestacions a 45 ciutats de tot l’Estat per reclamar el dret a l’habitatge. A Barcelona, la manifestació sortirà de Plaça Catalunya a les 17h i tindrà tres parades en les que es llegiran manifestos de denúncia, amb batucades i accions espectaculars. Però la festivitat aparent de la manifestació no hauria de confondre, doncs el problema és molt seriós i no està resolt. Els preus dels habitatges i dels lloguers segueixen estant pels núvols i essent prohibitius per a molta gent i, per altra part, els que han contret hipoteques estan ofegats per la pujada de l’Euríbor.

Com a mínim, ara es pren l’habitatge com un problema al que cal donar solució política. Però els polítics, lluny de reconsiderar la situació i canviar les regles del joc per garantir el dret a l’habitatge, s’inventen mesures electoralistes o altres com el Pacte Nacional per a l’Habitatge. Enlloc de fer sortir l’habitatge del mercat o veritablement donar una funció social als milers de pisos buits que existeixen (el famós ‘lloguer forçós’ no s’acabarà aplicant gairebé mai degut a la gran quantitat de condicions que s’han de complir), se segueix apostant per la construcció d’encara més pisos, que s’anomenen de protecció oficial, però que tenen preus altíssims i que, en pocs anys, podran vendre’s com habitatge lliure. Així, l’Administració injectarà molts diners a les constructores privades per tal d’ajudar-les en un moment de recessió per la punxada de la bombolla immobiliària. Es dediquen els recursos públics a salvar als promotors, constructors i bancs que són els que s'han estat aprofitant dels preus abusius d’aquests anys.

Mentrestant, la majoria de ciutadans es tranquil·litzen amb l’allau de promeses, però no trigarem a comprovar la seva inoperància... Altres ciutadans saben que, fins i tot si governen les esquerres, els drets no seran drets si no els exigim amb força i convicció. Per això la manifestació... Ben necessària, encara que els mitjans de comunicació s’entestin a fer-li boicot mediàtic per no perjudicar la batalla de galls electoral...

(Carta 205)

Publicat com a mínim a: El Periódico, La Tortuga.

GUERRA AL DRET DE VAGA

En una setmana hem vist tres vagues: sanitat, autobusos i educació, i se n'ha parlat força a l'àgora mediàtica. Alguns tertulians i articulistes han criticat les vagues per ser oportunistes ara que s'acosten eleccions, però em sembla que, lluny de desacreditar els convocants, el comentari posa en evidència que aquesta democràcia és molt sorda a les demandes ciutadanes, excepte en període preelectoral quan els candidats fan visites als mercats i es presenten com a molt receptius. El fet és que gairebé tots els comentaris de tertulians i articulistes han estat molt crítics amb les vagues, encara que començaven dient que ho feien des d'un profund respecte al dret de vaga. Però no parlaven de si hi havia motius per una vaga o no, sinó que es focalitzaven únicament en les incomoditats que se li provocarien al ciutadà mitjà. El ‘ciutadà mitjà’ (i què vol dir això? Jo en sóc?) té dret a poder fer la seva vida i és inacceptable que li trenquin aquesta rutina. Pobre ciutadà! Sort que els mitjans de comunicació vetllen per tal que no sigui pertorbat i pugui seguir el seu dia a dia anodí. Que vagin en compte els sindicats de no fer enfadar l’irat i hipersensible ‘ciutadà mitjà’! S’està posant la comoditat dels ciutadans per davant de la recerca de justícia social. En el dogma neoliberal, les vagues són pecat. I aquest enfocament s'ha convertit en la cantarella oficial des dels mitjans de comunicació. S’està abonant una postura ciutadana egoista i insolidària. És la feina bruta de generar rebuig envers els vaguistes, amplificant les incomoditats que ha provocat una vaga i connectant-ho amb una desautorització poc reflexiva dels que la fan o la convoquen. I jo em pregunto: Primer, és tan gran aquesta incomoditat puntual com per estripar-se les vestidures? Segon, els ciutadans molestats no són usuaris dels serveis i al mateix temps treballadors en altres camps? Personalment, quan pateixo els efectes d'una vaga, sincerament me n'alegro, perquè ho interpreto com que s'està lluitant per fer més justa alguna parcel·la de la societat, i això crec que acaba beneficiant-nos en general. A més, això em fa pensar en aquell conte de Bertolt Brecht, "Van venir a detenir els X, i no em vaig moure perquè jo no era X, igual amb els Y.. i al final van venir per mi i no quedava ningú per defensar-me". La societat s'està dretitzant? Els grans mitjans de comunicació tenen això com a principal missió? Serà possible que els periodistes amb vocació puguin trencar les cadenes i qüestionar les idees i opinions sospitoses d’amagar agendes ocultes?

(Carta 204)

Publicat com a mínim a: El Periódico, L'independent de Gràcia (com a article), Revista La Directa, Revista de l'SCI

SUSPENS A LA COOPERACIÓ CATALANA

Enguany la cooperació oficial catalana amb els països del sud generarà deute extern. Això suposa un retrocés en la qualitat de l'ajuda catalana. El nou Pla de Cooperació de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament destinarà 14.360.000 euros a crèdits reemborsables, que suposaran un 21% de l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) de la Generalitat de Catalunya. És pertinent recordar que, l'any 2000 i coincidint en el dia de les eleccions generals, mig milió de catalans van votar en la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern que, de manera no volguda, va acabar convertint-se en un acte de desobediència civil massiva donat que la Junta Electoral Central l'havia prohibit en considerar que interferia les eleccions generals en curs. Del mig milió de votants (aviat està dit!) un 97% van rebutjar el deute extern i els crèdits FAD espanyols perquè entenien que contribuïen al subdesenvolupament del sud. Ara, el nou Pla de Cooperació de la Generalitat comptabilitza, per primera vegada, els crèdits retornables com AOD, creant una mena de "crèdits FAD catalans" en comptes d'apostar pel model de cooperació progressista que només contempla la donació dins de l'AOD. Donada la sensibilitat catalana en el tema, trobo que l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Conselleria d'Economia i Finances han estat poc ètics i democràtics. Si a més, comprovem la unilateralitat i el poc consens buscat per l'Agència amb la Federació Catalana d'ONGD i els moviments socials pel que fa a l'aprovació del Pla, el panorama no podria ser més decebedor. No era aquest el tripartit d'esquerres que ens van explicar.

(Carta 203)

Publicat com a mínim a: El Punt (destacat), Línia Sants-Les Corts, Presència, Setmanari Directa

L'FSCAT A LA PREMSA, UN EXEMPLE

Teòricament, el Fòrum Social Català (FSCat) havia d'haver interessat els mitjans de comunicació. Era una proposta global sorgida del Fòrum Social Mundial de Kènia, que a casa nostra van entomar 190 entitats del teixit social català. L’FSCat se celebrava simultàniament al Fòrum Econòmic Mundial de Davos amb l’objectiu de denunciar el que simbolitza aquest encontre dels rics del planeta. Però, de la premsa que he consultat, tres diaris no en van dir ni una paraula: El Periódico, La Vanguardia i l’Avui. Per als seus lectors, una mobilització de 190 entitats socials i de milers de persones, no ha existit! El País va treure’n dos articles. El primer apuntava que a l’FSCat s’hi va parlar del decreixement i que hi havia molta diversitat de causes. L’altre va recollir que 3.500 persones ens havíem manifestat contra els bancs, la llei d’estrangeria, el terrorisme multinacional, la tala d’arbres, la guerra a Iraq i la violència masclista. L’article concloïa amb el comentari d’una iaia, que es mirava la manifestació des de fora, i esgrimia, amb condescèndencia, que som uns idealistes. Quedava clara la consigna. El Punt en va treure tres articles: el primer dia, l'FSCat sortia en un breu a la portada i en un article amb foto que enumerava una pila de temes que s’hi tractarien. El següent dia van entrevistar a una portaveu. A la premsa li encanta que tinguem portaveus, però no ajuda a explicar que no volem líders que acaparin el nostre poder. A més, no parlaven dels tallers del dia abans que havien estat els veritables protagonistes. L’últim dia van treure una petita fotografia de la manifestació, i, mentre els organitzadors van comptar 5.000 manifestants i la Guàrdia Urbana, 2.500, sorprenentment El Punt va anar a la baixa amb 1.500! A més, l’article quedava aixafat sota un altre de doble tamany que explicava que 5.000 persones –segons els organitzadors!- havien participat en un acte en defensa de la família tradicional. Segur que era més morbós periodísticament i menys molest políticament. Concloent, –a banda de comprovar que El Punt és el diari més d’esquerres de la gran premsa–, observo que, sobretot en període pre-electoral, però no només, els mitjans de comunicació tanquen files al voltant dels seus partits, i poden arribar a fer el buit total si fa falta. I si informen d’actes reivindicatius, ho fan d’una manera tan difusa i tangencial que el lector no arriba a entendre gairebé res. A la vista de les eleccions, no suportarien haver d’informar d’un FSCat que va criticar el Pla de l’Habitatge, les polítiques educatives, la gestió del territori, l’actitud mesella envers les empreses, l’augment de la despesa militar, el creixent control social... aspectes en els que la dreta i l’”esquerra” institucionals convergeixen sense problemes.

(Carta 202)

Publicat com a mínim a: La Fàbrica, La Tortuga

ÉS SALUDABLE VISUALITZAR ELS DESENCONTRES

Llegeixo declaracions i articles de polítics i tertulians que demanen que es recondueixin les negociacions per evitar la vaga del 14 de febrer convocada per tots els sindicats de mestres amb representació. I es fa insinuant, com qui no vol la cosa, que la responsabilitat de les incomoditats que provocarà la vaga recau en els sindicats. Una visió molt simplista que s'indigna, no amb qui causa un problema, sinó amb qui el visibilitza, quan va ser el propi Departament d'Educació que, en línia amb la seva actitud de no escoltar i buscar acords amb els sectors que li són afins, deia en boca del secretari de Polítiques Educatives, Francesc Colomé, que la reforma no es negociava. Ara sembla que Ernest Maragall sempre ha apostat per negociar amb tothom. Això no és veritat ni ara ni abans i només podrà ser revertit amb una posició de força dels mestres, que són els que s'esforcen dia a dia a les aules. Cal rememorar que el tan aclamat Pacte Nacional per l'Educació va comptar amb l'oposició d'Ustec-Stes (el sindicat que va treure majoria absoluta en les últimes eleccions sindicals), i es va signar només amb Ccoo i Ugt. De manera que, ja llavors, el tripartit tirava endavant la política educativa amb l'oposició d'un sindicat que és el que els mestres catalans troben que representa millor la seva visió. Llavors, cap dels que avui s'estripa les vestidures amb el diàleg, va dir que les coses no s'estaven fent bé. Ara resulta que, fins i tot els sindicats que li seguien el joc al Departament, s'han acabat posant ferms. I és que el Departament posa l'èmfasis en la gestió dels centres (la via per on es pot semi-privatitzar l'educació, ja que la societat no toleraria una privatització en tota regla) i d'aquesta manera mareja la perdiu, perquè la gestió dels centres no genera cap problema i utilitza un sistema molt democràtic que beneficia el bon funcionament dels claustres. El Departament vol portar-nos cap al model britànic que aplica criteris empresarials i que ja ha demostrat abastament els seus inconvenients. En canvi, la mare dels ous -que el Departament sistemàticament esquiva- és senzillament augmentar els recursos econòmics dedicats a la pública. És clar que la Generalitat no ho vol fer això perquè està canalitzant els diners cap a la privada en els concerts educatius. Els concerts van ser la primera semi-privatització del sistema educatiu de la mà de CiU i que el tripartit no s'ha atrevit o no ha volgut revertir. Si volem anar cap a l'elogiat model finlandès, tinguem-ho clar, allí només el 2% dels estudiants van a escoles privades.

(Carta 201)

Publicat com a mínim a: La Tortuga

QUI HA DE CONSTRUIR EL PAÍS?

El Fòrum Social Català és una trobada dels moviments socials catalans a Barcelona, coincidint amb altres centenars d'actes i fòrums a tot el món i contraposat al Fòrum Econòmic Mundial de Davos que agrupa les persones més poderoses del planeta.

Des d'aquest divendres 25 de gener a les 17h fins el dissabte 26 hi haurà més de cinquanta conferències, talles i audiovisuals, acabant amb una assemblea de moviments socials el dissabte a les 19h. Tot tindrà lloc a la Universitat de Barcelona (Pl. Universitat) i es pot consultar el programa a: http://www.forumsocialcatala.cat/IMG/pdf/programafinal4.1.pdf

El diumenge 27 de gener, una manifestació sortirà de Plaça Universitat de Barcelona a les 12h i reclamarà que "Un altre món és possible". Algú escoltarà el clam?

I, si no... restarem de braços creuats? Potser ni els mateixos moviments socials ens adonem que la cojuntura del país combina certs drets socials, certa prosperitat econòmica i la universalització de la sanitat i l'educació, amb un esgotament del predomini de la democràcia representativa, amb abús del territori, especulació en tots els terrenys, el consumisme com a opi d'un poble amb àmplies capes de ciutadans vitalment desorientats, desanimats i precaritzats, un país que no acaba d'encaixar dins d'España i que tampoc pot ignorar la injustícia del món que l'envolta i una absència de lideratges amb idees. Això està portant a una situació en la que el teixit social trobarà més espais per situar-se al bell mig del plató, tensar la corda i dinamitzar el pati.

(Carta 200)

Publicat com a mínim per: La Tortuga, L'independent de Barberà

NO ÉS UNA CARTA ALS REIS, ÉS UNA LEGÍTIMA EXIGÈNCIA

En ple període nadalenc, quan em disposava a comprar compulsivament i a afartar-me com un bon ciutadà mitjà, em van caure a les mans un parell d’informes sobre la pobresa a Catalunya, amb dades que normalment no debatem: un era de Càrites i l’altre de la Fundació Bofill. Com a titulars podem extreure que un 25% de les famílies han passat per una situació de pobresa i un 11% no se n’han pogut sortir. A més aquests percentatges no han disminuït en l’última dècada malgrat el creixement econòmic. Una altra dada: 200.000 persones (sobretot vídues) cobren pensions per sota del llindar d’extrema pobresa xifrat en 532 euros. Amb un 1% del pressupost de la Generalitat de Catalunya (12 milions d’euros) se’ls podria augmentar les pensions i reduir a la meitat la pobresa extrema. A banda hi ha un número semblant de persones indocumentades als quals costaria més d’arribar perquè no consten a les estadístiques. Davant d’aquestes xifres, penso que la prioritat número u d’un govern que vol ser d’esquerres hauria de ser eradicar aquestes situacions d’indignitat. Abans que els polítics s’excusin per manca de pressupost, assenyalaré algunes partides públiques que es podrien haver estalviat amb una prèvia explicació a la població del lloable redireccionament dels fons: La Generalitat s’ha gastat 73.000 euros en postals de Nadal. L’Ajuntament de Barcelona està dedicant 38.000 euros a l’enllumenat nadalenc. S’han gastat 500.000 euros en la desfilada dels Reis Mags a Barcelona. I faig aquest recompte una mica frívol per mostrar que vivim d’esquenes a la pobresa de molts conciutadans, però segurament es podria aconseguir una quantitat més gran de diners en les següents partides: la Generalitat ha acordat pagar 12 milions d’euros a la multinacional Microsoft en llicències d’us del seu software. ¿No podríem utilitzar programari Linux no privatiu i gratuït com fan Brasil, Veneçuela o Extremadura? I ara parlem d’un veritable càncer per a la societat: la corrupció. Un amic que treballa a una constructora que executa projectes públics em va confessar que les Administracions paguen més del compte per tal que es faci la feina en temps récord per tenir les obres enllestides abans de les eleccions, cosa que suposa un ús il·lícit de fons públics i un risc per als treballadors (com ha passat amb els 14 morts a les obres de l’AVE). I aquest amic també em va confirmar que les constructores pagaven i segueixen pagant comissions a canvi de les adjudicacions i que són superiors al 3%. En fi, potser estic demanant massa... però, sabent com són les dretes, només volia que es notés que tenim un govern d’esquerres.

(Carta 199)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Canalsolidari.org, Línia Barcelona, El Triangle (destacat), La Burxa.

TRADICIONS NADALENQUES

Uns amics m’explicaven que, el 15 de desembre, van acompanyar 100 ecologistes i veïns de Collserola que volien penjar unes pancartes al Parc d’atraccions del Tibidabo en protesta per la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de permetre urbanitzar certes parts del Parc de Collserola. En comptes de voler salvar el que queda del pulmó mig malalt de Barcelona, l’Ajuntament ha decidit amputar-li certes parts. Suposo que hi ha interessos econòmics massa importants per fer que un govern d’esquerres s’hi resisteixi... Però el que va donar joc a la nostra conversa va ser que van ser rebuts per uns 200 antiavalots de la Guàrdia Urbana i dels Mossos. I no només els robocops els duplicaven en nombre, sinó que els van envoltar com si fossin delinqüents, i els van anar empenyent. A risc de perdre la salut, els activistes òbviament van desistir de penjar les pancartes. Aquesta practica d’encerclar manifestants i tractar-los com bestiar està essent comuna a les manifestacions que l’Ajuntament considera “perilloses”... Era tan greu que es pogués fer aquesta protesta? Era important per a la ciutat impedir-la? Per què? A qui convenia que aquella protesta no pogués ésser mediàtica i l’argument fos silenciat? La frustració que van sentir els activistes va ser majúscula perquè veien com el debat sobre el Parc de Collserola passava de llarg i s’aplicava la política de fets consumats, sense deixar-los visibilitzar els seus arguments... ¿És que l’Ajuntament de Barcelona pretén, amb les propostes “participatives” de disseny com el PAD i el PAM, fer-nos creure que vol que els ciutadans puguin dir la seva quan, al mateix temps, la policia i ordenances com la del civisme impedeixen expressar-se al teixit associatiu autòcton de la ciutat? No és estrany que la participació al PAD i el PAM no sigui gaire alta. No és per desresponsabilització dels ciutadans, sinó perquè l'Ajuntament no té credibilitat en la seva aposta per la participació. Per altra banda, jo els vaig comentar als meus amics que observava una major presència policial als carrers, un fet que no era freqüent abans quan només apareixia la policia quan hi havia algun problema. Ens diran que és per prevenir conflictes i delictes, però em sembla que és un model de societat el que s’està construint: una Barcelona del control social i policial. Evidentment és un model que pot ofegar conflictes latents, però ni és el model tradicional barceloní de tractar aquests temes des de les xarxes ciutadanes, ni tampoc el més desitjable. Els meus amics em van calmar dient-me que havien sentit declarar a l'Hereu i al Saura que s’havien adonat d’aquest error i que l’esmenarien de cara al 2008. Em va sorprendre. Els meus amics van riure. Em van fer notar que era 28 de desembre. Jo vaig contraatacar de pressa dient-los que no patissin perquè afegiria la demanda d’un model de Barcelona allunyat del control social en la carta que, com a nen bo, he de redactar pel 6 de gener...

(Carta 198)

Publicat com a mínim a: La Opinión de Málaga, Setmanari Directa, La Tortuga, El Triangle

EUROPA DÓNA LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA

És molt comú entre els europeus creure’ns els dipositaris màxims de les essències democràtiques. Des d’aquest pedestal, per exemple, s’ha estat insinuant, quan no acusant obertament, d’antidemocràtic el govern de Veneçuela, i ara s’ha passat de puntetes sobre l’acceptació de Chávez del resultat del referèndum. Des de l’autoritat moral europea també es recela de l’actual procés bolivià que ha estat aguantant, a l’Assemblea Constituent i al carrer, una obstaculització permanent per part de la dreta i els mitjans de comunicació privats per fer inviable la nova constitució, i malgrat això Evo Morales ha intentat incloure les postures opositores intransigents ratllant el deixar-se prendre el pèl. Les aigües tornaran al riu amb el referèndum al poble. Enfront d’aquests exercicis sense pedigrí, Europa aposta per l’exemple. El 13 de desembre els vint-i-set estats de l’UE van aprovar a Lisboa un tractat que és pràcticament idèntic al fracassat Tractat Constitucional Europeu (TCE). I, com que no estaven segurs que els ciutadans no tornessin a rebutjar el Tractat, han decidit no sotmetre’l a consulta popular.¿Us imagineu què s’hagués dit des d’Europa si Chávez o Evo haguessin tirat pel dret amb els seus projectes constitucionals? Se’ls hagués tractat sense pietat d’absolutistes, autoritaris, antidemocràtics... En canvi, a Europea, després de dos anys d’eufemística “reflexió”, s’ha aprovat d’esquenes als ciutadans un Tractat que no corregeix el camí que va ser rebutjat en el referèndum al TCE: S’està consolidant una UE comercial, empresarial i neoliberal, amb una clara recessió de drets socials i polítics, intentant que Europa pugui competir mundialment amb un model cada vegada més semblant al d’EEUU. El TCE tampoc era una veritable constitució, però se li va donar aquest nom amb la pretensió de fer inamobibles les polítiques neoliberals presentades compactament en el capítol III, encara que estan vigents des del Tractat de Maastricht. I tot i que aquest capítol ha estat eliminat del nou tractat per a allunyar la idea de constitució, les polítiques neoliberals que van motivar el ‘no’ francès i holandès, segueixen formant el cor de la UE. Per tant, han optat per fer-lo passar per un simple tractat tècnic amb el nom de Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Però la ciutadania hauria d’haver estat consultada perquè, en les 256 pàgines del Tractat, s’inclouen més de 300 modificacions al Tractat de Roma, constitutiu de la Comunitat Europea, i més de 60 modificacions al de Maastricht. És clar que els governs europeus no ens volen molestar innecessàriament amb una altra consulta... clarament, una aprovació per la via ràpida és més discreta, indolora i sobretot genera menys debat social. Però no patim... Europa és i serà sempre democràtica per definició!

(Carta 197)

Publicada com a mínim a: Aragón Digital, El Punt (destacada), La Fàbrica, Público, Canarias Ahora, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

IL·LEGALITZAR ANB

Els partits espanyols tornen a la via dura en el conflicte basc. El PP s’hi sent molt més còmode, però exigeix al govern el compromís de no negociar mai més. El PSOE, a la vista de les eleccions, també prefereix la via dura per evitar-se els atacs del PP. En aquest context, es disposen a il·legalitzar ANB. Però, si sabem que és un partit que sent trepitjada la sobirania basca i per això no vol criminalitzar la resistència a l’ocupació, entendrem que no accedeixin a condemnar aquesta violència sense fer-ho també amb l’estatal, i si ens adonem que aquest partit és l’expressió política d’un conflicte que no volem que s’expressi de manera violenta, convindrem que és inefectiu il·legalitzar-lo, perquè és l’interlocutor que ens farà falta per arribar a una solució. Però si, quan Acebes demana la il·legalització d’ANB, ningú li retreu la seva actitud, i a més a més el govern no només no ho critica sinó que fa seva aquesta posició, és senyal que alguna cosa molt greu està passant a Espanya. Per no parlar del macrojudici 18/98, on un cas ens pot servir per visualitzar els despropòsits: Sabino Omazábal de Bidea Helburu, un grup a favor de la no-violència activa, és acusat d’haver promogut una asseguda pacífica cada dijous al bulevard de Donosti per reclamar el retorn a la negociació de pau. Com que defensa els drets nacionals bascos, igual com fa ETA, se’l cataloga com a membre de l’organització armada i es demana que se’l condemni a set anys de presó. Això atempta contra la llibertat de pensament i situa Espanya fora dels estats de dret. Per altra banda, hem de reconèixer que, pels motius que sigui i almenys sobre el paper, ETA estava plantejant que el poble basc pogués decidir sobre el seu futur i que ells acceptarien la decisió. També, malgrat que s’ha arribat a la negociació com a conseqüència del conflicte armat, ETA no volia interferir en la negociació i plantejava dues taules de treball: una de tècnica entre ella i el govern pel tema d’armes i presos, i una altra de política amb tots partits bascos. Crec que caldria aprofitar aquesta predisposició d’ETA, però no sembla que els partits polítics treballin per servir al poble des dels principis democràtics, sinó que clarament ignoren els plantejaments d’una part de la ciutadania que no se sent còmoda dins aquest Estat, i diuen que no hi ha res a parlar en base a una història, una constitució o una política de fets consumats. Rememoro que, quan el president colombià Uribe va retirar a Chávez de la mediació amb les FARC, se li va escapar: “nosotros necesitamos una mediación contra el terrorismo y no legitimadores del terrorismo"... és a dir, que no volien una mediació imparcial sinó una “mediació” contra les FARC. A Espanya passa el mateix, no es practica una democràcia que afronti el conflicte sinó una “democràcia” que asseguri la unitat d’Espanya.

(Carta 196)

Publicat com a mínim a: Deia, El Temps, Revista Directa, Diari de Balears.

REFERÈNDUM CONSTITUCIONAL A VENEÇUELA

Els que creiem en el procés bolivarià hi hem de reflexionar. Els que en dissenteixen estaran molt temptats de fer-ne la lectura fàcil: Chávez ja ha començat a davallar. La realitat dels números, més enllà del percentatge electoral i sabent que no és del tot correcte de comparar eleccions amb diferents motiu, ens pot il·luminar sobre el que ha passat: A les anteriors eleccions presidencials, 7,3 milions van votar a favor de Chávez i 4 milions pel seu opositor i, en aquesta reforma constitucional, 4,3 milions han votat a favor i 4,5 milions en contra. De manera que es comprova que no és l'oposició la que ha guanyat perquè gairebé no ha crescut, sinó que el chavisme ha perdut perquè 3 milions dels seus seguidors s'han abstingut. Es votava una reforma constitucional amb molts canvis de diferent índole, alguns com la no limitació en els mandats del president tenien una altíssim índex d'acceptació segons els sondeigs, en canvi, altres canvis en la línia d'esdevenir un país socialista no tenien tanta acceptació. El 2005 a Veneçuela, vaig estar entrevistant persones de totes les tendències i, quan entrevistàvem a partidaris de Chávez, comprovàvem la gran estima que sentien pel seu president, com defensaven les mesures socials impulsades i el gran orgull de declarar-se chavistes de tot cor, però en preguntar-los si eren socialistes, notaves que es quedaven una mica desorientats. Em fa l'efecte que era massa aviat per tirar endavant una reforma que portés el nom de socialista. Els veneçolans de classe mitja i alta tenen pànic al socialisme i s'hi han oposat visceralment, i molts veneçolans de classe baixa tenen recels a la paraula 'socialisme', no en va s'han passat tota la vida escoltant que el socialisme és el dimoni, fins que últimament el seu president discurseja força sobre el socialisme del segle XXI, que simplement és socialisme amb democràcia. La propaganda de la dreta no els ha convençut de votar en contra creient-se que Veneçuela volia caminar cap al castro-comunisme, però els ha fet dubtar i no han anat a votar. Segur que també ha influït en el resultat el desencís pel que fa a la corrupció i a la burocratització de moltes administracions, no major que en altres governs, però que fa mal quan es diu que el que s'està fent és una revolució. I el fet d'haver fet vuit eleccions en nou anys, totes amb clara victòria del projecte revolucionari, també ha pogut desincentivar el vot pel 'sí'. Finalment, no cal menystenir les constants campanyes mediàtiques poc imparcials de tots els mitjans privats, que desmunta la mentida de la manca de llibertat d'expressió al país. Ara, aquest revés electoral pot tenir efectes positius: 1- S'ha demostrat que les eleccions a Veneçuela són netes i que el seu líder és un demòcrata perquè accepta la voluntat popular. 2- El revés electoral traurà el vel de l'autocomplaència, i esperonarà a anar per feina i demostrar que la revolució serveix per millorar la vida de tots els veneçolans i, sobretot, lluitar contra la corrupció i la burocratització. 3- Falten cinc anys per acabar el mandat de Chávez i hi ha temps per fer reformes constitucionals però, de no poder-se presentar de nou Chávez, caldria començar a buscar altres líders per a la revolució. Ara mateix és difícil d'imaginar una revolució sense Chávez (perquè el seu carisma aglutina sectors molt diversos), però tampoc és possible una revolució només amb Chávez. 4- I més important encara, el socialisme del segle XXI, perquè no fracassi com ho va fer el socialisme d'estat, ha de basar-se en l'organització social des de baix (com aspira la societat civil organitzada chavista o no) i no voler ser tant un procés dirigit des de dalt (com convindria a certs sectors del chavisme burocràtic i com podria arribar a ser una temptació per al propi Chávez). El menys important de tot és el mot 'socialisme', perquè tota la gent chavista que pot dubtar del 'socialisme', aprovarien sense dubtes les mesures socials que s'impulsarien des d'aquest. Per tant, animo els veneçolans a treballar des dels fets.

(Carta 195)

Publicat com a mínim a: Qué! Diario, Revista Directa

LA DRETA BOLIVIANA DISPOSADA A TOT

La cosa s’està complicant a Bolívia i no sabem si serà un desencontre més o tindrà un final tràgic. Com és normal en tots els governs, l’actual s’ha equivocat en un bon grapat de qüestions, per falta d’experiència, per falta d’estratègia política o per haver caigut a les trampes de l’oposició, però és innegable la seva voluntat de revertir una història de cinc segles de moltes injustícies. Quan Evo va guanyar les eleccions, es va crear la il·lusió que Bolívia endegava un procés de normalització, en la que els indígenes podrien ser presidents i que les esperances de millorar la vida de la majoria serien ateses finalment. Però que l’Evo sigui president no és suficient, perquè s’hi oposa el poder econòmic (que ha disparat contra el govern tots els mitjans de comunicació privats, entre ells la important televisió ATB del grup Prisa), i tampoc compten amb la majoria al Senat (on hi ha més de cent lleis aturades), i a més sis dels nou departaments són en mans de la dreta. I és que la història marca molt el present... els espanyols van “descobrir” l’Amèrica Llatina (les seves riqueses em refereixo...) i van instal·lar una casta d’administradors. Aquestes oligarquies van impulsar processos d’independència per quedar-se totes les riqueses, i s’han aprofitat sense manies de l’estructura social creada en l’ocupació colonial, abusant del poble i gaudint de tots els privilegis. Quan EEUU va esdevenir potència, les oligarquies pactaren amb les empreses nordamericanes, regalant les matèries primeres i hipotecant el futur dels seus països perquè, convertint-se en els seus interlocutors, consolidaven el seu poder regional. I, quan van esclatar moviments de revolta, el germà gran va ajudar a mantenir l’status quo a través de dictadures atroces. Actualment hi ha governs progressistes, però la pugna pel poder és la mateixa: Les oligarquies no poden concebre, i menys acceptar, que les societats caminin cap a la democratització econòmica i social. El govern d’Evo es va equivocar en demanar el ‘no’ en el referèndum per les autonomies, i a partir d’aquí l’oposició ha jugat aquesta fitxa per desestabilitzar. Les autoritats departamentals de dretes han manipulat els sentiments regionals de la població de la “media luna” contra el govern, i qualsevol excusa ha estat bona, com per exemple la ridícula exigència de les autoritats de Chuquisaca per convertir Sucre en capital plena, una demanda injustificada que Evo no ha aconseguit mitigar, malgrat contrapartides generoses, perquè era tan sols un pretext per oposar-se al govern. A l’escenari espanyol també coneixem la manipulació de sentiments: com l’anticatalanisme del PP, o com el nacionalisme de dretes de CiU que busca vots catalanistes per, sobretot, impulsar polítiques de dretes. La dreta boliviana té un fort sentiment de superioritat i el seu egoisme i irresponsabilitat fa que no els preocupi generar danys irreversibles en l’intent de recuperar el poder que creuen que els pertoca. No tenen complexes en atiar l’odi entre departaments i el racisme entre els ciutadans (com el Comité Cívico Pro Santa Cruz o la Unión Juvenil Cruceñista), i podrien estar creant una sensació internacional de malestar contra l’Evo per justificar un cop d’estat que es pogués presentar com un retorn a la calma.

(Carta 194)

Publicat com a mínim a: Zonasec, Canarias Ahora, Setmanari Presència.

MOTIUS PER LA MANIFESTACIÓ PEL DRET DE DECIDIR

El dissabte 1 de desembre estem tots convocats a les 17h a la Plaça Catalunya de Barcelona per dir “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!”. I és que les avaries al servei de rodalies evidencien diverses qüestions: 1) La subordinació del nostre poble respecte d’un estat que ens tracta com si fóssim una colònia annexada sense ni tan sols voler-se fer càrrec que tenim una identitat pròpia (en clau d’humor podríem dibuixar una vinyeta en la que, cada vegada que surt el fet que Catalunya posseeix una identitat, el Regne d’Espanya exclama: “¿Porqué no te callas?”). 2) L’expoli fiscal que afecta les inversions a Catalunya fins a una perillosa deixadesa. 3) La priorització que es fa de grans infraestructures elitistes com el TGV o l’ampliació de l’aeroport, per davant d’infraestructures bàsiques per als ciutadans. 4) El perjudici de les polítiques neoliberals que redueïxen les inversions a tot arreu, no només a Catalunya, i que a més opten per les concessions a empreses privades que, creades amb l'objectiu de tenir guanys, si no hi ha una fiscalització molt forta del que fan, poden caure en la temptació de reduir massa els costos afectant la seguretat o eficiència dels resultats. 5) La necessitat de més democràcia: de Catalunya davant de l’Estat espanyol, però també de la societat catalana davant dels partits, perquè aquests monopolitzen la política. No en va, el President de la Generalitat, ha declarat que el dret de decidir no s’ha de demanar a la manifestació del dissabte, sinó en les eleccions estatals de març. I és que per a ells, el dret de decidir només contempla donar el mandat a algun polític i asseure’s a observar que fa amb el poder. Més informació a:
http://www.decideixodecidir.cat/spip.php?article29

(Carta 193)

Publicat com a mínim a: El Temps

MANIFESTACIÓ 1-D

A França els treballadors dels transports públics estan defensant els seus drets laborals i Sarkozy els retreu que tenen privilegis respecte de la resta de treballadors francesos, intentant aconseguir la solidaritat d’aquests. Estranya solidaritat la que s’estableix per enveja, a la baixa, és a dir, “que tothom estigui tan fotut com jo!” enlloc d’advocar per mantenir els drets que ja hi ha i lluitar per anar-los ampliant a altres sectors més precaritzats. Però en això la dreta sempre ha estat experta: aprofitar els baixos instints, l’enveja, la cobdícia, l’egoisme,... De totes maneres, les vagues han estat possibles, no tant pels criticables canvis que Sarkozy vol implementar, sinó perquè els sindicats i els mitjans de comunicació han posat fil a l’agulla, sobretot perquè Sarkozy encarna tots els mals per a l’esquerra partidista i social. ¿Què estaria passant a casa nostra, amb l’evident manca d’inversió que han patit el servei de trens de rodalies, si en comptes de manar Zapatero tinguéssim a Rajoy, i en comptes del tripartit, ho fes CiU? Ja faria temps que els sindicats estarien movent les masses, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, i estaríem exclamant “És intolerable!”, “Hem d’anar tots a una vaga general!”... i ens semblaria molt justificat que, amb el que està passant, l’ambient estigués tan caldejat. En canvi, amb la situació actual, els partits tot just han fet algunes declaracions, amb molta incomoditat i veient-se obligats a dir alguna cosa... Però sembla que els sindicats i altres organitzacions socials no volen passar de les protestes verbals. I ha hagut de ser la Plataforma Pel Dret de Decidir la que ha convocat la manifestació de l’1 de desembre. Potser sigui millor així perquè, aprenent a caminar sols, ens fem poble més autònom respecte de les organitzacions formals i encarcarades, a les quals de retruc també esperonem per tal que siguin més dinàmiques. I seria fabulós que “el dret de decidir” anés més enllà de la necessària reivindicació democràtica del fet català, per impulsar la regeneració democràtica tan urgent al nostre país. Per altra banda, sospito que la manca d’inversió no només ens hagi de fer sentir insegurs respecte a les infraestructures catalanes, que evidentment acusen l’expoli fiscal, sinó que podria ser un problema generalitzat a tot l’Estat, perquè les polítiques neoliberals que s’apliquen, tant per la dreta com per l’esquerra, prioritzen la disminució de la despesa pública. I em preocupen totes les mancances que segurament estan afectant de manera inadvertida a l’educació, al sistema sanitari, als serveis socials,... molt més difícils d’avaluar i que patim estoicament per manca d’anàlisi conjunt i de mobilització coordinada. I davant de tots aquests dèficits, encara hi ha qui anuncia populistes reduccions fiscals quan el que caldria seria augmentar la càrrega impositiva i invertir-la eficientment. De moment, totes a la manifestació!

(Carta 192)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos, el3.org, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Triangle

EL FIL DE LA CIMERA IBEROAMERICANA

S’ha parlat massa del qualificatiu de feixista a Aznar i del “¿Por que no te callas?” del rei a la Cimera Iberoamericana. En canvi, la premsa espanyola ha parlat poc de les crítiques que van rebre les “nostres” empreses. Ara que ja s’ha calmat la tormenta, potser seria interessant de mirar de prop el paper de Zapatero, veritable representant d’Espanya a la cimera. Ell va quedar molt bé rebatent: “se puede estar en las antípodas de una posición ideológica, no seré yo el que comparta las ideas de Aznar, pero el presidente Aznar fue elegido por los españoles y exijo respeto”. Si situa el PSOE a les antípodes del PP pel fet que pugnen pel mateix poder, hi podríem estar d’acord, però ell ho afirmava en termes d’ideologia. I la veritat: el PP és conservador i neoliberal, i el PSOE és més progressista i gairebé igual de neoliberal. És a dir, difereixen poc en polítiques econòmiques, fiscals i laborals. Per veure això, podem estudiar el discurs de Zapatero a la cimera. Malgrat assegura no ser neoliberal i que podria ser veritat que a Llatinoamerica s’hagin usat els recursos naturals per a beneficis més que no pas per satisfer les necessitats dels pobles, aconsella als altres mandataris d’encertar el camí correcte: alleugerir el sector públic privatitzant els recursos i empreses públiques i deixant reguladament l’economia en mans del sector privat que modernitzarà els serveis, això sí, pagant impostos per finançar els serveis socials. I pren partit acaloradament per obrir les fronteres al lliure comerç sense aranzels, com un bé per a tots. Després d’aquest discurs sorprenent en boca d’algú que es reclama socialista, podem preguntar-nos si tots aquests consells no eren els que precisamente beneficiaven a les empreses privades espanyoles que segueixen àvides de capturar grans beneficis a curt termini. Fa temps, un amic meu va tenir l’oportunitat de parlar una estona amb Zapatero i aquest li va reconèixer que, el que més li havia sorprès d’ençà que era president, era que dedicava més d’un 40% del temps a fer gestions per a les empreses espanyoles... i això que imaginàvem que un president dedicaria la major part del temps a fer gestions en favor dels ciutadans, i per ser socialista sobretot dels més desfavorits... Per això m’atreveixo a advertir els presidents llatinoamericans i als seus pobles que no vegin masses bones intencions en el discurs del mandatari espanyol. I als ciutadans espanyols els esperono a adonar-nos que, tret de qüestions secundàries, en la política econòmica, el PSOE i el PP tenen postures massa properes defensant el capitalisme neoliberal amb una mica més o menys de serveis socials. Per tant, tenim dos grans partits, però necessitem contrarestar-los amb altres partits més petits i una mica menys neoliberals.

(Carta 191)

Publicat com a mínim a: El Punt, Diari de Balears, La Malla.net, La Tortuga, Adn

LA CIMERA IBEROAMERICANA

És normal que sorprengui que algú digui veritats en un fòrum internacional, en que les formes diplomàtiques imposen falsos respectes i somriures i apretades de mà amb personatges moltes vegades sinistres. Per això desentona el comportament desacomplexat de Chávez. Perquè podem pensar que no era pertinent ni útil d'adjectivar a Aznar en una cimera, però no podem negar que molts estem totalment d'acord amb el qualificatiu. De totes maneres, el paper del rei sentint atacada la dignitat espanyola no s'aguanta per enlloc. Chávez va criticar a una sola persona espanyola que, el 2002, va sortir corrents, junt amb EEUU, a reconèixer el govern colpista contra Chávez, a més d'anar propagant en les seves conferències que el mandatari veneçolà és un dictador repressiu, per mencionar només dues actituds criticables d'Aznar. També Daniel Ortega va denunciar la irresponsable manca d'inversió d'Unión Fenosa que ha deixat reiteradament Nicaragua sense llum (en una pràctica, d'obtenir guanys a curt plaç i sense tenir en compte la població autòctona, que és comú denominador del neocolonialisme de les empreses espanyoles). No podem admetre que les crítiques pel que han fet Aznar, Unión Fenosa i la CEOE, siguin faltar al respecte als ciutadans espanyols. I Zapatero ha quedat molt bé de cara a la galeria, però la seva tesis és fal·laç: un mandatari no és incriticable pel fet d'haver estat elegit pels espanyols (per cert que el rei no ho ha estat...), com si el respecte per la voluntat popular fes irreprotxable l'actuació posterior d'un governant, i és que la història ens mostra que molts dirigents elegits democràticament (Hitler, Mussolini, Bush...) han fet actes abominables. Perquè siguem honestos: la població fa el que pot i vota entre les poques opcions que hi ha, sempre enmig d'un munt de propaganda electoral. Però en el rerafons d'aquest assumpte, no es pot evitar de percebre, encara que no sigui la postura oficial, una mena d'aires de superioritat mal amagats d'Espanya envers les seves excolonies que, de manera inconscient, i degut als comentaris desacomplexats d'alguns mandataris, han sortit a la llum. El més interessant és que, aquesta mena de sentiments soterrats, surtin a la superfície i es puguin anar netejant les ferides de la història. Hi ha un corrent, cada vegada més generalitzat, en els pobles llatinoamericans de desinhibició i de situar-se de tu a tu amb occident, i això comença a evidenciar-se tant en les actituds i iniciatives d'alguns mandataris, com en la premsa llatinoamericana, que a diferència de l'espanyola –que rendia honors de subdit al seu monarca-, s'ha indignat amb la prepotència del monarca espanyol que s'ofenia per les crítiques a Aznar i a les multinacionals