Les cartes d'en Jordi

EL POSTFRANQUISME I GARZÓN

2012-02-10T18:13:00.000-08:00

Sembla que la cosa anirà així: La dreta espanyola no pot tolerar que ningú ni tan sols faci l'intent d'aixecar la catifa sota la que hi ha enterrades 110.000 persones en fosses clandestines (som el segon país del món que en té més després de Cambodja!) però per altra banda no vol quedar, davant de la comunitat internacional, com un país encara semi-feixista i poc democràtic que impedeix investigar un període de la seva història. Solució? Búsquen algun cas en que es pugui imputar al jutge i se l'inhabilita per això, mentre que se l'absoldrà pel cas del franquisme. Resultat? Internacionalment queden bé, mentre que tots els altres jutges han entès la lliçó i aquells crims contra la humanitat queden encara més ben segellats que abans. Per això, hem de sortir al carrer com han fet les Madres de la Plaza de Mayo d'Argentina per reclamar justícia i reparació. Mai és massa tard per reclamar dignitat. Sobretot perquè tenim un dels grans partits espanyols, el PP, que mai ha condemnat el franquisme ni l'aixecament contra un legítim govern democràtic, tot i que ara pretén donar lliçons de democràcia i ha impulsat coses tals com la Llei de Partits. A Alemanya no n'hi ha necessitat perquè no tenen un partit nazi continuador de les idees de Hitler, ni tampoc a Itàlia tenen un partit feixista seguidor de Mussolini. Però com que aquí sí que existeix un partit seguidor de les idees de Franco, fins fa poc amb vestigis vivents del règim com el traspassat Fraga, és necessari que s'analitzi el passat, es demanin disculpes i s'assumeixin responsabilitats, com a mínim morals. D'altra manera, la nostra democràcia mai podrà ser equiparable a les europees, on les dretes són dretes, però són inqüestionablement democràtiques.

(Carta 308)

LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA

2012-02-09T11:48:00.000-08:00

Circula per internet un article de l'intel·lectual Noam Chomsky que es titula "Les 10 estrategies de manipulació mediàtica". El podeu trobar facilment i us permetrà descobrir diàfanament com la dreta fabrica el consentiment envers les mesures antipopulars que ells volen impulsar i que nosaltres de cap manera hauríem de permetre. Avui llegeixo a la portada d'un rotatiu de dretes: "Rajoy avisa que la pitjor xifra d'atur està per arribar" i a sota un altre titular que exposa que la nova legislació laboral abaratirà l'acomiadament. I és precisament la quarta regla que apunta Chomsky, l'estratègia de diferir. Si es vol aplicar una mesura impopular o preparar el terreny per a una notícia que no agradarà, s'avança la seva informació perquè la gent es vagi acostumant. No s'ho pendran tan malament perquè esperaran que finalment no arribi a ser tan terrible com s'anuncia. A més si es pot afirmar que la mesura és "dolorosa, però necessària" (us sona d'alguna cosa?) encara millor. Potser de vegades, amb molta ingenuïtat, simplifiquem el que significa la política institucional. Desgraciadament, avui dia la democràcia és la versió moderna de la societat de classes de tota la vida, on les oligarquies controlen el poder, tot i que el sistema electoral les obliga a construir consensos socials a través dels mitjans de comunicació. És el que s'anomena 'enginyeria social'. Els grans partits, PP, PSOE, CiU, patronals, think tanks, etc... inverteixen molts diners, recursos i esforços a saber com ens han de presentar les seves propostes perquè la gent del poble estiguem fotuts i alhora cofois. Només així s'explica que, partits amb propostes molt antipopulars, aconsegueixin el suport popular. Però, en última instància, som cadascú de nosaltres els que ens empassem l'ham o no. Formem-nos, qüestionem, desenvolupem el sentit crític, alfabetitzem-nos políticament, debatem, creem anticossos contra la manipulació. Aquestes 10 estratègies que apunta Noam Chomsky poden ser un bon començament. Cal crear un, dos, tres, molts 15Ms.

(Carta 307)

SOCIALDEMÒCRATES, NO ÉS AIXÒ...

2012-02-08T06:43:00.000-08:00

En el bipartidisme que el poder econòmic i mediàtic promocionen, el partit socialista representa l'opció socialdemòcrata, però cada vegada actuen més com a social-liberals. Ara estan molt preocupats perquè han tret molt mals resultats i intenten reinventar-se, però és més aviat un maquillatge. Amb Navarro hi ha un NOU PSC? Amb Rubalcaba el PSOE trobarà el camí? Tant fa Rubalcaba com Chacón, el canvi radical que es necessita no pot sortir de dins del partit per iniciativa pròpia, ja que el partit és una marca electoral gestionada per buròcrates que ni es plantegen desafiar els rics i que són incapaços de fer que l'economia estigui al servei de les persones. Més aviat, aspiren a convèncer les persones que han de somriure mentre l'economia fa el seu curs i els passa per sobre. El 2002 a l'Argentina, la situació econòmica tenia paral·lismes amb l'europea actual i el deute extern va comportar grans retallades fins que es va arribar al “corralito”. Llavors la societat va esclatar al crit de “¡Que se vayan todos!”. Això va fer que el Partit Justicialista, el gran partit de tradició peronista, intentés calmar la fúria social proposant nous presidents que duraven molt poc fins que el poble els feia dimitir: Puerta, Rodríguez Saá, Camaño, Duhalde, fins que van posar Kirchner, que també semblava cridat a ser un tecnòcrata més, populista i liberal, però que, amb una revolta social en curs, va comprendre que calia activar mesures que responguessin al malestar de la gent, i ell -i la seva dona després-: van rebocar la llei d'amnistia obrint el camí als judicis a la junta militar, van plantar cara a l'FMI, van devaluar la moneda i van reactivar l'economia amb la inversió pública, van solucionar el tema del deute extern, van combatre la concentració dels mitjans de comunicació, van enfrentar l'egoisme de l'oligopoli agroexportador, i van endegar polítiques socials. En un any, l'Argentina va sortir d'aquesta greu crisis i s'ha aconseguit capgirar totalment la situació econòmica i social del país. És a dir, estic convençut que els partits socialdemòcrates europeus no tornaran a l'esquerra per voluntat pròpia, sinó que una situació insostenible (com la que es viu ara a Grècia) farà que la societat desbordi el marc creat per l'establishment, i llavors: o pujaran molt altres partits ara petits o algú en aquests grans partits socialdemòcrates sortirà amb la valentia d'aplicar una democràcia econòmica. De moment sembla que no vulguin entendre res, haurem de ser nosaltres que deixem les coses clares.

(Carta 306)

PER QUÈ NO JUTJAR ELS CRIMS DEL FRANQUISME?

2012-02-01T08:15:00.000-08:00

A Baltazar Garzón se l'està jutjant per haver intentat investigar els crims del franquisme i, més enllà de percebre a Garzón com un jutge amb aspiracions d'estrella pel que no tinc especial simpatia, penso que, si el franquisme va fer crims, ¿quina seria la justificació, democràticament parlant, per permetre que aquests crims no fossin jutjats? Per què haurien de tenir impunitat? No ho podem permetre per dignitat democràtica amb nosaltres mateixos. A l'Argentina tothom sap que hi van haver uns 20.000 desapareguts, i a Xile saben que Pinochet es responsable de 3.000 morts, però a Espanya ¿quanta gent sap els morts que va protagonitzar la dictadura franquista? I no són pocs... a banda dels morts i executats durant la Guerra, ja havent vençut, del 1939-1975, la dictadura va matar entre 50.000 i 100.000 persones que li molestaven pel seu projecte de país! Si no passem comptes respecte dels abusos contra els drets humans, que van voler-se oblidar a partir de la Transició, els fonaments de la nostra democràcia no poden ser sans i sempre tindrem la presència silenciosa d'aquesta història d'opressió i horror com a teló de fons. I d'aquesta història mal resolta provenen molts dels problemes que, encara avui, s'arrosseguen a l'Estat espanyol. No a la impunitat!

(Carta 305)

Publicat com a mínim a: Revista Eccus, Diagonal, Rebelion.

SORTIR DE LA CRISIS PER L'ESQUERRA

2012-01-31T11:46:00.000-08:00

L'FMI ja fa mesos que alerta que l'estratègia de retallades de l'UE és contraproduent perquè, malgrat redueix inicialment el dèficit, deprimeix l'economia i l'estanca. I en aquesta línia, l'última legislatura de Zapatero, amb polítiques totalment de dretes, ha fet aparèixer Rajoy com gairebé un socialdemòcrata perquè, no volent ofegar l'economia, en un principi, ha apostat per no tocar l'IVA, ja que perjudicaria el consum i ha augmentat lleument l'IRPF que és un impost progressiu. Però ja s'ha acabat la bona predisposició de Rajoy i, envalentonat per la Merkel, ha anunciat una retallada de 36.000 milions d'euros i possiblement pujarà l'IVA. I per aquest camí, l'economia col·lapsarà provocant la bancarrota de moltes petites empreses, augmentarà l'atur, i els serveis socials rebran més demandes però tindran menys recursos. En conclusió, l'excusa de la crisis haurà permès a les dretes desmuntar, fins al màxim socialment possible, l'estat del benestar per afavorir una encara major privatització de l'economia. Tindrem una societat més desigual i injusta, que portarà milions de persones a la pobresa, augmentant la delinqüència i el racisme. Hi ha, però, una sortida d'esquerres a la crisis... En aquests anys d'especulació immobiliària algunes persones s'han enriquit molt, per tant, seria just que part d'aquests diners permetessin sortir de la crisis. Cal apujar els impostos a les corporacions, als bancs i a les rendes altes i molt altes el que faci falta per financiar: 1) un augment de la despesa social, encaminada a garantir cobertura social als que caiguin en desgràcia, i 2) una inversió pública potent que reactivi l'economia, acompanyant-ho amb retallades en luxes i despeses innecessàries. El problema és que els partits grans que s'alternen en el poder, a banda de certs matisos, estan al servei de les classes altes i evitaran perjudicar els seus interessos. Per això, és urgent treballar per generar un nou escenari polític que possibiliti una societat amb justícia social, cosa que, avui dia, és una realitat històricament factible.

(Carta 304)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Diagonal, Rebelión, Revista Eccus.

POTSER SI ENS HO DIU EL PP HO ENTENEM MILLOR

2011-12-07T17:25:00.000-08:00

És sorprenent que estiguin aconseguint que tothom cregui que les retallades són inevitables. El problema no és el deute públic perquè Alemanya o EEUU tenen un percentatge de deute superior a l'espanyol o a l'italià, però les seves economies fan creure que podran tornar els deutes. El problema és l'economia real, però si el sector privat no inverteix i al sector públic tampoc se'l deixa invertir sota el mantra de les retallades, llavors tot i que no es gastarà, tampoc es generarà superàvit per poder pagar el deute. Em sembla que el que està passant és que s'està utilitzant el pretext del deute per poder desmantellar les conquestes socials aconseguides. La dreta catalana, gràcies a l'entramat mediàtic que té, gràcies a les adhesions cegues que aconsegueix a través de les emocions identitàries, i gràcies a que d'Europa ve el mateix missatge degut a que també hi dominen les dretes neoliberals, doncs gràcies a tot això la dreta catalana (CiU i PP) han aconseguit convèncer que les retallades són inevitables. Potser se'ns caurà el vel dels ulls si escoltem com, el secretari general de la FAES, afirma que el govern català està essent "responsable" i "valent" i que representa un exemple del que haurien de fer les altres comunitats... Si no ens agrada res que vingui d'Aznar i del PP, ens agradarà que estiguin encantats amb Mas? Van bojos per esquilar l'estat, privatitzar i deixar mans lliures als empresaris. Ni parlar-ne d'apujar impostos a les empreses i als rics, molt millor apujar l'IVA i sobretot retallar despeses, per molt necessàries que siguin per als pobres, ja que "cal fer sacrificis" diuen amb posat responsable, però en realitat se'ls veu molt il·lusionats amb aquests "sacrificis" d'altri.

(Carta 303)

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt Avui, Público, El Setmanari, Rebelion, L'independent de Gràcia, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Periódico d'El Raval.

RETALLAR EMPITJORA MÉS QUE AJUDA

2011-11-03T14:09:00.000-07:00

Algunes notícies coincideixen mostrant relacions suggerents. El multimilionari Bill Gates opina que els rics poden pagar més impostos el mateix dia que coneixem que, aquest trimestre, l'economia espanyola s'ha estancat. En un clima de crisi, el sector privat inverteix el mínim i, si el sector públic retalla per poder tornar el deute i que no el qualifiquin negativament, llavors es camina inexorablement cap a una cosa pitjor que és la prostració de l'economia real. A part que encara costarà més pagar els deutes, el més greu és que, un cop deprimida l'economia, costarà molt reflotar-la i pel camí provocarà molt de sofriment a les classes mitges i baixes. En una situació de crisis global, l'únic que pot reactivar l'economia és la despesa pública. De manera que, a banda de retallar despeses supèrflues (despesa militar, excés de despesa policial i d'escortes, eliminar el senat i les diputacions, reduccions de sous i dietes sobredimensionades a polítics i ambaixadors,...), cal mantenir o augmentar la inversió en sanitat, educació, serveis socials... i sobretot apostar per l'economia social i productiva (cooperatives, petites empreses,...). Això costaria diners, però seria la manera més ràpida i amb menys dany social per sortir de la crisis. I aquests diners d'on poden sortir? Bill Gates, Warren Buffet i 16 grans empreses franceses sorprenen indicant el camí: Apujar els impostos a la gent més rica, que s'han beneficiat molt i que els ha arribat l’hora de contribuir més. I és que, en períodes de vaques grasses i gràcies a la seva influència, se'ls han reduït els impostos a cotes que res tenen a veure amb la progressivitat fiscal. Per molt que a la dreta li interessi presentar les retallades com inevitables, hi ha alternatives més justes i eficaces que ens estalviarien els milions de víctimes que causarà la travessia pel desert de les retallades. Diguem als polítics que, si no s'atreveixen a posar l'interès de la majoria per davant dels sectors més poderosos, llavors el sentiment que no ens representen augmentarà imparablement.

(Carta 302)

Publicat com a mínim a: El Periódico, L'independent de Barberà (com a article), L'independent de Gràcia, Diario Palentino, Rebelion.

EL CONFLICTE BASC, UN BALANÇ

2011-10-21T08:30:00.000-07:00

ETA va néixer durant la il·legitimitat d'un franquisme extremadament repressor i assassí (i pel qual encara ningú ha demanat perdó, ni sembla que ho vulguin fer...) i en un context internacional de lluites revolucionàries i d'alliberament nacional. Cal recordar això, perquè forma part de la nostra història encara molt recent i perquè, a partir que es va posar en marxa l'organització, aturar tot l'entramat clandestí, de gent que s'hi juga molt, de xarxes de suport i reacció... no era fàcil. Després de la transició, se li reclamava que deixés les armes, però l'Estat espanyol es va dotar d'una Constitució gairebé intocable que, en el seu segon i vuitè articles, deixa clar que España és indisoluble i que l'exèrcit garantirà la unitat d'Espanya. Era normal que una organització de les característiques d'ETA no veiés cap camí possible en aquell context.

Ironies de la història, ETA es va convertir en una molèstia útil per a l'Estat espanyol, perquè tallava el pas de manera solvent a qualsevol qüestionament de la unitat d'España. Fins i tot, el conflicte català quedava condicionat per una dinàmica espanyola que aprofitava per impedir el debat sobre l'Estat doncs seria afavorir els interessos d'ETA, i així s'esdevenia una situació d'excepció permanent que pretenia vestir-se de normalitat.

A banda del terrible drama humà de matar persones, l'estratègia d'ETA per aconseguir el reconeixement del problema polític portava justament al contrari. L'esquerra abertzale no sabia trobar la seva posició en un espai que es reduïa a mida que passava el temps, volia defensar els gudaris i volia fer aflorar el conflicte polític però, l'organització armada que mig defensaven, els ho posava massa difícil. L'estratègia d'assetjament de l'aparell policial, penal, judicial i polític els enfurismava i els feia tancar files amb els seus.

Però des de fa molts anys, arrel de l'avanç de les idees democràtiques al món i a la mateixa societat basca, arrel que ningú no guanyava en l'enfrontament i la situació s'havia estancat, arrel de la insuportable pressió que arribava a termes no legals com l'allunyament dels presos, com la il·legalització de partits que usaven la via democràtica, com la judicialització de Garzón de tothom que perseguís objectius similars als d'ETA encara que no fessin res d'il·legal... en definitiva, per tota l'actual conjuntura, ETA va deixar d'aspirar a imposar la independència i el socialisme, per democratitzar-se també una mica i demanar simplement que el poble basc tingui el dret a decidir sobre el seu futur. Segurament desitjant que el poble es vulgui independitzar, però deixant oberta la porta al que sobiranament desitgi... i no és poc el canvi.

I encara que alguns es neguessin tossudament a veure-ho, això és el que es percep en els recents comunicats d'ETA i en l'evolució del discurs del món abertzale, una clara voluntat d'abandonar la via armada si hi havia la més mínima perspectiva que es podria abordar el problema polític.

I això era el mateix que proclamava el bàndol 'demòcrata' que afirmava que “democràticament es podia defensar qualsevol cosa, però fent callar primer les armes”, tot i que mai aquest bàndol ha fet cap moviment en la línia del que declaraven.

Val a fer un apunt dient que, en el cas de molts polítics, poden omplir-se la boca ara dient que són demòcrates perquè, en el joc democràtic i mediàtic que han construït, veuen guanyar els seus interessos, no perquè siguin més demòcrates que els anomenats terroristes, perquè vam poder comprovar com, quan la democràcia no els anava a favor, van combatre a sang i foc la legítima República provocant 176 vegades més morts que tota la trajectòria d'ETA!

I llavors, davant de les treves, ETA veia que només se li oferia tractar temes que per a ells són secundaris, com l'entrega d'armes, l'acostament de presos, alliberar presos sense delictes de sang, però cap perspectiva, ni tan sols llunyana, que es parlaria del futur d'Euskal Herria. Per tant, no contribuïa a que, els sectors en pro de la pau, poguessin defensar, davant dels altres, res que pogués fer veure que el seu sacrifici per la causa (i matar a un ésser humà no ha de ser una cosa fàcil de digerir) havia servit per alguna cosa, en comptes d'això se'ls portava a adonar-se que tot quedava en un no res. És fàcil d'entendre, a nivell psicològic, que una 'rendició' d'aquest tipus costava que l'acceptessin i llavors els 'durs' de l'organització apostaven per continuar i buscar escenaris mínimament millors.

És sabut per tothom que la rendició total d'un bàndol no és un bon objectiu per a una resolució de conflictes de forma no violenta, no es planteja el “jo guanyo, tu perds” del passat, sinó que s'intenta que el resultat d'una negociació pugui ser llegit com “tots guanyem una mica, però ningú del tot”. Això és el que ha passat a Irlanda, a Sud-Àfrica, i a tots els països on les coses s'han fet civilitzadament.

Però com que l'España actual i l'establishment polític estaven instal·lats en un ideològicament còmode rebuig a la violència, es negaven a escoltar els canvis en el món abertzale. Precisament per aquest motiu rebutjaven la mediació de tercers, amagant-se fraudulentament en que l'Estat no pot permetre la injerència externa en assumptes interns. Tot el contrari del que hauria de ser perquè, si no te n'ensurts amb un problema que veritablement et preocupa, el més normal és que utilitzis tots els recursos disponibles.

Aquesta por deixa clar que a España li preocupa més el conflicte polític que el conflicte armat. Per això, sembla que li inquieti molt més l'èxit de Bildu (¿no els hauria d'entusiasmar que l'opció política guanyi força i debiliti, com ha succeït, l'opció militar?) que la persistència de la banda armada (a cada treva, la caverna mediàtica en bloc clamava furibunda que encara no s'havia acabat, que eren trampes, que no volien realment la pau... com si els molestés la possible fi del conflicte). I es pot afirmar que, igualment com ETA és responsable d'haver assassinat a centenars de persones, els governs centrals també són responsables d'haver preferit que els cementiris s'omplissin de màrtirs per la unitat d'España per tal de no obrir un debat que volien evitar a tota costa.

La Conferència Internacional per la Pau ha sigut la culminació d'un procés de milers de bascos per obrir perspectives al conflicte polític i això ha permès que ETA sortís de l'atzucac.

Aprofito per dir que, entre els canvis menys metafísics que venen, val la pena esmentar l'estalvi que es podrà dur a terme reduint dràsticament el pressupost del Ministeri d'Interior. Si us mireu els números, veureu que tenim una despesa ingent per a aquest ministeri que deixa en ridícul les dedicades a sanitat, educació, serveis socials, cultura, infraestructures, etc... Ara ja no tindrà sentit mantenir aquesta exorbitada quantitat de policies, serveis secrets, escortes, etc... que hi ha al país i que es podrà reduir fins a un volum modest per mantenir unes mínimes garanties de seguretat.

Però en realitat, el que ara ens espera és una veritable revolució mental sobre el que significa España.

La Primera Transició va ser ostatge del franquisme i això va fer que fos totalment insuficient. No és que hi hagi un problema basc o català, és que España, com a país, està sustentada sobre valors franquistes, casposos, arcaics, i antidemocràtics, i això perjudica tant a bascos, com catalans, com espanyols. I paradoxalment, el que ha fet que aquests ciments no s'hagin revisat ni s'hagi pogut evolucionar, ha estat la lluita contra ETA, doncs el conflicte ha mantingut en peu el cos doctrinari franquista del que és España!

Ara s'esdevindrà innexorablement, més aviat o més tard, una Segona Transició i s'obriran debats que no s'han pogut donar per la tossuderia i mala fe de molts. No s'ha de tenir por i s'ha de debatre des de la raó. Podrem discutir obertament sobre què és España i sobre qui vol pertànyer-hi, sense imposicions, ni restriccions de cap tipus. Ni Constitucions ni altres excuses. Haurem d'aixecar tota la moqueta del país per revisar uns fonaments banyats de sang en la Guerra Civil i la dictadura, i que ha tingut com a conseqüència moltes de les realitats injustes d'avui.

Un període apassionant s'obre davant nosaltres, perquè ens alliberarem d'una cotilla massa determinant i, per fi, podrem intentar caminar cap a una democràcia real.

(Carta 301)

Publicat com a mínim a: Rebelion (publicat com a article), El Setmanari, Surda, La Tortuga de Gràcia, Eccus, Vilaweb, Latin Free News, Canalsolidari, La Directa (publicat com a article).

NO SIGUEM MÉS NEOLIBERALS QUE L'FMI

2011-10-06T08:56:00.000-07:00

Fins i tot el Fons Monetari Internacional, després de dècades de receptes neoliberals i de proposar retallades a Grècia, Portugal i Irlanda, recomana als governs europeus acabar amb els ajustaments excessius. El director de l'FMI per a Europa, Antonio Borges, adverteix als països europeus que els programes d'austeritat excessius que estan aplicant per reduir el dèficit estan perjudicant el creixement i provoquen la contracció de l'economia. I no descarta que, precisament per aquestes mesures, hi hagi una recessió per al 2012. El director europeu recomana deixar de banda les mesures d'austeritat i seguir l'exemple de les polítiques d'estimulació econòmica dels Estats Units. I jo exigeixo que els governs de l'Estat espanyol i de Catalunya, no siguin més neoliberals que l'FMI i que abandonin la línia de Merkel per apostar per mesures de reactivació a l'estil d'Obama. Una cosa és retallar despeses innecessàries i intentar utilitzar els diners públics sense malgastar, i l'altra és retallar en inversió social, que al final acabarà provocant despeses per altres bandes com han demostrat nombrosos estudis respecte a les retallades en sanitat -com, per exemple, el copagament- o en educació i, si a més, han de paralitzar l'activitat econòmica, doncs encara menys. El govern de CiU està aprofitant la crisi per proposar una solució de tall neoliberal que li permet reestructurar la societat al seu gust, és a dir, per beneficiar els rics, però és una gravíssima irresponsabilitat política perquè suposa un retrocés social dràstic que afectarà greument a les persones més vulnerables i també a la classe mitjana.

(Carta 300)

Publicat a: El País, Público, Diagonal, Rebelion, Diari de Tarragona, Diario Montañés, El Pergamí, labolsa, La Directa (aparegut com a article).

DETENCIONS D'INDIGNATS

2011-10-04T11:20:00.000-07:00

La versió mediàtica que es va donar de les protestes al Parlament, i les actuals detencions, pretenen criminalitzar el moviment tot afirmant que hi ha violents, i ho fan perquè es parli d'aquest tema i que, en canvi, allò que és important quedi fora del debat. Jo vaig ser al Parlament filmant i puc donar fe que no va haver-hi violència per part dels indignats. Sí que n'hi va haver per part dels Mossos que, ja de bon matí, van començar a escalfar l'ambient, i també va existir violència política en el pressupost aprovat i violència mediàtica en forma de mentides. Per sort el moviment és intel·ligent i només hi va haver alguns forcejaments, algunes esbroncades, algunes pintades, però no va existir violència de veritat. Perquè si n'hi hagués hagut, entre els parlamentaris als que se'ls va ocórrer passejar-se enmig de la multitud de manifestants, n'hi hauria amb les costelles trencades, i no és el cas. El balanç de la protesta no és la 'kale borroka' que es va inventar el President de la Generalitat, sinó que el resultat d'aquella i d'altres jornades de protesta és una potent pressió contra les retallades socials. I aquesta pressió ha fet que Zapatero, després d'anys de polítiques d'ajust, proposi a les autonomies recuperar l'impost de patrimoni enfocant-lo als rics, i les protestes també han fet que CiU accepti aquest impost malgrat no estar-hi d'acord, i també anuncien un altre impost temporal als més rics! Segurament només són declaracions electoralistes, però possiblement preferirien no haver-les de fer, perquè això farà que el debat sobre les solucions a la crisis contempli apujar els impostos als que s'han estat beneficiant durant tots aquests anys. En canvi, quan aconsegueixen distreure'ns, com intenten amb el recurs a la violència, poden amagar temes que, per la seva importància, haurien de ser debatuts. Per tant: victòria del moviment i innaceptable persecució per part del poder polític.

(Carta 299)

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt Avui, L'independent de Gràcia, Diagonal, Rebelion, La Garrotxa al Dia, Setmanari La Directa (aparegut com a article), Periódico Eccus.

LA DRETA I LA CLASSE MITJANA

2011-09-25T10:52:00.001-07:00

Arrel de l'impost de patrimoni proposat a les autonomies, Joana Ortega manifestava que no hi renunciarien, donada la falta de recursos públics, però que no hi estan d'acord perquè perjudica a la classe mitjana. Que acceptin l'impost de patrimoni mostra que les mobilitzacions contra les mesures antisocials els han sorprès i els estan obligant a haver d'augmentar, a contracor, la contribució al finançament públic per part dels que han fet grans negocis. Tot el contrari del que van fer en assumir el govern, que van córrer a suprimir l'impost de successions i a retallar polítiques socials. I és que donaven per fet que la població es resignaria i restaria passiva, però és molt important que no hagi estat així. També és interessant analitzar l'apel·lació de la vicepresidenta a no voler perjudicar la classe mitjana. Començaré per puntualitzar que la classe mitjana no és la que posseeix un patrimoni de més de 700.000 euros! A més, que diguin que es preocupen de la classe mitjana es deu únicament al fet que som el grup social més nombrós però, en perjudicar l'educació i la sanitat públiques, ens demostren que no els importa si les nostres condicions de vida empitjoren. En realitat, el seu veritable interès està en els que s'han enriquit amb l'aprimament del sector públic i les privatitzacions, els que han especulat massivament amb l'habitatge, els que han fet grans negocis prestan crèdits, els que s'han beneficiat de les ajudes a l'exportació... i aquests no són de la classe mitjana, sinó de la classe alta. La classe mitjana no ens hem de deixar intoxicar pels missatges de la dreta que ens vol fer combregar amb les necessitats dels poders econòmics. Nosaltres no estem a un pas d'esdevenir rics, sinó que tenim el just per garantir certa dignitat però, en una conjuntura adversa, podem perdre el que tenim. La nostra sort està lligada a la de la classe baixa i hem de defensar amb convicció allò que garanteix uns mínims per a tothom, que són els serveis públics. La dreta està adoptant una solució molt ideològica davant la crisis: 1) abaixar impostos, 2) retallar l'espai de l'economia social i pública. I això està empitjorant la situació perquè refreda encara més l'economia i perjudica l'accés de les classes mitjana i baixa a drets bàsics.

(Carta 298)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, Diari de la Garrotxa, L'independent de Barberà (publicat com a article), Estrella Digital, Diagonal, Rebelión, Eccus, El Diario Montañes, El Triangle.

A LA NOVA DIRECCIÓ D'ERC

2011-09-21T15:40:00.000-07:00

L’Estatut va permetre comprovar la nul·la predisposició d’Espanya a ser plurinacional ni federal. Espanya té com a pal de paller la dominació i no s’entendrien a ells mateixos d’altra manera. Per això l’independentisme creix dia a dia. I aquesta aprenentatge també està arribant a partits com CiU, ICV-EUiA i PSC que històricament han estat autonomistes, federalistes o fins i tot una mica espanyolistes. En aquest context, ERC es planteja aliar-se amb SI i Reagrupament per recuperar els vots perduts, i els voldria aconsellar que no oblidin el perfil d'esquerres del partit i que, enmig de la crisis, encara l'aprofundeixin més. Perquè ERC sigui creïble, li fa falta estar més ben definida en l'eix esquerra-dreta i no diluir-se en un independentisme abrandat. Això es va poder comprovar en les canditatures de Puigcercós a la Generalitat i de Portabella a Barcelona. Enmig d’un gran fervor independentista, van centrar els seus discursos exclussivament en l’independentisme de manera gairebé grotesca, i van fer una gran devallada. Per què? Per què l'alliberament nacional és un projecte de país a mitjà-llarg termini però, mentrestant, cal posicionar-se en múltiples qüestions que no tenen a veure amb l'horitzó nacional sinó amb el projecte social. Per exemple, Laporta va votar a favor d'uns pressupostos de dretes amb retallades que estan perjudicant sobretot a les capes més desafavorides. Quan s’acosti el moment, caldrà fer aliances transversals, d’esquerra a dreta, entre tots els que hagin vist l'alliberament nacional com l’única sortida. Però, abans d’aquest moment, una aliança només independentista portaria el partit a un discurs polític absurt. I encara que això s'intentés amagar amb proclames grandiloqüents, el partit resultaria ridícul i faria mal a la causa. Això és el que li ha passat a SI, perquè no té clar el posicionament esquerra-dreta. La veu d’ERC es farà escoltar i tindrà credibilitat en la mesura que proposi l’alliberament nacional amb una aposta per la justícia social. És estratègic deixar clar aquest posicionament per no atreure l’independentisme de dretes. Aquest pertoca als rics, que ja es veurà si s’hi atreviran.

(Carta 297)

Publicat com a mínim a: Eccus, Rebelion.

UNA OFICINA ANTIFRAU INDEPENDENT

2011-09-10T02:04:00.000-07:00

Amb les coses que han sortit a la llum pública en els últims anys, és lleig comprovar que l'Oficina Antifrau de Catalunya no és una prioritat ja que, després de la mort del predecessor, la seva direcció n'ha estat vacant durant 6 mesos! Finalment, el govern dels millors ha trobat el moment de proposar un candidat de consens en la persona del magistrat Daniel de Alonso Laso, però només l'han votat CiU, PSC, PP i C's, mentre que ICV-EUiA i ERC s'han abstingut i SI s'hi ha oposat. Espanta veure quins partits l'han nomenat i fa venir mal de panxa només de llistar els casos en els que han sigut condemnats pels tribunals, implicats de ple o de lluny: cas Turisme, cas Treball, cas Fundació Catalunya i Territori, cas Filesa, cas Adigsa i el famós 3%, cas Gisa, cas Gürtel, cas Palau, cas Pretoria..., comptant només fets que han arribat als tribunals. I jo em pregunto: ¿no hauria de ser la societat civil la que triés la persona que ha de vigilar els polítics, en comptes d'escollir-lo ells mateixos? Això és com la llei electoral, que ja s'ha dit del dret i del revés que dista molt d'acostar-se al desitjable principi d'una persona, un vot, però que per canviar-la cal que es posin d'acord precisament aquells que es beneficien d'ella. ¿No hauria de ser la ciutadania la que decidís això? I si es vol tocar la Constitució, ¿no ho hauria de decidir el poble en referèndum? Alguna cosa va malament i sembla que el sistema polític vol seguir fent com si la cosa no anés amb ells.

(Carta 296)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà, El Punt Avui, Gent Barcelona, Eccus, Rebelion.org.

BARRERA, ALGÚ HO HAVIA DE DIR...

2011-09-06T05:29:00.000-07:00

Una argentina em preguntava si Heribert Barrera ha estat un gran lluitador pel catalanisme i per l'esquerra. He contestat que va ser un gran lluitador per Catalunya, però no tant des de l'esquerra, per no dir el contrari. I està clar que era una persona d'una altra època, però esgarrifen les seves opinions sobre la pena de mort, l'homosexualitat o la immigració, per exemple sobre la capacitat intel·lectual dels negres o altres exabruptes racistes que, venint d'una personalitat política com ell, embruten el catalanisme. Per això el que va dir mereixia una condemna sense pal·liatius, sobretot per part dels patriotes. En canvi, és més comprensible que veiés la immigració com una amenaça per al català, sentiment compartit per altres catalanistes. I és cert que, no tenint estat propi, l'arribada de nouvinguts representa un repte per a la llengua. Però és un repte tan inevitable com manejable i, donat que la globalització de les persones és una realitat universal, no hem de témer-la, i menys condemnar-la, sinó aprofitar l'oportunitat per traçar les línies del catalanisme del segle XXI. I ho podrem fer si som capaços de ser actius i no reactius. De fet, el català va avançant en tots els àmbits, malgrat la seva debilitat política. Hem de seguir, i defensar la immersió lingüística a ultrança i l'avanç institucional i laboral del català i, alhora que hem d'estar actius per fer visible el català al carrer, també cal que establim ponts i ens interessem per les cultures dels nouvinguts, per tal que aprenguem a fer societat i fer país junts.

(Carta 295)

Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Eccus, Diari de Tarragona.

MODEL ESCOLAR ANTICONSTITUCIONAL

2011-09-05T03:36:00.000-07:00

El model escolar d'immersió lingüística, amb el català com a llengua vehicular, és un èxit ja que serveix per a que tots els nens i nenes siguin competents lingüísticament en la llengua pròpia de Catalunya i, en realitat, el resultat final és que els ciutadans es desenvolupen perfectament en català, en castellà i, en menor mesura, en anglès. I tot això s'ha aconseguit adaptant el sistema educatiu a la realitat concreta de Catalunya, que no gaudeix del benefici de ser estat-nació i que compta amb molta població nouvinguda. Una altra cosa són les lleis. Tal i com està plantejada la Constitució, el català és un dret, però no un deure. L’únic deure és el castellà. De manera que, seguint fil per randa la Constitució, el sistema educatiu a Catalunya hauria de tenir el castellà com a llengua vehicular i, si es vol i de manera no obligatòria, una assignatura de català. Però segur que és inconstitucional que la llengua vehicular sigui el català, perquè la Constitució, pactada encara sota l'ombra del franquisme, no entén l'Estat espanyol com un estat plurinacional, sinó amb una nació i una cultura predominant, i cultures regionals secundàries. Com que les lleis no estan per entorpir sinó per ajudar, si veritablement l'Estat espanyol s'entén com un estat plurinacional amb diverses llengües oficials, llavors cal canviar la Constitució! Acabem de veure que no és tan intocable com ens havien fet creure i que es pot reformar ràpidament amb un simple acord parlamentari. Ara bé, si aquest canvi constitucional és impossible, perquè PP i PSOE entenen que España és un estat on les singularitats regionals som propietat d'una entitat superior, llavors permetin-nos ser independentistes i lluitar per alliberar el nostre país d’un estat anacrònic i opressor.

(Carta 294)

Publicat com a mínim a: El Setmanari, Eccus.

EL PAÍS HA CANVIAT

2011-08-31T05:00:00.000-07:00

Del tripartit n'ha quedat una valoració una mica negativa, o almenys per part dels mitjans de comunicació, que no han volgut fer extensiu l'oasis català a aquest govern, amb el que han estat molt beligerants. Sembla que el tripartit no ha acabat de satisfer completament a ningú. Ha estat catalanista, però no suficient. D'esquerres, però no suficient. I, alhora, massa catalanista i d'esquerres per a alguns. Penso que, tot i que ho han fet millor que en l'etapa pujolista, no s'ha notat prou el canvi en les polítiques socials i hi ha hagut continuisme en certes formes conservadores molt instal·lades al país, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació públics que podrien haver impulsat debats de fons, en una societat poc acostumada a parlar de política de manera organitzada. Això hauria possibilitat agosarades polítiques laborals, fiscals, d'habitatge, de serveis públics, d'educació... També, hi ha hagut descoordinació doncs cada departament volia impressionar amb la seva feina, cosa que va comportar no treballar a l'una. Tot i així, crec que ha estat l'inici d'una cultura política més oberta i democràtica que, lògicament, en un sistema electoral competitiu, no és fàcil. Però més enllà de les valoracions, és molt bonic veure fins a quin punt el país ha madurat. De manera que, quan ha tornat CiU, més neoliberal per cert que en els seus anteriors governs, disposada a campar per la política catalana com si el país fos seu, s'ha trobat una oposició que ha aprofitat l'experiència de govern i és menys dúctil i, sobretot, una societat més madura, més conscient políticament i que s'ha sabut organitzar ràpidament per resistir els intents de la dreta d'aprofitar la crisi per modelar el país al seu gust i benefici.

(Carta 293)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, Eccus.

ELS RICS DEMANEN PAGAR MÉS

2011-08-30T10:18:00.000-07:00

El keynessianisme és una doctrina econòmica que planteja impostos progressius per sustentar l'estat del benestar i un estat que reguli el mercat i que tingui capacitat d'invertir per contrarestar crisis. Per altra banda, el neoliberalisme és una doctrina que busca els màxims beneficis i llibertat per als empresaris. Planteja mínimes regulacions, mínims impostos i màxima privatització. Per justificar aquest plantejament egoista afirmen que el mercat s'autoregula i que així funciona millor. En època de bonança econòmica, els rics prefereixen el neoliberalisme i, davant les crítiques, argumenten que uns baixos impostos, si l'economia funciona a tota màquina, permeten finançar uns mínims serveis públics per als que no es poden permetre serveis privats. Però la realitat és que l'economia va a la deriva fins que cau en una crisi com l'actual. Llavors, cal tornar al keynessianisme perquè l'estat és l'únic que pot invertir pel bé comú sense ànim de lucre, mentre que el sector privat només actua si pot obtenir beneficis. El dogma neoliberal falla! I, com que els rics necessiten que l'economia funcioni, els veritablement intel·ligents i poc ideologitzats, com el multimilionari Warren Buffet o les 16 més grans empreses franceses, reclamen pagar més impostos i gaudir de menys desgravacions perquè veuen que l'estat no té diners per reactivar l'economia i són ben conscients que paguen molt menys del que podrien. A l'Estat espanyol, en els últims 15 anys, populars i socialistes han baixat els impostos als rics del 49% al 31%, i als superrics fins al 27%! A més, les rentes del capital no són progressives sinó de tipus fix amb un màxim del 21%. I, amb les desgravacions, les grans empreses acaben pagant al voltant del 10%! Forcem el govern a ser ferm davant dels rics! Ells també ho agrairan...

(Carta 292)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, La Garrotxa al Dia, Diario de Notícias de Navarra, El Diario Montañes, Eccus, Rebelion.org, L'independent de Gràcia.

ALTRA VEGADA UNA CONSTITUCIÓ

2011-08-25T14:19:00.000-07:00

Els que vam mobilitzar-nos pel ‘no’ en el referèndum sobre la Constitució Europea, llavors recolzada per PSOE i PP, comprovem que ara hi tornen amb la reforma de la Constitució Espanyola. El 2005, un dels nostres rebuigs centrals era que es pretenia elevar la doctrina neoliberal a rang constitucional, de manera que les polítiques econòmiques no dependrien del que la ciutadania votés. Llavors la població, molt mal informada i escoltant el cant de sirenes de les bondats del que ve d’Europa, va votar afirmativament. Sort que França i Holanda, gens sospitosos d’antieuropeisme i sabent el que votaven, van impedir aquest abús de la dreta europea. Altra vegada la dreta, Merkel, Sarkozy i Trichet, forcen perquè els estats limitin el deute en les seves constitucions per satisfer als mercats. Estranyes democràcies aquestes que estan al dictat de mercats que ningú ha votat. Està clar que tothom prefereix no endeutar-se, però molt sovint un estat necessita diners quan encara no disposa dels que vindran dels impostos o de certs pagaments. Llavors endeutar-se és una necessitat per fer tot allò que volem que garanteixin els estats, sobretot les prestacions socials pròpies d’un estat del benestar, que a l’Estat espanyol encara està massa poc desenvolupat. A més, l’endeutament és un recurs fonamental per actuar a contracicle i poder reactivar l’economia. D’altra manera, com està passant ara, s’està deprimint l’economia perquè ningú inverteix: ni el sector privat, ni el públic, al que se li està impedint que s’endeuti per aixecar una economia prostrada. Només cal veure els alineaments. A favor: Zapatero, PP, CiU, patronals, que insisteixen en que no cal consultar a la població! Amb un PSOE sumit en una crisis d’identitat. I en contra: IU, ICV-EUiA, ERC, Bildu, sindicats i moviments socials. La solució absurda de no fixar la xifra a la Constitució, s’endevina com una maniobra per esquivar el rebuig a la mesura. Si vols referèndum: http://actuable.es/peticiones/pide-referendum-ratificar-reforma-la-constitucion

(Carta 291)

Publicat com a mínim a: La Opinión de la Coruña, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Eccus.

CINEMA D'ANTICIPACIÓ

2011-08-24T08:46:00.000-07:00

En un principi, el cinema de ciència ficció s’anomenava futurista o d'anticipació, i és que, més que parlar del futur, explora pors actuals que projectem amplificades cap a un futur imprecís. Matrix diu que la realitat complaent que vivim és fictícia i ha estat fabricada per a tenir-nos dominats. Avatar ens presenta una multinacional que utilitza totes les eines al seu abast: relacions públiques, científics i exèrcit, per obtenir un mineral preuat encara que hagi de destruir una societat tribal i el seu medi ambient. Districte 9, menys coneguda però genial, assenyala la discriminació cap als pobres per poder mantenir els privilegis d’un grup social. Però mentre aquest gènere resulta útil per radiografiar les tendències que amenacen la nostra civilització, no sembla gaire útil per proposar solucions. Per una banda, el desenllaç feliç sempre necessita un heroi hàbil i intel·ligent que aconseguirà reunir el valor per plantar cara al temible dolent. Com que el valor que se'ns demana és de l'alçada d'un autèntic màrtir, restarem impotents i fomentarà que siguem passius socialment, tot esperant l’arribada d’un líder que canviï el rumb del món, en comptes d’apostar pel més real: que tots i totes podem sumar esforços per transformar la societat tal i com la desitgem. Per altra banda, gairebé sempre la solució l’emmarquen en la lògica de la guerra, un mètode de resolució de conflictes que ve més del passat que no pas del futur. Segurament, per superar els conflictes derivats de necessitats contraposades, faran falta formes de resolució noviolentes que vagin més enllà del recurs al cop de puny... o al raig làser, segons l’època.

(Carta 290)

Publicat com a mínim a: La Nueva España-Diario de Oviedo, El Punt Avui, Público, Diario Palentino, El Temps.

ELS PARTITS PETITS

2011-08-20T02:32:00.000-07:00

Ara que som testimonis de les picabaralles internes de PxC, podem reflexionar sobre el paper dels partits petits. En general, no són partits que s'interessin pel conjunt d'assumptes del país, sinó que defensen temàtiques molt concretes que creuen que no són tractades adequadament pels partits tradicionals. Però ho tenen molt complicat electoralment perquè la política és sobretot mediàtica i perquè hi ha restriccions electorals (llindar del 3% o 5%, i la Llei d'Hondt). Excepte en petits municipis, no tenen opcions reals de guanyar o ser decisius, però influencien el discurs del partit tradicional més proper ideològicament. Fem inventari: SI ha arrossegat ERC, i una mica CiU, cap a posicions histriòniques posant la independència per davant de tot (Puigcercós a les autonòmiques, o Portabella fent campanya municipal centrant-se en la independència). C's ha arrossegat el PP de Camacho a parlar castellà en debats televisats on s'estava parlant català o a posar denuncies contra la immersió lingüística. PxC ha arrossegat el PP, a Badalona, o CiU, a Vic, a atrevir-se a coquetejar amb la xenofòbia. Les CUP, per ser canditatures locals, encara han influït poc, però poden interpel·lar ERC i ICV-EUiA a ser més combatius i més propers als moviments socials. Per tant, encara que un partit com PxC mai deixarà de ser minoritari, no podem menysprear l'efecte de desacomplexar altres partits cap a derives de populisme xenòfob, amb possibilitats d'intoxicar la societat en un grau elevat.

(Carta 289)

Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Público.

L'OPOSAT A ROBIN HOOD

2011-08-19T02:30:00.000-07:00

En ple agost i sense avisar, el pagament del PIRMI s'ha canviat de l'ingrés bancari a un xec que caduca als 15 dies i s'ha creat molta confusió entre els 33.393 receptors que viuen en extrema pobresa. El govern es justifica dient que és per descobrir si hi ha frau. El PIRMI suposa uns 180 milions d'euros anuals i s'especula que podria haver-hi un 2-5% de frau (uns 6 milions d'euros). El control sobre les ajudes és totalment exigible a una Administració, però en comptes de fer una investigació discreta, s'ha provocat un gran enrenou mediàtic que ha generat desconfiança vers els que perceben la RMI. Mas ha sortit al pas dient que, si no es reduïa el frau, a l'octubre ja no es podria pagar l'ajuda! És com dir que només disposen de 30 milions d'euros! Sabent que el pressupost de la Generalitat és de 30.000 milions, sona més aviat a mentida. I a més, ho diu el que va córrer a renunciar als 400 milions de l'impost de successions. I aquest suposat frau dels pobres es contraposa burlescament amb fraus com el de Millet (35 milions d'euros) o el frau fiscal (16.000 milions a Catalunya, dels quals només se'n descobreix un 5% a les inspeccions!). I segur que es pot reformar el PIRMI per ajudar més i millor, però l'enduriment de condicions que s'imposarà en la futura reforma persegueix, per sobre de tot, retallar 53 milions d'euros que en ser vers les persones més vulnerables mostra una crueltat impúdica. Ben bé un govern oposat a Robin Hood: treu als pobres per donar als rics.

(Carta 288)

Publicat com a mínim a: Público, Estrella Digital, Eccus.

SÍRIA, PALESTINA I ISRAEL

2011-08-18T02:25:00.000-07:00

Al-Assad sempre ha estat enemic d'Israel, sobretot des que l'Estat hebreu ocupa els Alts del Golan. Israel clama que són una democràcia rodejada de dictadures. En aquests moments podrien alegrar-se perquè hi ha revoltes a Síria per fer caure Assad i per democratitzar el país però, paradògicament, ara Israel defensa el dictador! No volen que li passi el mateix que a Mubarak, ja que tem que una Síria democràtica no tolerés l'ocupació del Golan i sigués activament solidària amb els palestins. Segur que els interessos d'Israel han pesat per tal que, amb Assad, no s'hagi actuat com amb Gaddafi. Només s'han fet declaracions de protesta i un bloqueig econòmic que no impedeix una repressió per esclafar la revolta que ja ha fet més de 1.800 morts! Un amic palestí, que viu a Catalunya, afirma que Israel tem moltíssim aquesta onada democratitzadora al món àrab. Deu ser per això que les protestes de desenes de milers de palestins demanant democràcia no han transcendit mediàticament, encara han tingut certa influència en l'acord entre les faccions palestines. El 20 de setembre, Palestina reclamarà a l'ONU ser admès com a estat membre, amb les fronteres de 1967, per en un futur poder negociar amb Israel d'igual a igual. L'amic palestí, de vacances al seu país, m'escriu que no serà cedint als interessos sionistes que s'aconseguirà que Israel pugui existir amb seguretat mentre els palestins són anorreats i humiliats, sinó fent tot el contrari, començant per acceptar un Estat palestí. La situació actual, a més d'insostenible, és moralment abjecta i Israel ha d'ésser assenyalat sense excuses, ni la seguretat nacional, ni l'Holocaust, ni cap xantatge emocional que no sigui fer passos en la direcció del respecte als Drets Humans per a tothom.

(Carta 287)

Publicat com a mínim a: El País (carta destacada, tot i que han tret l'al·lusió al sionisme), Diari de Tarragona, Diario de Notícias de Navarra, Diario Palentino, La Tribuna de Albacete, lainformacion.com.

EL TRESOR DE LA IMMIGRACIÓ

2011-08-16T08:44:00.001-07:00

La immigració, a banda d'enriquir-nos econòmicament, també ens beneficia socialment. És difícil de copsar perquè aquesta diversitat cultural també posa dificultats per a l'adaptació d'uns i altres, i demana un esforç suplementari per permetre la cohabitació de realitats, conductes, valors i visions diferents a les nostres de tota la vida. Però aquí rau precisament l'aportació cabdal dels nouvinguts: la cultura catalana, que és dinàmica com totes, està rebent gran quantitat d'inputs de gent d'arreu, per tant està esdevenint una cultura cosmopolita, moderna i oberta al món. Us posaré un exemple perquè m'entengueu i per no encallar-nos en la resistència inconscient que practiquem els catalans per afany de supervivència, ja que, en no disposar d'un estat-nació propi que ens protegeixi, sentim por que la nostra cultura matriu s'afebleixi i acabi desapareixent. Un cop que visitava Xile, l'amic que m'acollia em va dir que els seus amics s'alegrarien de conèixer algú estranger perquè, per la situació geogràfica del país, amb tot el continent de l'altra banda dels Andes, poca gent els visitava! I llavors vaig preguntar-me com seríem si Barcelona i Catalunya no atragués gent de tot el món i només estigués habitada per catalans. També estaria bé, però seria molt menys dinàmic. Molts indrets viuen així, passant desapercebuts, mentre que altres llocs rebem moltes visites i interès, i llavors ens queixem per excés, però no arribem a ser conscients del que rebem i del trampolí que tenim a disposició. I ja que això és i serà així, siguem-ne conscients i gaudim-ne! Augmentant les relacions interculturals amb els nouvinguts no esdevindrem una cultura més feble sinó, tot el contrari, una cultura més segura de si mateixa en diàleg amb el món!

(Carta 286)

Publicada com a mínim a: Diari Ara (carta destacada), Setmanari La Directa, Diagonal, Rebelión, Diario Palentino, El Triangle.

ENTENDRE LA IMMIGRACIÓ

2011-08-15T08:42:00.000-07:00

En el debat sobre la immigració hi ha molta emoció, sobretot por (“és una invasió”, “no hi ha feina per tots”, “es queden les ajudes que ens tocarien als d'aquí”, “no entenem el que parlen”, "l'islam és així i és aixà...”) i massa poca reflexió. A nivell econòmic es diu que ens treuen la feina, però això no és cert, perquè, per exemple, si es dupliqués la població, farien falta el doble de llocs de feina però, com que també hi hauria doble demanda, aquesta crearia els llocs de feina necessaris. Un estudi ha calculat que, sense l'arribada d'immigrants andalusos, extremenys,... Catalunya tindria una població de 2.200.000 habitants. És a dir, que els llocs de feina no són una quota fixa que es pot exhaurir si ve molta gent, sinó que és dinàmic en funció del volum de l'economia. I aquí ve el segon aspecte que podem mirar amb optimisme pel que fa a la immigració: Ser 7 milions en comptes de 2,2, fa que la nostra economia sigui més potent que altres. Per tant, la immigració no ens ha perjudicat, sinó que ens ha beneficiat. A més, hem d'adonar-nos que són ciutadans que arriben en edat laboral i que un altre país s'ha fet càrrec d'alimentar-los i educar-los fins que han estat productius. Fins i tot, els empresaris els contracten perquè els poden pagar menys que als autòctons, per tant, generen més plusvàlua amb menys inversió. Aquest últim enriquiment, en realitat, recau sobre els empresaris i caldria que fos combatut per l'esquerra, no només perquè és il·legítim en aprofitar-se de la seva debilitat, sinó que a més, ens surt molt car socialment perquè destrueix les conquestes laborals aconseguides amb molt d'esforç i perquè atempta contra la cohesió popular enfrontant a treballadors de diferents origens. L'esquerra ha d'aconseguir lleis que impedeixin fer dumping laboral a costa dels immigrants, i això passa perquè siguin legals i perquè no se'ls pugui pagar menys que als d'aquí.

(Carta 285)

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Estrella Digital, Periódico El Raval, El Periódico de Extremadura..

ARA ANGLATERRA, LA PROPERA?

2011-08-10T10:23:00.001-07:00

Em pregunto pels motius dels disturbis que s'estan escampant per Anglaterra. És impossible que sigui simplement delinqüència com s'afanya a aclarir Cameron per passar a amenaçar amb mà dura. A la dreta li va tant bé que hi hagi aldarulls per autoerigir-se en defensors de la llei i l'ordre a base de xarop de canya... Potser també podria fer autocrítica per la mort del taxista Mark Duggan per trets de la policia, pels dos caps de policia destituïts per corrupció, per la crisis de News of the World, per les 333 persones mortes en dependències policials des de 1998 sense cap policia jutjat, per les retallades dràstiques que han aplicat sense contemplacions, per un atur juvenil en barris pobres que arriba al 50%,... Si davant d'una guspira com la mort de Duggan, ningú s'hagués revoltat, la classe política i econòmica pensaria de manera autocomplaent que ho estan fent molt bé. Com declarava en una connexió en directe de la BBC, l'escriptor i activista pels drets dels negres, Darkus Howe: "Jo no ho anomeno disturbis, jo ho anomeno insurrecció. Està passant a Síria, està passant a Clapham, a Liverpool, a Port-au-Spain, és la natura del moment històric actual" i, davant de l'estupor de la periodista que no aconseguia el comentari que buscava, li han tallat l'entrevista per tornar al mantra oficial de condemna acrítica dels aldarulls. I aquests disturbis recorden als que van assolar Anglaterra el 1981, al principi del govern de Margaret Tatcher, a la que tampoc li va tremolar el pols per imposar unes retallades socials draconianes, ni per demanar a la policia que detingués qualsevol persona sobre la que pesés una "sospita raonable" basant-se en una llei de Vagos y Maleantes de 1824. Salvada la situació amb el patriotisme que va generar la Guerra de les Malvinas, el país ha continuat fins avui, a base de governs conservadors i laboristes (ambdós neoliberals), amb bosses de pobresa i, sobretot, de desestructuració social (ben retratades des de fa anys per les pel·lícules de Ken Loach) que no s'han abordat amb un esforç econòmic, educatiu i d'assistència social a l'alçada de les necessitats, sinó que s'han intentat invisibilitzar amb petites ajudes familiars. I sembla que no ho vulguem veure, però és com Howe apunta: De diferents maneres i amb diferents mètodes, hi ha un clam mundial que exigeix democràcia real i un sistema econòmic al servei de les persones.

(Carta 284)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Punt Avui (edició Barcelona, carta destacada), El Punt Avui (edició Girona, carta destacada), Diario de Notícias de Navarra, La Tribuna de Albacete, Línia Badalona, El Temps.

HISTÒRIA ENTRE OMBRES

2011-08-07T07:38:00.000-07:00

José Bono afirmava que seria patriòtic que PP i PSOE governessin junts en aquest context de crisis. Segurament no hi veu complicació ja que els dos partits defensen solucions neoliberals força semblants. Ja a finals de juliol, com a president del Congrés, Bono va demanar "paz, piedad y perdón" per evitar condemnar la insurrecció franquista en el seu 75è aniversari. Ho va fer emparant-se en un discurs circumstancial d'Azaña quan s’estava començant a perdre la Guerra. A 36 anys de la mort del dictador encara tapen la veritat i segueixen exculpant el cop d'estat i el posterior genocidi, amb la justificació que els dos bàndols van cometre abusos en el marc d’una Guerra Civil. Per fer aflorar l’objectivitat, cal començar deixant clar que uns defensaven la legalitat i a més ho feien en pro de valors d’igualtat i justícia; mentre que els altres desconeixien la democràcia per poder mantenir una situació d’explotació que els beneficiava, sense importar-los la misèria de la població. Però a més, els números també parlen per si sols: Al marge dels morts en combat, la repressió republicana està documentada amb força exactitud en uns 50.000 morts (no tant per ordre del govern republicà, sinó per l’existència de grupuscles que feien la seva llei sobretot des que es va armar el poble per resistir el cop d’estat), mentre que la repressió franquista va ser de 150.000 morts (que, en canvi, van ser fruit d’una execució metòdica per part de l’exèrcit franquista), i que podria ser una xifra superior perquè molts no han estat documentats. És important remarcar que les dades només arriben fins a 1946, però tot i així es comptabilitza que 50.000 d’aquests assassinats van tenir lloc després de la guerra!

(Carta 283)

Publicat com a mínim a: Estrella Digital, El Punt Avui (edició Girona, Publicada com a carta destacada).

I SI PARLEM D'INGRESSOS I NO NOMÉS DE DESPESA PÚBLICA?

2011-08-02T12:50:00.000-07:00

S'acaben d'aprovar uns pressupostos amb retallades a la sanitat (14%), a l'educació (del 15% al 33%, depenent dels centres) o a la cooperació amb països del sud (55%!). Hi ha, però, una solució molt més justa que els governants defugen, que consistiria en augmentar la pressió fiscal sobre els qui més tenen. I es pot entendre amb aquest exemple: un treballador espanyol paga el 78% dels impostos que paga un treballador semblant a Suècia, mentre que un ric espanyol paga només el 20% del que paga el seu homòleg suec! Catalunya ha suprimit l'impost de successions perquè s'especula que, sinó, els rics s'emportarien els seus patrimonis a altres autonomies que han eliminat aquest impost. O també les grans societats d'inversió, les SICAV, paguen un 1% d'impostos i es diu que, si se'ls apugés, marxarien a altres països. Però a Bolivia, les multinacionals petrolieres pagaven només un 18% d'impostos i es quedaven el 82% restant. A l'arribar al govern, l'Evo Morales va proclamar que aquests percentatges s'havien d'invertir perquè no era possible que Bolivia fos pobra situada sobre tan grans jaciments de petroli. Aquestes empreses van alertar que, si això s'aplicava, no els seria rentable l'extracció i haurien de marxar del país. Com que entre elles n'hi havia una d'espanyola, el govern de Zapatero va protestar enèrgicament i va clamar justícia per a la seva multinacional. Però es van apujar els impostos fins a quotes d'entre el 50% i el 75% i les petrolieres no han marxat perquè segueixen fent grans beneficis. Aquí tampoc marxarien la majoria de rics, empreses i societats. Si fos així, no hi hauria empreses a França, Alemanya o Suècia i totes estarien a Burkina Faso, on els impostos són baixíssims.

(Carta 282)

Publicat com a mínim a: El País, Público, El Punt Avui (edició Girona, publicat com a carta destacada), Diario de Noticias de Navarra, Diario de Jaen, Rebelion.org, Lainformacion.com, labolsa.com, Línia Badalona, El Setmanari, Diari El Raval.

THERE IS NO ALTERNATIVE

2011-07-26T15:44:00.000-07:00

Sempre és més clara una situació quan s'observa des de fora. A Catalunya sembla que ens haguem de resignar que, davant de la situació de crisis i d'endeutament, no hi ha altra alternativa que fer retallades socials, a l'estil de la tina que va popularitzar Margaret Tatcher com acrònim de there is no alternative. A les notícies sobre com EEUU pot enfrontar el seu gran endeutament, llegim que allí es plantegen un ventall de propostes més ampli que el que aquí se'ns ofereix. Els demòcrates s'inclinen per apujar els impostos a rics i empreses, i els republicans no volen ni sentir parlar d'apujar els impostos i proposen, sobretot, reduir la despesa en sanitat per a majors de 65 anys i pobres. Fa de mal comparar que CiU proposi el mateix que els republicans neocons radicalitzats encara més pel Tea Party, però la pregunta seria: ¿Per què els mitjans de comunicació d'aquí fan seguidisme de l'opció ideològica del govern català i no plantegen altres solucions més enllà de les retallades? Si es presenta als que s'oposen a l'acció de govern sota el leitmotive de no a les retallades, llavors el debat es redueix a: retallades sí versus retallades no, i l'opció per no retallar en protecció social queda ridiculitzada perquè es mostra com a benintencionada, però poc realista. El més important que el moviment 15M ha introduït a l'àgora d'uns mitjans de comunicació massa monocolors és que no manquen alternatives, sinó que manca voluntat política.

(Carta 281)

Publicat com a mínim a: Avui, Diario de Noticias de Navarra, El Punt, Público, El Mundo, Diagonal.

S'ENDEVINA DE SEGUIDA

2011-07-21T14:58:00.001-07:00

El mateix dia que CiU i PP aprovaven uns pressupostos molt regressius cap a la població més necessitada, una grandíssima manifestació contra la retallada a la sanitat recorria Barcelona. S'evidencia una vegada més que no estan entenent el missatge de la ciutadania. CiU, en campanya electoral, havia promès no disminuir els pressupostos de sanitat ni d'educació. Ara s'excusen que no sabien que les arques estaven tan buides i que no tenen altra alternativa que retractar-se i retallar 600 milions d'euros de sanitat (sense comptar les despeses del 2010 que s'han transferit al 2011). Menteixen perquè sí han renunciat a recaptar 400 milions d'euros de l'impost de successions, que anirien molt bé per aquest cas per exemple. Resulta que la supressió d'aquest impost també era una promesa electoral. Però no cal ser molt llest per veure que la promesa d'aquest impost era amb les capes socials de rendes mitges i, sobretot, altes, que són els que tenen herències, i en canvi la promesa respecte la sanitat pública era amb les capes socials de rendes mitges i baixes, que són els que no tenen mútues privades. Aquesta és la diferència. Igualment com diuen que han hagut de pactar aquests pressupostos amb el PP perquè ha estat l'únic partit responsable. Vinga, va! Que tampoc cal ser un llumbrera per adonar-se que el PP s'ha avingut a aprovar-los perquè són uns pressupostos amb receptes de dretes. Menys demagògia, per favor. És clar que tampoc el PSC està entenent el missatge de la ciutadania... Han tingut els pitjor resultats de la seva història i s'aventuren a pactar la llei òmnibus amb CiU! Suposem que per figurar a la foto i intentar ser un partit amb el que cal seguir comptant. I no ho entenc perquè la llei omnibús pretén desfer gran part del que han fet ells mateixos des del tripartit, infligint una gran regressió social. Altra vegada no hi ha necessitat de ser un visionari per copsar que haurà de ser la ciutadania la que posi la política al seu lloc, perquè els polítics solets no ho voldran fer, sobretot aquests neoliberals descarats del govern 'dels millors'. Les coses es posaran molt i molt calentes en un futur molt proper... Benvinguda la resistència! Benvinguda la reactivació de l'esquerra social!

(Carta 280)

Publicat com a mínim a: El Punt, El Mundo, Avui, Menorca.info, Diario Universitario Eccus, Rebelion.org, Gente Barcelona, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

LA LÍNIA VERMELLA

2011-06-23T03:52:00.001-07:00

Amb una mica de perspectiva podem intentar entendre ¿quina és aquesta línia vermella que van creuar els indignats en l’acció al Parlament de Catalunya? A banda de protestar explícitament contra les retallades, l'assetjament al Parlament era un missatge simbòlic molt clar indicant que no ens representa, almenys no de la manera que funciona. I és clar, no es pot permetre que els ciutadans posem en qüestió aquest consens fins ara vigent! On anirem a parar! Els càrrecs electes són els representants legítims del poble i tenen un xec en blanc durant quatre anys. Si no ens han agradat, ningú ens priva de votar per algú altre a la propera! Què més voleu? Doncs això que podia ser acceptable quan es va inventar la impremta, ja no és suficient en els temps de l'internet. El nostre sistema actual va forjar-se el 1978 i és massa hereu del franquisme perquè la bota militar encara era massa present, però passats tants anys no hauríem de tenir por d’actualitzar-lo tot el que faci falta per permetre molta més participació i fiscalització. Per exemple, si CiU va anar a les eleccions assegurant que no faria retallades en sanitat i educació, podríem convenir que no té legitimitat per pactar això amb el PP. Donada la situació, aquests polítics haurien d’organitzar un referèndum sobre com superar la crisis. Perquè volem poder decidir si calen retallades, si estem d'acord amb les ajudes als bancs i si aprovem que les rendes altes i les del capital cada vegada paguin menys impostos. Que vagin traient la pols a aquestes línies vermelles, en altre temps tan poc qüestionades, perquè la partida va precisament d’això! El plantejament de fons del moviment 15M és un qüestionament en profunditat del sistema polític i econòmic, i del pes que té el segon sobre el primer, de manera que no exerciran de veritables representants del poble, per molt que ho diguin i que ho repeteixin una i altra vegada, si es fan els sords i volen seguir gaudint de l’estatus quo.

(Carta 279)

Publicat com a mínim a: Gente Digital, Diagonal, Diario Palentino, La Garrotxa al Dia, Setmanari Directa, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Línia Sants, Diari La Marina, Diari El Raval.

UTILITZACIÓ POLÍTICA DELS MEDIA

2011-06-20T04:29:00.001-07:00

El dia després de la multitudinària manifestació del 19J, tots els mitjans comentaven que havia sigut pacífica i remarcaven que hi havia hagut servei d'ordre. Els mitjans necessitaven suggerir que el 19J s'havien aconseguit evitar els incidents del 15J al Parlament. Però els cordons de seguretat que van "protegir" la comissaria de Via Laietana van ser simbòlics perquè ningú va fer cap intent d'atacar la comissaria. El moviment sembla molt aleatori: el 15M no-violent; el 27M no-violent malgrat la violència dels Mossos; en canvi el 15J, molt violent i travessant tot tipus de línies vermelles; i el 19J tornava a ser no-violent. Quin moviment més canviant! Coincidiran els mitjans que costa fer entendre això. Us proposo una versió més senzilla i creïble. En totes aquestes mobilitzacions, el moviment s'ha mantingut constant en la no-violència. Amb antelació, el govern va construir un bluf mediàtic per al 15J. Per poder aplicar retallades sense que se centrés el debat en això, ni en proposar alternatives molt més justes socialment: revertir la tendència la baixa en l'IRPF per a les rendes altes, gravar més les SICAVs, restituir l'impost de successions i de donacions, etc... Per aconseguir aquesta cortina de fum, a les 7h del matí els Mossos carregaven molt violentament a la Ciutadadella en un intent d'escalfar l'ambient i motivar violència per part dels concentrats, però aquests no van tornar-s'hi. Interior, enlloc de fer entrar tots els parlamentaris amb un autocar, va permetre que entressin amb el més absolut desordre (32 en helicòpter per donar sensació de pel·lícula), i van obtenir el que buscaven: alguns que es van ficar dins la concentració van rebre esbroncades i algun forcejament però cap va resultar ferit. Els mitjans van transmetre acríticament la versió del conjunt de les forces polítiques que reaccionaven ofeses, enlloc de fer una lectura pròpia i independent. Ara el problema és d'aquests mitjans per justificar perquè el moviment és tan variable.

(Carta 278)

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Setmanari Directa, El Punt, L'independent de Gràcia, Diagonal, La Garrotxa al Dia.

BOMBOLLA MEDIÀTICA

2011-06-17T07:32:00.001-07:00

Felip Puig va tenir suficient temps per organitzar el dispositiu al Parlament. Uns cordons de centenars de Mossos permetien que els parlamentaris arribessin al Parlament fins i tot caminant, però no s'havia coordinat a tots els diputats per entrar sense problemes. Per què? A més, es va traslladar 32 diputats en helicòpter, condicionant l'opinió d'aquests en quant a la perillositat. Mas afirmava: "No em sembla normal que un President hagi d'arribar així, però ja en parlarem..." i Puig: "Sóc l'únic que havia entès la naturalesa violenta dels indignats". Alguns d'aquests diputats mal informats van servir per construir el conflicte perquè, fora dels cordons policials, van ficar-se entre els milers d'indignats que els van escridassar i, fins i tot, algun eixelebrat els va pintar amb spray! Donada l'altivesa dels polítics i el que els van fer viure intencionadament, el govern va aconseguir que tots els partits tanquessin files condemnant als indignats. Tots els grups es van acollir a la premissa d'Interior de no qüestionar el dispositiu quan, precisament, era aquest el que els havia fet sentir insegurs! L'endemà, Felip Puig es disculpava per no haver protegit bé als diputats. Això sí, l'error havia estat no preveure la gran violència dels indignats! I és que un polític de la seva altura no es disculpa sense rèdits. En realitat, l'operatiu va ser un èxit. Va propiciar que els diputats construïssin un discurs únic que els mitjans van propagar com un tsunami monocolor, i així van conformar l'opinió de la majoria silenciosa. La dreta catalana aconseguia amagar les retallades socials que havien negat en la campanya electoral. A més, Mas va anunciar una càrrega policial molt forta a la sortida del Parlament, que no va poder fer efectiva perquè el gruix d'indignats es va moure cap a la Plaça Sant Jaume. Mentre segueixen sense aparèixer imatges que justifiquin l'enrenou mediàtic, comencen a aflorar altres visions del que va passar i es torna a centrar el tema en els excessos que el sistema imperant està cometent.

(Carta 277)

Publicat com a mínim a: Diagonal, Diario universitario Eccus.

VIOLÈNCIA AL PARLAMENT? (versió curta)

2011-06-16T05:08:00.000-07:00

Dimecres vaig ser davant del Parlament i voldria puntualitzar: El bloqueig era simbòlic, perquè pacíficament no es podia impedir realment l'accés davant un exèrcit de Mossos. Els pocs polítics que es van ficar dins de la concentració no van ser colpejats, encara que sí increpats o pintats amb pintura, però tot i que segur que es van espantar, el gruix de la gent els va protegir. Aquests actes minoritaris no són acceptables però ells també han d'entendre que no van actuar assenyadament per evitar-ho. Res del que va passar allí va ser tan greu com han volgut fer veure, però queda clar que són altius i molt sensibles a segons quina "violència" com la d'ésser escridassats i, en canvi, defugen responsabilitats polítiques i no volen entendre la indignació, cosa que han ignorat i desacreditat des del principi de les protestes. A més, van reaccionar corporativament (precisament una de les acusacions que els fa el moviment) dient que hi va haver molta violència i que es van travessar tot tipus de línies vermelles, però no he vist imatges de violència física als mitjans. Si hi va haver violència greu (més enllà que la considerin greu per ser cap a ells) que la mostrin! No puc creure que cap Mosso (altra cop sense identificació!) quedés ferit. I sobretot, em fa vergonya aliena que s'apropiïn del passat de lluites per aconseguir el Parlament de Catalunya quan aquelles lluites s'assemblaven més a les dels indignats per drets socials universals que a la venta de la sobirania popular que duen a terme des del Parlament. Tenen tan poca perspectiva de futur que no s'adonen que, d'aquí a uns anys, altres s'ompliran la boca dient que aquest moviment va lluitar per aconseguir que la política recuperés l'ètica i no estigués al servei de l'economia.

(Carta 276)

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Setmanari, Diagonal, Diario universitario Eccus, El Temps.

VIOLÈNCIA AL PARLAMENT? (versió llarga)

2011-06-15T18:11:00.001-07:00

Dimecres vaig ser al Parlament i voldria puntualitzar: 1) Amenaçar que interferir l'entrada al Parlament és delicte penat amb presó és aprofitar-se d'una llei que no hauria d'impedir expressions de la ciutadania. 2) El bloqueig era simbòlic per expressar el rebuig a les retallades, però no aspirava a impedir realment l'accés perquè se sabia que els parlamentaris entrarien, donat que pacíficament era impossible aconseguir-ho davant centenars de Mossos que van fer un cordó per on podien entrar. 3) Algun polític no es va voler sentir responsable del descontentament i es va ficar enmig dels manifestants desafiant la sort perquè, tot i que el moviment és noviolent, la diversitat fa que no es puguin evitar certes respostes individuals. I en realitat no van ser colpejats, encara que sí increpats o pintats amb pintura, però tot i que segur que es van espantar, el gruix de la gent els va protegir. Aquests actes minoritaris no són acceptables però ells també han d'entendre que no van actuar assenyadament per evitar-ho. 4) Els polítics que van fer cas als Mossos van poder arribar sense entrebancs. 5) Els que van arribar amb helicópter, ho van fer perquè van voler, perquè amb cotxe ho haurien pogut fer perfectament. 6) Res del que va passar allí va ser tan greu com han volgut fer veure, però queda clar que són altius i molt sensibles a segons quina "violència" com la d'ésser escridassats. Però ningú els ha forçat a ser parlamentaris i han d'acceptar que són els responsables de la situació penosa dels últims anys i, com que prenen decisions molt influents, haurien d'entendre que la gent s'indigni, cosa que han ignorat i desacreditat des del principi de les protestes, i a més ho han empitjorat amb la proposta de Llei Òmnibus. 7) Els polítics van reaccionar corporativament (precisament una de les acusacions que els fa el moviment) dient que hi va haver molta violència i que es van travessar tot tipus de línies vermelles, però no he vist imatges de violència física en tot el que he vist als mitjans. Si hi ha violència greu (més enllà que la considerin greu per ser cap a ells) que la mostrin! 8) Comparada amb altres manifestacions, aquesta concentració pacífica va ser molt avorrida en aquest sentit. 9) No puc creure que cap Mosso (altra cop sense identificació!) quedés ferit i penso que els polítics i els mitjans van acusar gratuïtament els concentrats de violents. 10) Em va fer vergonya aliena que s'apropiessin del passat de lluites per aconseguir el Parlament de Catalunya quan aquelles lluites s'assemblaven més a les dels indignats en pro de drets socials universals que a les polítiques que porten a terme des del Parlament venent la sobirania popular. Tenen tan poca perspectiva de futur que no s'adonen que, d'aquí a uns anys, altres s'ompliran la boca dient que aquest moviment va lluitar per aconseguir que la política recuperés l'ètica i no estigués al servei de l'economia. 11) Menys estripar-se les vestidures i més donar mostres d'escoltar el clam dels manifestants i de la majoria silenciosa (que també n'hi ha) d'indignats.

(Carta 276)

Publicat com a mínim a: El Temps.

QÜESTIÓ DE VEHICLES

2011-06-14T09:32:00.001-07:00

Fa molts anys que intento no contaminar i resulta que, pedalant cap a l'acampada de Plaça Catalunya, em creuo amb un diputat que també utilitza el carril bici. Indignat com estic, no puc evitar llegir-li la cartilla. Li reconec que el tripartit va millorar els serveis socials, però que molts ens vam desanimar veient que seguien masses polítiques de dretes. Segur que compartir fórmula amb la centre-dretalitat del PSC feia impossible ser d'esquerres de debò, però en tot cas, ja ho veieu, joves i no tan joves, estem avui dient prou i intentant emular Islàndia. I així al carril bici estant, de sobte, un autocar a tota velocitat gairebé ens envia a l'UVI d'un hospital en procés de privatització. Va tan de pressa i esvalotat que gairebé ni el podem esbroncar, però sí identifiquem els que hi van. Bufa! Però si, en realitat, es tracta de l'òmnibus del Govern dels Millors! Sembla que tenen pressa per recuperar el temps perdut! Al volant hi va el líder com si estigués practicant el seu hobby de conduir rallies. Com a copilot, una "llicenciada" en psicologia. Darrera, el conseller d'interior que tampoc diu la veritat quan afirma que els indignats van ser violents amb els Mossos. També hi tenim el conseller de sanitat que prové de la patronal de les clíniques concertades. I és ben curiós perquè tot l'òmnibus és ple de polítics del partit i altres convidats que normalment no fan servir aquest tipus de vehicle... I és que donat el dèficit, han decidit que, enlloc d'apujar els impostos o no reduir-los (succesions), retallaran despeses socials i privatitzaran tot el que puguin sense debat polític i a cop d'Òmnibus. Torno a pujar a la bici, estrenyo la mà del meu interlocutor, l'encoratjo a ser molt indignat també, i m'afanyo per arribar davant del Parlament on ens volem fer sentir!

(Carta 275)

Publicat com a mínim a: El Setmanari, La Garrotxa al Dia, La Tortuga de Gràcia.

PER QUÈ HA DE DIMITIR FELIP PUIG?

2011-06-03T19:21:00.000-07:00

No se'l deuen estimar gaire dins de CiU havent-lo posat de conseller d'Interior, ja que és una forma de cremar-lo políticament i de restar-li poder dins del partit. En tot cas, ningú l'ha obligat a acceptar el càrrec i la seva fatxenderia l'està perdent. La conselleria d'Interior i els Mossos d'Esquadra tenen la facultat d'utilitzar la violència per impedir mals majors. Això és una responsabilitat molt gran perquè la violència envers qualsevol persona és inacceptable, menys encara des d'un estament oficial. Per tant, aquesta violència s'ha d'administrar amb moltíssima responsabilitat i cura, i només pot ser legítima per evitar un mal major. Un Mosso d'Esquadra té a disposició seva porres, kubotans i armes que disparen bales de goma o bales de plom, per tant, poden fer molt de mal. Això ha de ser vigilat per la societat molt escrupolosament i qualsevol abús o mal ús d'aquesta facultat de fer mal legalment ha de ser fulminant per als culpables. Només així podem tenir la seguretat de poder garantir drets bàsics d'integritat física. Ningú els demana ser consellers ni ser policies, per tant no poden exigir-nos impunitat ni un tracte de favor que els eviti aquesta necessària fiscalització. Per això és imprescindible que els policies antiavalots vagin sempre identificats clarament i que es deixin gravar per qualsevol càmera que registri la seva actuació. El 27M 1) els Mossos d'Esquadra no anaven identificats! 2) voler netejar-desallotjar demostrava unes intencions molt confuses que podien portar a una situació de tensió i caos innecessària. 3) els acampats no estaven protagonitzant una situació de mal major que pogués justificar utilitzar la violència provocant ferits irresponsablement. 4) la simple presència dels Mossos donada l'ambigüetat de la situació era provocadora d'incidents atenent a la diversitat social i a la llibertat individual, malgrat l'acampada havia decidit actuar pacíficament. 5) Ha quedat demostrat en el cas dels missatges de Facebook del guàrdia urbà el que ja fa temps que se sap i és que molts policies catalans es refereixen als membres dels col·lectius reivindicatius amb apel·latius com "guarros", "escoria"... cosa que demostra una qualitat humana que no els fa aptes per a la seva feina, ja que no només cal que sàpiguen fotre osties. Per tot això i per garantir la seguretat dels ciutadans, cal que ara Felip Puig dimiteixi, i que d'aquesta manera quedi clar que els poders públics administraran la policia amb la major responsabilitat democràtica.

(Carta 274)

Publicat com a mínim a: El Setmanari, Independent de Barberà (aparegut com a article), Diari de Tarragona, El 7manari Digital, El Temps, La Garrotxa al Dia.

FELIP PUIG COM A EXEMPLE

2011-05-29T10:56:00.000-07:00

L'acampada de Plaça Catalunya té molta cura de la neteja i, si al conseller Puig li preocupava la seva salubritat, només havia d'oferir l'ajuda dels serveis de neteja. Ell diu que no va poder avisar de l'operatiu del divendres perquè no sabia amb qui negociar, però tothom sap que un conseller d'Interior té espies dins l'acampada que l'informen, per tant, sap que cada dia hi ha una assemblea amb qui es pot dialogar. I si un exèrcit de policies ve custodiant a un servei de "neteja" que s'endú pancartes, tendes, ordinadors, estris de cuina, etc... no és neteja sinó desallotjament. Si també li preocupava un hipotètic conflicte entre seguidors del Barça i acampats, només calia que posés un cordó policial per protegir els acampats. Tampoc pot dir que vam ser violents, perquè l'assemblea havia treballat i decidit fer resistència pacífica i tothom es va deixar pegar sense respondre perquè no es pogués manipular l'opinió pública precisament dient el que finalment ha dit, tot i que òbviament hi va haver, per simple estadística i diversitat, alguna persona que individualment va triar defensar-se activament. Això només per esmentar algunes de les mentides de la persona que treballa per garantir la seguretat de totes i tots. El senyor Felip Puig, polític experimentat, demostra que no ha entès res de tot plegat, o potser millor dir que ho ha entès massa bé. Ell mateix representa perquè els indignats exigim canvis profunds. Ell és un exemple dels governants que ens menteixen perquè acceptem coses de cara a aconseguir objectius econòmics i socials que no ens exposen obertament. I no és un exemple aïllat, en tenim molts. En Trias deia entendre els indignats i, el dia després de guanyar les eleccions ja demanava un desallotjament exprés. L'Hereu s'autoproclamava indignat també, i ara no piula sobre el tema ni l'hem vist per la plaça. En contrapartida, vaig veure, a la concentració de repulsa a les càrregues policials, un dels alcaldables que era coherent amb el que havia proclamat en període preelectoral en el sentit de compartir la protesta indignada i de sentir-se interpel·lat pel moviment com a polític que és. També està bé adonar-se que no tots els polítics són iguals. De totes maneres, per canviar la societat hem de prendre la iniciativa des de baix, i seguir apretant. L'experiència d'aquesta mobilització ens està ensenyant que l'esperança i el treball concret seran decisius per impulsar els canvis que necessitem.

(Carta 273)

Publicat com a mínim a: Línia Sants, L'independent de Sant Adrià, Línia Nou Barris, El Pergamí, La Garrotxa al Dia.

SEGUINT LA PETJA D'ARGENTINA, ISLÀNDIA, TUNÍSIA I EGIPTE

2011-05-20T10:30:00.000-07:00

La Junta Electoral Central ha prohibit les acampades. Però estic segur que no s'ordenarà a la policia desallotjar-les perquè, amb la quantitat de gent que som, seria un shock social no desitjable en vigília electoral. I de fet, es farà el mateix que si la JEC hagués permès les acampades. I això és precisament un exemple del que es tracta, que multituds organitzades desarticulin el poder tan ben travat del sistema, fent-lo absurd i incapaç. Perquè té raó la JEC: Les acampades influiran en les eleccions. No som indignats en genèric i contra tot, sinó contra les ajudes als bancs, contra les retallades socials, contra l'obediència a la UE per a la contenció de la despesa pública que farà que l'economia s'aturi creant més atur, contra la corrupció, contra la llei electoral,... per tant les acampades són contra l'estatus quo que mantenen els bipartidismes que basculen entre la dreta i el centre-dreta: el bipartidisme PP-PSOE i el bipartidisme CiU-PSC (tant en el govern actual de CiU, com en el govern tripartit que era totalment dominat pel PSC, sense que ERC i ICV-EUiA poguessin imprimir cap apreciable gir a l'esquerra). De manera que la influència electoral -petitíssima- de les acampades vol perjudicar els partits grans i, en tot cas, afavoriria els partits petits d'esquerres, però alhora també farà augmentar l'abstenció, de manera que això perjudicarà al seu torn a aquests partits petits d'esquerres, de manera que el seu efecte gairebé es neutralitzarà. Altra cosa és què passarà més enllà del 22M. Intentarem provocar canvis i, si el diari La Razón tem la demanda d'una III República, jo ho veuria com un horitzó molt sa i desitjable: un procés constituent plantejat amb participació popular que reinstaurés una República social, democràtica, participativa, amb una llei electoral proporcional, federal, que permetés l'autodeterminació dels pobles, solidària i dins d'Europa però amb sobirania. Ha tornat la il·lusió!

(Carta 272)

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia.

ACAMPADA

2011-05-17T17:54:00.000-07:00

Pels carrers de Barcelona llegeixo publicitat electoral i fa venir mal de panxa. Un diu que és "L'alcalde de les persones", un missatge més buit, impossible; i l'altre explica que "A mi m'agrada Barcelona", i demostra ser un egocèntric que creu que ens interessen els seus gustos. Un és company de partit del Mas que, des de la Generalitat, retalla en favor dels rics, i l'altre és del mateix partit que el Zapatero que ha impulsat mesures d'ajust, des de Madrid, per salvaguardar els negocis dels rics també, mentre un impacient Rajoy els voldria afavorir encara més. I llavors, passejant pel centre de Barcelona, llegeixo un cartell que diu: "Plaça Catalunya-Plaça Tahrir. Resistim juntes!". Però no és cap partit, sinó que són persones acampades que rebutgen uns partits que no serveixen per fer-nos viure en una societat democràtica, sinó que legitimen que els que tenen la paella pel mànec exerceixin una dominació inapel·lable sobre les classes populars. Perquè si podem votar cada quatre anys, però tenim bipartidismes que s'encarreguen de reduir les insuficients polítiques socials i no hi ha mecanismes per avançar en una democratització de l'economia, hem de reconèixer que no vivim en democràcia (etimològicament "el poder del poble") i podem unir-nos als països de la riba sud del Mediterrani que exigeixen democràcia real i s'organitzen per veure com la construeixen.

(Carta 271)

Publicat com a mínim a: El Punt, El Periódico, Diari Ara, Avui, Diagonal, ADN, La Tortuga de Gràcia, Estrella Digital, Diario universitario ECCUS, La Garrotxa al Dia, L'independent de Barberà, El Pergamí.

DERIVA ALARMANT DEL PP

2011-05-08T03:55:00.000-07:00

Llegeixo que la Pilar Rahola ha estat l'encarregada de llegir el pregó de la festa major de Badalona. Em calço perquè se que des de l'independentisme, des del feminisme i, suposadament, des del progressisme, critica recurrentment l'islam, els àrabs i l'esquerra, mentre elogia insistentment Israel i els Estats Units. I sempre em pregunto quina deu ser la contrapartida d'aquest esforç perseverant per crear opinió pública en un tema amb interessos tan forts en joc com Israel i Palestina, i si serà suficient el bosc de 5.000 arbres que el Fons Nacional Jueu li ha dedicat amb el seu nom al desert del Néguev. Però sorprès, llegeixo que aquest cop la Pilar Rahola ha criticat el discurs populista sobre la immigració del candidat popular per Badalona. Un discurs dissenyat per atreure vots, de manera visceral, sense importar-li el mal que pugui conrear en contra d'un dels col·lectius més vulnerables i més fàcilment estigmatitzable. Per una vegada penso que la Pilar Rahola ha fet un bé social. I és que aquests tertulians disposats a parlar de qualsevol cosa, sovint em semblen tòxics i empobridors de l'opinió pública, però aquest cop cal felicitar-la. I és que no em semblen perillosos en si mateixos partits com Plataforma per Catalunya, perquè penso que com a partit mai seran decisius en el joc parlamentari, però sí em semblen perillosos en la mesura que, al tenir representació, el seu discurs gaudeix de l'altaveu mediàtic i exerceix un efecte desacomplexant sobre els partits tradicionals de dretes, com el PP o CiU, que els anima a deixar la cotilla del políticament correcte per començar a atrevir-se a jugar amb postulats xenòfobs, que sí contaminen parts substancials de la societat. Com que sobretot ho fan per electoralisme, és important que pateixin el que a l'Argentina es diu un "escrache", és a dir, que siguin assenyalats i denunciats públicament. Ens interessa que no els surti rentable aquesta negligència tan temerària socialment.

(Carta 270)

Publicat com a mínim: Setmanari la Directa, La Garrotxa al Dia, El Temps.

CARTA BLANCA AMB BIN LADEN

2011-05-03T16:07:00.001-07:00

Malgrat no tenim informació fidedigna, no m'ha estranyat que l'exèrcit nordamericà hagi mort Bin Laden. No en va els Estats Units contemplen la pena de mort a molts dels seus estats i a més, amb el 50% de la despesa armamentística mundial, senten que poden fer el que vulguin al món perquè són el "més fort de la classe". Però el que sí que m'ha disgustat és que molts governs hagin felicitat l'Obama per haver executat a un home, sense cap judici i, a més, en un país que no és el seu. Encara no sabem exactament el que ha passat, però els estats han reaccionat a la informació que el Pentàgon havia donat: que no havien intentat detenir a Bin Laden sinó que l'ordre era matar-lo, i que no havien demanat permís i ni tan sols havien informat al govern del Pakistan del que pretenien fer. Els països que no tenen pena de mort no poden felicitar-se de l'execució d'una persona per molt dolenta que puguem veure-la, i menys si és extrajudicialment. Igualment, estats sobirans tampoc haurien d'acceptar la possibilitat que un exèrcit entri en un país aliè a matar ningú. Aquesta manera de procedir recorda episodis nefastos com quan Pinochet va fer assassinar Orlando Letelier o com també ha operat sovint el Mossad. Aquests governs han felicitat l'Obama perquè deuen ser temorosos del poder dels Estats Units, o perquè Washington és el seu aliat i no els importa aplicar una vara de mesurar diferent, o perquè no es permeten ser crítics atesa la magnitud de l'atemptat del WTC, de la mateixa manera que no s'atreveixen a criticar Israel perquè no saben separar el terrible Holocaust que van patir els jueus de les actuals barbaritats d'Israel contra els palestins. No podem acceptar la complaença del nostre govern amb el procedir dels EEUU, perquè volem viure en un món amb justícia i amb estats que respectin els drets humans.

(Carta 269)

Publicat com a mínim a: Público, El Mundo, Diagonal, Diari de Balears, Estrella Digital, La Tortuga de Gràcia, L'independent de Sant Adrià, Diario Palentino, Eccus, Gente Barcelona, El Triangle, El Temps, La Garrotxa al Dia, Diario de Noticias, Madrid Press.

SENSE VERGONYA

2011-04-18T08:01:00.000-07:00

Té molt poca vergonya l'actual govern català. Si suprimir la reducció dels 80 km/h ja era una bajanada científicament parlant, el fet que, mentre apliquen retallades a tots els aspectes socials, suprimeixin l'impost de successions i comencin a mentalitzar la societat sobre una reducció de l'impost de l'irpf a les rendes més altes, ja és descaradament insolidari i fins i tot insensatament desafiant. L'argument que, a altres zones de l'Estat espanyol, aquests impostos no existeixen, no hauria de ser motiu per desmuntar el que aquí pensem que és just. I mentre els polítics del bipartit de CiU es contradiuen, igual o més que els del tripartit (però ara sembla que no passa res), ens podrien contestar que ells no han mentit a ningú sobre les seves intencions, perquè són una coalició de dretes que, lògicament, impulsa mesures per beneficiar les classes altes. I això també és cert. Com pot una societat, amb una gran classe baixa i mitjana, permetre que governin els partits de la dreta declarada? El problema, és clar, és que l'"esquerra" no ha dut a terme un govern veritablement d'esquerres que satisfés les expectatives creades, i llavors CiU ha aprofitat el moviment pendular electoral per aconseguir el poder. I és que, per altra banda, ells sempre fan bandera del catalanisme, mentre que el seu cavall de batalla és més aviat actuar com a dreta (no en va, el PP és un partit força minoritari a Catalunya). Pot ser que CiU hagi pensat que, parlant de la "caixa buida" del tripartit i apuntant-se a la foto de les consultes sobiranistes, tenia barra lliure per retallar sense costos polítics les ja de per si minses polítiques socials. Espero que la ciutadania comenci a reaccionar, com ja s'ha apuntat amb les manifestacions del 14 d'abril contra les retallades mèdiques, i no permeti disbarats en les polítiques socials. Vinga catalanes i catalans, els de sempre i els nouvinguts! Tots junts endavant i sense dimitir de la lluita que suposa organitzar la societat que volem.

(Carta 268)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, La Garrotxa al Dia, Diari de Tarragona, El Periódico, Avui, El Punt, Independent de Gràcia, El Pati de Cardedeu, Setmanari Directa, Linia Santandreu, El Temps, El Pergamí, El Triangle.

EL CIVISME 6 ANYS DESPRÉS

2011-04-08T18:43:00.000-07:00

Han passat sis anys de l'aprovació de l’ordenança del civisme a Barcelona i han passat dues coses que ja prevèiem. La primera és que no s’ha aplicat. Pretenia regular infinitat d’activitats quotidianes i no hi ha suficients policies per aconseguir-ho. Però l’objectiu de l’ordenança no era establir una llei que els policies haguessin de fer complir, sinó emparar els policies quan aquests (o els seus caps) decidissin prohibir alguna cosa per algun motiu concret. Així, una llei que de vegades es fa complir i altres no, és una llei que ha augmentat l’arbitrarietat de les actuacions policials. En segon lloc, l’ordenança ha instal·lat l’adjectiu “incívic” en primera línia del vocabulari ciutadà. Aquesta etiqueta-sac permet assenyalar ràpidament com a culpables a uns col·lectius molt determinats: immigrants, venedors ambulants, prostitutes, indigents, skaters, joves... A la ciutat hi ha molts problemes (privatització de l’espai públic, violència immobiliaria, soroll, precarietat laboral, abús laboral dels immigrants, discriminacions, etc...) i tot això no ha estat assenyalat per l’etiqueta d'“incívic”. Malgrat que la llei tenia per títol “Mesures per fomentar la convivència”, de la manera com va ser plantejada, presentada i atiada per la classe política i pels mitjans de comunicació va servir perquè els barcelonins opinessin a l’unison que certs col·lectius de persones que no es comportaven bé. Va afavorir els judicis intolerants en comptes de promocionar el respecte, l’empatia i el diàleg com a solucions per als conflictes. Per sort, la ciutadania va més enllà dels marcs institucionals, i la vida ha posat les coses al seu lloc. Però podem dir que l’ordenança del civisme és una mala llei que cal retirar.

(Carta 267)

Publicat com a mínim: La Garrotxa al Dia, Diari Ara, Setmanari La Directa, El Triangle (carta destacada), Línia Sant Martí, El Temps, El Pergamí.

EL CATALANISME EN LA NOVA FASE

2011-04-07T21:04:00.000-07:00

Aconseguir una gran manifestació és producte de sentiment i rauxa, però l’organització acurada de les consultes sobiranistes és producte de sentiment i seny. I entre el seny i la rauxa, començo a pensar que sí veuré en vida la creació d'un estat català dins de l'UE. Perquè no m'esperava escoltar, com estic escoltant, que molts que deien ser catalans autonomistes passessin a reivindicar-se desacomplexadament com a independentistes. I considero que és molt important que siguem conscients que hi ha dos aspectes que estan beneficiant molt al nou catalanisme no submís: la llengua i les consultes. I les dues per un mateix motiu: el catalanisme està esdevenint una identitat que incorpora dinàmicament a totes les persones que estimen aquesta societat. La senyora Ángeles vinguda d’Extremadura i en Sidi vingut de Mauritània avui no parlen català perquè van arribar al nostre país fa 30 anys, quan el català era molt secundari. En canvi, la Mariela d'Argentina i en Rachid del Marroc estan aprenent el català perquè han arribat fa un parell d'anys. El català ara és "important" i els nous immigrants l'aprenen, el gaudeixen i se senten d'aquí i els sentim d'aquí també a través d'ell. Per altra banda, les consultes beuen, en part, del que vam treballar a la Consulta per l'Abolició del Deute Extern dels països empobrits del 2000, on vam estipular que els joves entre 16 i 18 anys i els immigrants podien votar-hi. I això està creant una manera molt oberta d'entendre la futura etapa. No estem demanant una Catalunya de catalans amb pedigrí, sinó que convidem a tothom a viure la identitat catalana sense renunciar a les altres identitats que cadascú tingui, perquè les identitats poden ser múltiples i complementàries. Les consultes podrien haver estat destinades als indígenes catalans, però no ho són, són consultes de totes i tots, i aquest enfocament tan integrador ens vacuna contra xovinismes i racismes. Ningú ha de sentir que un nou estat el privarà de mantenir llaços amb Marroc, Argentina o Espanya, simplement passarà que serem un territori que prendrà les seves pròpies decisions. I per a mi és molt important que aquest nou estat no es limiti a copiar els vells models europeus, sinó que aprofiti el fet d'haver-se creat al segle XXI. L'hem de construir democràtic en un sentit ampli, que fomenti l'alfabetització política, que begui de l'arrel anarquista en el sentit que el poder resideixi en el poble i que aquest s'organitzi en múltiples formes per participar fluidament desterrant la supremacia oligàrquica dels rics, que garanteixi la igualtat d'oportunitats, que respecti els drets humans, que no inverteixi en un exèrcit, i que superi el model d'estat del benestar assistencialista per esdevenir una societat del benestar amb un teixit social empoderat. L'objectiu no ha de ser tenir un estat, sinó que l'objectiu ha de ser que el nou estat permeti posar les bases per a una societat socialment justa a partir de la seva identitat rica i pluralment enriquida.

(Carta 266)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà, Lo Banyut de l'Alt Urgell (publicat com a article).

LA POLÍTICA AL SERVEI DE L'ECONOMIA

2011-01-29T12:03:00.000-08:00

Els mitjans de comunicació espanyols critiquen a Evo Morales per haver retirat un augment de l'impost sobre la gasolina que el poble desaprobava amb marxes i manifestacions. Els mitjans de comunicació espanyols critiquen a Hugo Chávez per haver trucat, en directe des de la televisió, al cap del banc filial del BBVA a Venezuela i haver-lo amenaçat amb la nacionalització del banc si incomplia la legislació negant crèdits a ciutadans que estan construint els seus habitatges. Vaja... Però si són dos exemples de mandataris que compleixen amb el que s'espera de la democràcia!: 1) que si el poble no està d'acord amb una mesura, el govern rectifiqui, 2) que els països exigeixin als bancs, i no al contrari. Els nostres governants fan ben bé el contrari! Aquí l'actual govern, però el de Rajoy faria el mateix o pitjor, ha imposat la reforma laboral i la reforma de les pensions, i han ajudat als bancs amb diners públics sense exigir-los res de manera que els bancs estan negant crèdits i empitjorant la crisis. Zapatero no governa per als ciutadans del seu país amb especial atenció als més febles, sinó que governa per a les institucions bancàries i les grans corporacions. La manera de justificar aquesta manca de democràcia és per l'"imperatiu" econòmic -com si l'economia fos neutra i no pas ideològica...- i ballant al so de les institucions internacionals -com si no pogués tenir polítiques pròpies...-. Tenim una població amb força instrucció acadèmica, amb professionals i treballadors molt eficients, però amb una gran majoria de població analfabeta políticament i, sobretot, gens organitzada socialment. D'aquesta manera, es fan impossibles aixecaments irats dient "Prou!" com els que es donen a Bolivia, Tunísia, Argelia, Yemen, Egipte, o més tímidament com a la Gran Bretanya o França... A l'Estat espanyol tot està "lligat i ben lligat", tal i com va dir Franco que deixava el país abans de morir.

(Carta 265)

Publicat com a mínim a: Gente Barcelona, El Triangle (carta destacada), Madridpress.

STOP BALES DE GOMA

2011-01-27T15:58:00.000-08:00

Fa poc s'ha creat una associació a Catalunya que es diu "Stop bales de goma" perquè un jove italià va perdre un ull per una bala d'aquest tipus disparada pels Mossos d'Esquadra. Va tenir la mala sort d'estar assegut a una terrassa d'un bar aprop d'uns aficionats que celebraven el triomf de la selecció espanyola al Mundial. Però aquest noi no és l'única víctima: L'any passat, a Barcelona, tres persones van perdre un ull per bales de goma i un altre va estar ingressat a la UCI durant una setmana. Aquest noi italià m'explicava que ha sentit Barcelona com una ciutat molt inclusiva, tolerant i participativa, i per això mateix no pot entendre que la policia catalana utilitzi aquest tipus de munició tan perillosa. ¿Es justifica que una actuació anti avalots faci perdre un ull a una persona? No, de cap manera! La policia són agents públics que estan legitimats a utilitzar la violència, però només la poden utilitzar per disminuir el perill i per generar major seguretat. Mai haurien de poder incrementar el perill. A més, les bales de goma no es poden manejar amb garanties, perquè reboten i, per tant, amenacen la integritat física de qualsevol persona que estigui a prop d'una actuació policial d'aquesta índole. Així ho han viscut, a l'Estat espanyol, 23 persones que, des de 1990, també han perdut un ull per bales de goma. Per això molts països europeus socialment avançats ja han abolit les bales de goma. Ara és hora que els Mossos d'Esquadra les retirin del seu arsenal.

(Carta 264)

Publicat com a mínim a: Avui, El Punt, El Setmanari, L'independent de Barberà, Setmanari Directa, El Temps, El Triangle, La Garrotxa al Dia.

SERVIRÀ LA TREVA D'ETA?

2011-01-19T14:57:00.000-08:00

Sense justificar els mètodes d'ETA contraris als DDHH, cal reconèixer que, amb l'actual panorama espanyol, no hi ha cap via per aconseguir democràticament el que una part dels bascos desitgen i que ETA diu perseguir amb les armes. L'article primer d'una Constitució escrita sota tutela militar deixa ben clar que l'Exèrcit espanyol té l'obligació de garantir, independentment del que digui el govern, la unitat de la nació espanyola. Per tant, per via democràtica és impossible aconseguir la independència de cap nació dins l'Estat espanyol, a no ser que es modifiqués la Constitució, pel que fa falta que el PSOE i PP ho permetin. No sento que cap d'aquests polítics o comentaristes que demanen la fi d'ETA, faci aflorar aquesta qüestió central en el debat! Ja es veu que el procés de pau va mal encaminat, si només s'ofereixen engrunes (acostament de presos al País Basc -cosa que tocaria per llei- o alliberament de presos sense delictes de sany -que fou el màxim oferiment del govern espanyol en l'anterior treva-). Limitar la negociació a això és dir-los que s'han de rendir mentre el conflicte polític, que va motivar la seva lluita, segueix irresoluble. No es pot obviar que el model d'estat d'Espanya és insatisfactori pels ciutadans i pels pobles democràtics, diversos i moderns, ja que és el model centralista, homogenitzador, caspós i jacobí de Felip V i de Franco. Per això els bascos no s'hi senten còmodes. No és cap problema amb els espanyols, sinó amb el model que Espanya té com a identitat vertebradora, ja que és un model que no és integrador sinó assimilador. Llavors, pel que fa a aquesta qüestió, el problema no és tant ETA, perquè a Catalunya no hi ha lluita armada però tampoc ens sentim a gust, el problema és Espanya. I si es vol superar el conflicte no serà amb l'abandonament de les armes per part d'ETA, sinó amb l'evolució i creixement de tots dos "bàndols". ETA sembla que ja fa temps que fa temptatives d'evolucionar i volen lluitar per vies democràtiques i acceptar el que decideixi el poble basc. L'Estat espanyol també ha d'aprofitar la situació per evolucionar i créixer: 1) condemnar la violència franquista que va deformar el país que tenim i 2) reformar la Constitució per permetre el dret a decidir, però si només començar rebutja la mediació internacional, això no anticipa gaires ganes d'evolucionar.

(Carta 263)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Sant Adrià, El Temps, El Pergamí, El Periódico d'El Raval, El Triangle, La Garrotxa al Dia.

LA MALA NOTÍCIA DE LA TREVA

2011-01-11T11:30:00.000-08:00

Sembla una broma de mal gust, però si un escolta a certs polítics, certs comentaristes, certes organitzacions de víctimes o certs mitjans de comunicació... es podria pensar que hi ha hagut un atemptat o alguna cosa pitjor. I per mi és evident que no es tracta -com ens volen fer creure- que desconfien perquè podria ser una trampa, sinó tot el contrari, desconfien perquè podria ser cert! ETA ha hagut d'evolucionar des de les seves posicions maximalistes inicials per acostar-se a un possible final de la violència, i més que li caldrà evolucionar encara, segur, però l'Estat espanyol també haurà de moure's d'una posició estàtica, hereva del franquisme, que crea problemes amb el terrorisme a Euskadi, però també crea incomoditat a Catalunya i potser a altres territoris, per tant és un problema real. I mentre sembla que ETA sí està disposada -pels motius que siguin- a deixar la violència i abordar la diferència d'opinions a través de la política i la democràcia; en canvi Espanya sembla que prefereix una situació de statu quo que, malgrat ser dolorosa, li estalvia haver d'obrir debats polítics que vol ignorar a tota costa. És trist, però crec que més val mirar de front el problema i no marejar la perdiu i confondre la gent.

(Carta 262)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà, L'independent de Sant Adrià, Gente Barcelona, El Temps, Línia Gràcia, Línia Sants, Diari La Marina.

ANÀLISI DEL RESULTAT ELECTORAL

2010-11-29T17:13:00.000-08:00

Algunes interpretacions electorals volen fer passar bou per bèstia grossa. Es diu que CiU ha golejat, que el tripartit ha estat desacrèditat amb uns PSC i ERC molt malparats i ICV-EUiA no tant, que el PP ha tret un resultat històric i que, mantenint-se, C's ha aconseguit una gran fita. Els resultats són els que són, però estan desidibuixats per la llei electoral i la Llei d'Hondt. I tot afecta, però segurament el més determinant ha estat la crisis i com afecta a cada classe social. El poder desgasta, però no sempre d'igual manera i, en context de crisis, és impossible de remuntar. Per tant, estava cantat que el govern de torn (conjunturalment el tripartit) perdria, igual com perdrà Zapatero. Si mirem el número de vots, és força normal que CiU hagi tret 260 mil vots més que en les anteriors, ja que no estava al govern i als seus votants no els afecta proporcionalment tant la crisis com a altres sectors. El PSC ha tret 225 mil vots menys perquè ha governat durant la crisis i a una part dels seus votants, proporcionalment més pobres que els de CiU per exemple, els ha afectat més la crisis i alguns d'aquests han sentit els nouvinguts com a competidors laborals. Cosa que ha aprofitat el PP per augmentar uns minsos 68 mil vots, que no resulta una pujada gens impressionant com ens volen vendre. Als seus rics votants la crisis no els afecta i a la gent de classe baixa que també convoquen els han convençut amb el missatge anti-immigració. ICV-EUiA només ha perdut 53 mil vots, i és que els votants, a part de força ideologitzats, no són de les classes més baixes, sinó educadors socials, mestres, gent de professions liberals... que no ha patit tant la crisis. També s'apunta que ERC ha perdut 198 mil votants, però si tenim en compte l'irrupció de partits independentistes i sumem els vots d'ERC, SI i Rcat, només se n'han perdut 56 mil, que és el normal per haver estat al govern en temps de crisis. Per últim, C's vol vendre que té molt de mèrit mantenir-se, però si tenim en compte que ha pogut difondre el seu missatge populista a través dels mitjans de comunicació per ser parlamentaris, els 16 mil vots de més són un ridícul increment. Dat i beneït, hem d'estar atents als moviments del govern, no deixar-nos retallar drets i anar construint dia a dia la societat en la que volem viure.

(Carta 261)

Publicat com a mínim a: L'independent de Sant Adrià (com a article), L'independent de Gràcia, L'independent de Barberà (com a article), El Triangle, El Pergamí, Línia Sants.

CONSIDERACIONS ELECTORALS

2010-11-23T17:57:00.000-08:00

No voto amb entusiasme sinó per estratègia. Ho faig pel partit que em sembla menys dolent i, a partir d'aquí, acciono des dels moviments socials però, com a mínim, intento que el govern sigui el menys de dretes possible. La dreta fa el mateix: mai s'abstenen i, després de votar els seus, activen des de la seva capacitat de pressió. Algunes reflexions: 1- Votar en blanc dóna el vot als partits grans que són els responsables d'utilitzar la política per beneficiar als poderosos. 2- Abstenir-se disminueix el número total de vots i fa que el llindar del 3% per treure escons s'aconsegueixi amb menys vots. I en aquestes eleccions hi ha partits petits, com Ciutadans o Plataforma per Catalunya, que seria perillós que entressin i poguessin comptar, com Ciutadans aquest cop, amb els espais mediàtics amplis. 3- Em sembla que el govern de CiU arriba sense crear gens d'alarma, però és el bastió de la dreta i, com a tal, vol reduir impostos i reduir la despesa social. I a més, ho farà sense cost polític perquè n'atribuirà la responsabilitat al tripartit, és a dir que tindrà la coartada perfecta per inflingir molt de mal a la societat. 4- I no ho impedirà Montilla ja que, en negar el tripartit, deixa el camí lliure a Mas. El PSC és part del PSOE, i a banda que li molesta ERC, sobretot a Zapatero li convé que governi CiU perquè, al Parlament espanyol, ja compten amb els vots del PSC (Zapatero en una entrevista: "¿Cómo quiere que el PSC no apoye mi presupuesto? ¡Si son de mi propio partido!"), però poden aconseguir el suport de CiU a canvi de recolzaments puntuals a Catalunya. I és clar que voldrien manar a Catalunya, però li interessa més mana a Espanya i Zapatero sap que ho tindrà impossible si s'entrebanca continuament al final de la legislatura per la manca de suport parlamentari, de manera que sacrificarà Catalunya a mans de CiU. 5- Està clar que votar no ens permetrà dimitir de la lluita...

(Carta 260)

Publicat com a mínim a: Diari La Marina.

UN PSOE COVARD

2010-11-15T02:34:00.000-08:00

El PP, partit hereu del franquisme, se sent culpable envers l'abandó del protectorat del Sahara i es mostra més actiu i reivindicatiu pel que fa a l'exigència del dret al referèndum d'autodeterminació del poble saharaui. Paradoxalment, el partit dels "socialistes" mira cap a una altra banda. ¿Serà que volent-se desvincular del franquisme, no vol responsabilitzar-se del fet que el règim no va defensar el Sahara davant la invasió marroquina? ¿Serà que és un partit temerós de l'enuig del veí del sud per la suposada col·laboració en la hipòcrita lluita contra la immigració? ¿Serà que defuig contrariar a França i els EEUU, aliats de la monarquia alauita? ¿Serà que no volen modificar la situació actual de la que Repsol es beneficia explotant els sulfats saharauis? ¿Ni tampoc perjudicar els interessos al Marroc de Sol Melià i de Telefonica? Toca el voraviu que un alt executiu del partit sigui tan explícit: "Hay que buscar el equilibrio entre los principios y los intereses". ¿Com volen que els creiem amb entelèquies com l'Aliança de Civilitzacions, si la manca de voluntat política i els propis fets les buiden de contingut? Al PSOE no estan clars ni són valents per defensar principis, i llavors la potència dels interessos econòmics els enfonsa en aigües neoliberals amb conivència amb el poder econòmic. Ells diran que d'altra manera no podrien governar, però nosaltres els podem replicar que no són dignes del nom que porten, tant per socialistes, com per obrers. Espanya no s'hauria d'intimidar enterrant els drets humans sota interessos econòmics. És l'hora d'una política de no-aceptació valenta davant del Marroc: aïllant-lo diplomàticament, censurant-lo econòmicament i allunyant-lo de la UE.

(Carta 259)

Publicat com a mínim a: Avui, Linia Ciutat Vella, Línia Nou Barris, Madrid Press, Diagonal, El Temps, El Triangle, El Pergamí.

QUI HA DE PAGAR LA CRISIS?

2010-07-08T08:35:00.000-07:00

¿Sabíeu que, entre 1994 i 2008, el salari mig va créixer un 2,8%, mentre que el Producte Interior Brut va créixer un 69%, el patrimoni financer un 95,2% i el patrimoni immobiliari un 134,4%? Per altra banda, el govern va aportar 9.000 milions d’euros al pla de rescat dels bancs i, en el mateix any, els beneficis bancaris van ser de 13.000 milions d’euros! I diuen que s’augmentaran els impostos sobretot als més rics. Fals, perquè els veritablement rics tenen societats d’inversions de grans capitals (SICAV) que només paguen un 1% d’impostos! Per fer front a la crisis, el govern espanyol vol estalviar 15.000 milions d’euros (recordeu que el pla de rescat als bancs va costar 9.000 milions d’euros?), i creuen que s’ha de fer retallant un 5% el sou als funcionaris, congelant les pensions (i s’estudia allargar l’edat de jubilació) i reduint 6.000 milions d’euros de l’inversió pública, el que suposarà una regressió social duríssima. Però fixeu-vos que, una altra manera de recollir aquests 15.000 milions d’euros, seria la següent: Pujar al 18% els impostos a les SICAV (s’aconseguirien 1.500 milions d’euros), pujar el tram màxim de l’IRPF del 43% al 50% (2.500 milions d’euros més), recuperar l’impost de patrimoni per fortunes superiors a un milió d’euros (2.000 milions), augmentar del 30% al 35% els impostos sobre beneficis a les 14 empreses espanyoles que facturen més de mil milions d’euros l’any (2.500 milions), i reduir el frau fiscal tan sols un 5% (2.500 milions). Amb això en tindríem prou i no suposaria un retrocés social. Us agradaria un govern veritablement d’esquerres? Hi ha partits més d’esquerres que el PSOE?

(Carta 258)

Publicada com a mínim a: La Vanguardia, El Punt (com a carta destacada), Alto Aragón.

“SOM UNA NACIÓ”, ÉS CLAR QUE SÍ!

2010-07-06T08:17:00.000-07:00

Resulta que el poble català, que conforma una nació, no vol acceptar el fre que sistemàticament li imposa l’Estat espanyol al qual conjunturalment pertany. I és que la protesta existeix precisament pel fet que Catalunya se sent una nació. No per l’Estatut en si, ja que també sortirem al carrer els que vam votar contra aquest estatut esquilat. Llavors, és inconcebible que en Montilla vulgui anar al davant de la manifestació i que, a més, vulgui imposar rera quin lema hem de marxar tots plegats. La manifestació l’ha convocat la societat civil, per tant, no hem de cedir ni un mil·límetre al xantatge institucional. Abans, quan s’organitzava una manifestació, els polítics aconseguien posar-se al capdavant amb l'excusa de donar-li importància i així sortien a la foto. Però aquesta mala costum es va modificar durant l’auge de les mobilitzacions antiglobalització (contra el Banc Mundial, contra l’FMI, contra l’Europa del Capital, contra el PHN, contra la guerra...) perquè es va aconseguir que les manifestacions fossin encapçalades per gent normal mobilitzada i que els polítics marxessin dins la mani com un més. I és que el carrer és de la gent. Els polítics han de fer la seva feina on toca i el que no hauríem de tolerar és que vinguin al carrer a fer-se veure. Per exemple, ara en Montilla es fa l’enutjat davant la sentència de l’Estatut per no enfonsar-se electoralment davant de CiU, però al mateix temps vol diluir la reacció ciutadana perquè és del PSOE i no vol donar ales al poble català. I nosaltres hem de dir ben clar: “Ens volem manifestar clamant que som una nació amb dret a decidir. Que no ens ho negui el President de Catalunya!”

(Carta 257)

Publicada com a mínim a: Diari de Tarragona, L'independent de Gràcia, L'independent de Sant Adrià.

MÉS ENLLÀ DE GARZÓN

2010-06-06T03:49:00.000-07:00

Em trobava de viatge per l’Argentina i Xile quan va sorgir la polèmica sobre Garzón. I més enllà del personatge, vaig seguir amb interès el fet que es convertia en notícia d’actualitat l’existència d’una llei, aprovada en la transició, que s’utilitza per emparar els crims del franquisme. I vaig desitjar que el poble espanyol s’indignés i reaccionés exigint al Congrés de Diputats de reformar la Llei d’Amnistia per impedir la impunitat. El fet de trobar-me a l’Argentina va esperançar-me perquè, el 1998, s’hi va derogar la Llei de Punt Final que impedia jutjar la dictadura argentina. A Santiago de Chile vaig visitar el Museo de la Memoria y los Derechos Humanos on es llisten totes les comissions de la veritat del món. Per exemple, la Comissió de la Veritat a l’Argentina va documentar 8.960 desapareguts, tot i que afirma que la xifra real ha de ser molt més alta (les associacions de drets humans parlen de no menys de 30.000 desapareguts) i la Comissió de la Veritat de Xile va documentar 2.279 desapareguts. I em va doldre de constatar que, a l’Estat espanyol, no hi ha hagut cap comissió de la veritat, tot i que les xifres de morts són molt més esgarrifoses. Des que va començar el cop d’estat contra la República fins a l’inici de la transició, hi va haver: 1.000.000 de morts, 300 foses comunes localitzades, més de 113.000 desapareguts, 200 camps de concentració, 30.000 nens robats als seus pares i mares i 515.000 exiliats. I si no ho condemnem públicament, aquests fets constitueixen una base podrida per a la nostra democràcia. I igual que en psiquiatria, la solució a un passat dramàtic no és oblidar-lo per mirar endavant, sinó que cal assumir la responsabilitat del que va passar per poder tirar endavant amb una base moral sòlida. Entre altres coses, això obligaria al PP a condemnar aquella violència segons la Llei de Partits que ells mateixos van impulsar, i els permetria fer autocrítica dels seus fonaments feixistes per intentar esdevenir un partit de dretes democràtic. En la transició, amb la por als militars encara viva, era comprensible acceptar de no jutjar el franquisme, però a 35 anys d’aquell moment, no hem de sentir-nos hostatges de cap pacte contret amb violadors dels drets humans sota coerció militar. I si els partits polítics no s’atreveixen a plantejar aquesta reforma de la Llei d’Amnistia, els hem d’obligar a fer-ho perquè nosaltres no volem viure en una democràcia fràgil construïda sobre foscors i oblits.

(Carta 256)

Publicat com a mínim a: El Periódico, Estrella Digital, Diari de Tarragona, El Temps, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Comercio Digital, Estrella Digital, El Triangle (carta destacada).

NO PODEM RESTAR PASSIUS

2010-05-31T14:17:00.001-07:00

Si us dic que hi ha un país d’orient mitjà que és perillós per a la comunitat internacional i que podria constituir una amenaça per a la proliferació d’armament nuclear en mans poc apropiades, segur que pensareu en Iran. Però m’estava referint més aviat a Israel que acaba de matar a 14 persones d’un comboi humanitari internacional que es dirigia per mar a Gaza. Per altra banda, el britànic The Guardian descobreix, a través de documents desclassificat que, el 31 de març de 1975, el llavors ministre de Defensa i actual president d’Israel, Shimon Peres, va oferir armament nuclear al règim racista de Sud-Àfrica perquè l’utilitzés com a dissuasió i per a potencials atacs contra països veïns. Malgrat que la venta no es va consumar, és una prova que Israel disposa de caps nuclears i que podria oferir-los a règims tan perillosos com ells mateixos. Són més evidències del que ja era evident: que Israel és un “país” il•legítim que practica, al seu torn, un règim inhumà d’apartheid amb els palestins; que no vol usar altra política que la dels fets consumats; que es beneficia internacionalment del poder immens dels lobbies econòmics jueus; que manipula la seva població amb la por al terrorisme que, per altra banda, ells mateixos atien, i que; a través de crear un genocidi planificat, emulen el genocidi que ells mateixos van patir a mans dels nazis. Com que les protestes dels governs dels EEUU i l’UE acabaran en no res i com que Israel se'n riu de la comunitat internacional, millor que la ciutadania pressioni a través de l’única cosa que els pot importar: l’economia. Busqueu a internet com boicotejar els productes israelians. I més enllà d’aquest boicot popular, a veure si alguns dels polítics catalanistes pro-israelians s’adonen del que pensa el poble català –ha estat immensa la manifestació espontània a Barcelona el dia de la massacre israeliana- i implementen també, amb valentia, el boicot des de la Generalitat.

(Carta 255)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, Estrella Digital, Eccus, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article) i L'independent de Barberà (aparegut com a article).

ALTRA VEGADA HEM DE DIR "LO RIU ÉS VIDA"

2010-05-25T18:44:00.000-07:00

Des dels 70 les Terres de l'Ebre ha estat en peu de guerra defensant el riu Ebre davant governs de tots colors. El 2000, el govern d’Aznar va voler imposar un Plan Hidrológico Nacional i la Plataforma en Defensa de l'Ebre va organitzar la resistència. Els partits rivals del PP van veure l’oportunitat de fer-li mal, i la premsa afí a aquests partits va caldejar l'ambient, arribant a convocar les manifestacions. Així, a Barcelona, el 25 de febrer del 2001 la marxa "Per una nova cultura de l'aigua" va aplegar una marea humana de 300.000 persones i efectivament va ser un cop molt dur per al PP, que tres anys més tard va acabar perdent les eleccions. El govern entrant de Zapatero es va fer eco de les mobilitzacions i va derogar el PHN. Però les coses no han canviat tant com podríem imaginar: el govern socialista i el tripartit català han seguit la política de transvassar aigua. No han fet un gran transvassament impopular, però sí múltiples minitransvassaments que en conjunt poden arribar a ser tant o més perillosos. Per això la Plataforma en Defensa de l'Ebre i més de 100 entitats han hagut de convocar una altra gran manifestació a Barcelona aquest diumenge 30 de maig a les 12h, que anirà de Plaça Urquinaona a Plaça de la Catedral. Allí demanaran al Govern espanyol que compleixi les directives europees sobre l’aigua i que fixi els cabals mínims dels rius -en especial el Ter, el Segre i l’Ebre- pel gran perill de sobreexplotació i de les aigües, que pot fer desaparèixer el Delta de l’Ebre. Però aquesta vegada cap gran partit, ni cap gran mitjà de comunicació els recolzen. De fet, els agradaria que la manifestació fos invisible. Ara no interessa ni a dretes ni a "esquerres". Aquesta vegada la gent de l’Ebre estan sols... només ens tenen a nosaltres, a la ciutadania responsable.

(Carta 254)

Publicat com a mínim a: El País, El Punt (destacada), Avui, Directa, El Setmanari, Estrella Digital, Aragón Digital, Diario del Alto Aragón, El Periodico de Catalunya, L'independent de Barberà (publicat com a article), Diari La Marina.

FA 10 ANYS...

2010-03-16T19:41:00.000-07:00

El 12 de març del 2000, paral·lelament a les eleccions generals, 20.000 persones de tot l'Estat (10.000 a Catalunya) van organitzar la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Aquest deute que els països empobrits paguen als països enriquits fa impossible que els primers puguin adoptar polítiques socials, perquè els roba recursos i perquè els obliga a adoptar models neoliberals. I no és caritat, sinó que aquests deutes financers estan sobradament retornats, però consten com a impagats pels abusius interessos. En tot cas, l’impagat és el col·losal deute històric de les metròpolis vers les ex-colònies, que actualment prossegueix, en forma de deutes socials i ecològics, amb l’expoliació que practiquen les transnacionals en aquests països. Llavors, a tot l’Estat, més d'1 milió de persones van pronunciar-se en un 96% a favor de l'abolició del deute extern. A Catalunya, la consulta va desbordar totes les expectatives i més de mig milió de persones van votar-hi en 212 municipis. Per primera vegada, ho van poder fer els joves de més de 16 anys i les persones nouvingudes, amb o sense papers. Us sona familiar això? Òbviament el poble, malgrat el banalitzin dient que només li interessa la crisi, acumula experiències i formes d'autoorganització, i les consultes independentistes han après de les del deute extern, incorporant així elements de rabiosa vanguàrdia política i social. Perquè no podrem caminar en un procés de globalització creixent sense apuntalar-nos a partir de la pròpia identitat -a Catalunya la catalana-, però al mateix temps, no servirà una identitat estàtica i impermeable. I no hi ha millor exemple concret d’una identitat catalana dinàmica i permeable que convidar tots els vinguts, els nouvinguts i els vellvinguts, a participar en les consultes que pregunten com vol ser el nostre país, cosa que expressa que els considerem com a part del nostre poble i els convidem a contribuir al desenvolupament de la identitat catalana d'avui i de demà per a totes i tots. Així és com el poble organitzat i madur acull els nouvinguts, que contrasta amb propostes com la de l'empadronament de Vic, indignes democràticament, i que deixen en evidència uns partits majoritaris als que només els interessa acaparar el poder i, per fer-ho, no dubten a explotar les reaccions més fòbiques i excloents d'una part de la societat que precisament és víctima de la desorganització i despolitització a la que han estat conduïts intencionadament per l'oligàrquia econòmica i política.

(Carta 253)

Publicat com a mínim a: Diari La Marina.

JOVES D'ESQUERRES QUE SERAN ADULTS DE DRETES?

2010-02-22T06:06:00.000-08:00

Una noia de 18 anys m'explicava que era idealista i d'esquerres i em preguntava si seria veritat el que molta gent li apuntava: que també ella de gran seria de dretes. Amb vint anys més que ella, vaig entomar el repte de respondre-li. Us ho comparteixo. Si bé és veritat que aquest viratge ideològic es dóna en la vida de moltes persones, potser cal afinar més per anar a l'arrel. Primer: Sí crec que, en la meva joventut, veia les coses blanques o negres, i criticava iradament contra tot el que em semblava injust. Amb els anys, fruit de l'experiència, el meu punt de vista va guanyant en matisos i, entre el blanc i el negre, ara hi descobreixo un ventall de grisos. I això pot donar la impressió que no veig les coses tan clares com abans, però en realitat suposa tot el contrari. Em considero ara més d'esquerres que abans. Sento que les meves conviccions pouen més dins meu, tot i que és veritat que no m'enceguen, ni fan que m'expressi d'una manera que faci que les meves opinions siguin incomprensibles per a la gent que no comparteix el meu punt de vista. Entenc més el món, i crec que faig entendre més la meva posició al món. Dit això, el que realment em sembla que fa que molta gent experimenti el famós viratge a la dreta un cop agafen responsabilitats, prosperen econòmicament, formen una família, etc... és més aviat el següent: A casa nostra hi ha una mena d'esquerra sociològica molt estesa que diferencio de l'esquerra ideològica. Per mi la gent d'esquerres ideològicament, ho són per experiència personal i presa de posició en la vida en base a uns ideals, valors i esperances molt íntimes. Crec que aquesta gent difícilment esdevindran de dretes i en conec exemples que ho corroboren. En canvi, la gent que és d'esquerres sociològicament, no ho són tant per conviccions personals, sinó perquè socialment és ben vist, té bona premsa, perquè al seu entorn la gent és d'esquerres, i lliga també òbviament amb aspectes psicològics de la joventut, com amb aquesta visió en blanc i negre que explicava. Però sobretot, s'és d'esquerres perquè tots els joves ho som. Aquesta gent creu ser d'esquerres, i sobretot fan esforç en presentar-se (públicament) com d'esquerres, més que en fer esforços (privadament) per ser coherents amb allò que pensen. Una observació acurada permet descobrir-hi clarament actituds incoherents, egoistes i que busquen la comoditat, i això s'imposa als intents militants de qualsevol persona que, essent d'esquerres, es debat internament per lluitar, allà on sigui, a la recerca de la justícia. Aquesta esquerra sociològica, poc apuntalada ideològicament i amb poques conviccions i compromisos constitutius de la pròpia identitat, molt possiblement faran una deriva cap a la dreta alhora que justifiquin el seu egoisme i la recerca d'una vida còmoda.

(Carta 252)

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), El Punt, Directa, Diari de Tarragona, Wanafrica.

Interessant!!:

La carta publicada a El Periódico (per cert, com sempre que aquest diari em publica alguna carta va aparèixer retallada: "Dels joves esquerrans als adults de dretes") va estimular l'escriptora catalana NAJAT El Hachmi a publicar un article el 16/03/2010 titulat "Què és ser d'esquerres avui?" o en aquest altre enllaç on fa referència a la carta.

Tot i que potser la versió retallada de la carta va fer que interpretés malament el que volia dir amb "esquerra sociològica", és a dir, ser d'esquerres més perquè el teu grup social ho és i és el que queda bé, que perquè tinguis fermes conviccions d'esquerres.

Però en tot cas, moltes gràcies a la Najat per seguir el fil del debat que jo apuntava. Gràcies i Shukran! ;-)

Un altre escriptor a El Singular Digital.cat respon críticament a la Naja: "Què és ser d'esquerres avui?".

ESPANYA ESTÀ ABANDONANT EL SÀHARA

2009-12-27T10:54:00.000-08:00

Aminetu Haidar és una dona que no coneixia abans. Forma part d'una causa que s'intenta tapar, sobretot des de l'oficialitat espanyola, possiblement avergonyida per una banda per la responsabilitat històrica en aquest cas i, encara més, pels interessos comercials, de fronteres i monàrquics que els posicionen del cantó alauita. Per sort aquesta causa pren certa visibilitat, a casa nostra, gràcies als comitès de suport als saharauis, que expliquen l'opressió dels marroquins sobre els saharauis, que protesten pel referèndum sempre postergat i que conviden la infància saharaui a fer unes petites vacances fora dels camps de refugiats. Ara, la televisió ha ficat, al menjador de casa de tothom, aquesta dona de ferro que ha fet una vaga de fam per no voler-se deixar aixafar més. La major part de la ciutadania ha pogut entendre que les causes que la portaven a arriscar la seva vida havien de ser molt fortes, i llavors ens hem informat més sobre el cas, ens hem solidaritzat i hem vist el Marroc fer declaracions que, no només volen fer passar per bona la seva ocupació del Sàhara, sinó que argumenten bajanades que ens recorden la prepotència i l'opressió que exerceixen també altres nacionalismes amb estat. I com sol passar, ha estat un cas de divorci entre la població i els governants que teòricament els representen. Mentre que la ciutadania se sumava a pensar que cal fer el referèndum aprovat el 19xx per l'ONU, l'Estat espanyol, igual que el francès i EEUU, apostaven per solucionar la incòmoda vaga de fam d'Aminetu Haidar cedint a les aspiracions de Marroc de ser reconegut com a sobirà administrador del Sahara fins que hi hagi el referèndum que, més encara amb aquest reconeixement, porta el camí de no poder-se arribar a celebrar mai. Vull creure que només ha estat una maniobra per enganyar el pervers règim alauita i que, en realitat, tots aquests estats que juguen a ser els germans grans de tots els altres estan ben determinats a posar Marroc al seu lloc a la primera de canvi, per exemple, en la cimera UE-Marroc que tindrà lloc a Granada el proper 7 i 8 de març amb la presidència espanyola de l'UE. Espero no equivocar-me un cop més en les meves esperances vers el govern espanyol que suposadament ens representa a tots, però que sembla que més aviat es dedica a representar els interessos de les empreses espanyoles.

(Carta 251)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Periódico, Diari de Tarragona, Diari La Marina.

ES POSSIBLE EL CANVI POLITICO-SOCIAL A EUROPA?

2009-09-29T12:42:00.000-07:00

El diumenge 27 se celebraven eleccions a Alemanya i Portugal i, malgrat la notícia era la revalidació dels governs de Merkel i José Socrates, passava més inadvertit un canvi de tendència que ens pot donar pistes del que passa i pot passar a Europa en política parlamentària i que podria retornar l'esperança a un panorama molt dessolador de bipartidismes dreta-"esquerra". On aquests suposats partits d'"esquerra" són partits també neoliberals econòmicament però amb tendències morals progressistes, a diferència de la dreta que també és neoliberal però moralment conservadora. A Alemanya, el partit L'Esquerra (Die Linke), nascuda pels volts del 2005, i que, malgrat ser vilipendiada pels altres partits i pel conglomerat mediàtic, ha crescut meteòricament fins a ser la quarta força amb el 12,1% (3,4 punts més que les anteriors eleccions). D'igual manera, a Portugal l'esquerra anti-neoliberal suma gairebé un vint per cent del vot, amb els comunistes-verds que han arribat al 7,8% i el Bloque de Izquierda, fundat el 1999, que ha obtingut el 9,8% (3,5 més que les anteriors eleccions) amb una ascens també meteòric. I l'exemple d'aquests dos països europeus (un de ric i un de pobre) és esperançador perquè, a pesar de la campanya de desprestigi envers aquests partits d'esquerra anti-neoliberal, s'està creant un pol polític que amenaça de créixer imparablement i arribar a tenir una incidència política molt necessària a Europa, on la política partidària semblava estancada en bipartidismes inamovibles que fan que els ciutadans se sentin vivint dins de "dictadures" toves , com gàbies d'or, a base de: neoliberalisme, especulació, alienació consumista, explotació laboral, desmembrament de la capacitat d'organització social i control mediàtic. Però la gent està començant a reaccionar en molts fronts i això també s'hauria de començar a traduir en l'arc parlamentari, malgrat ser un terreny més favorable al poder econòmic que no pas als ciutadans. La meva observació intenta esperonar partits com IU, ICV, CUP o altres a deixar actituds a mitges tintes, a ser valents i a fer com aquests partits, és a dir, parlar clar amb un posicionament polític ambiciós i no-edulcorat per fer possible a Europa girs socials d'esquerres semblants als que bufen per Amèrica Llatina.

(Carta 250)

ELS IMPOSTOS PORTEN JUSTÍCIA

2009-09-27T03:51:00.001-07:00

Reconec que m'ha sorprès en positiu que des del govern espanyol hagin parlat d'apujar els impostos a les rendes més altes, i m'ha sorprès perquè ja feia temps que considerava el PSOE com un partit de dretes. De fet, s'ha de veure què acaba passant en realitat perquè, per exemple, podria ser que finalment a qui s'acabés gravant més fos a les classes mitjana i baixa, o que s'augmentés l'IVA que és un impost indirecte no redistributiu, però ja veurem... I dic que veia el PSOE de dretes perquè els he sentit enorgullir-se que l'Estat espanyol tingui una de les pressions fiscals més baixes de la UE i que precisament hagi baixat durant el seu període de govern. De totes maneres, ha estat molt revelador veure com el PP, CiU, les patronals i suposats experts han reaccionat, com tocats per un llamp, a la simple insinuació d'apujar impostos als rics. I com que els que posseeixen els mitjans de comunicació són de rendes altes, ja s'han afanyat a proclamar als quatre vents que es tracta d'un disbarat. El pensament de dretes diu que, baixant els impostos, la gent té més diners a la butxaca i consumeix més, cosa que suposadament ens trauria de la crisis, però això no passarà perquè la gent de classe mitja i baixa estan tan endeutats que dedicaran els diners a pagar deutes i, per altra banda, la gent de classe alta més que consumir o invertir, dedica la seva gran quantitat de diners que tenen a especular, per tant el que caldria fer és, precisament, augmentar la inversió pública en serveis socials i en reactivació de l'economia (sobretot del teixit productiu més vulnerable) sense preocupar-se per evitar el dèficit públic, ja que aquest no és dolent per se, com diu el dogma de la UE, sinó que en moments de crisis és necessari per fer el sobreesforç que aixequi l'economia. I és que les finances d'un estat no són un fi en si mateix, sinó que haurien d'existir amb el sol propòsit de generar dignitat de vida als seus ciutadans.

(Carta 249)

Publicada com a mínim a: El Punt (destacada), Gente Barcelona, Diari La Marina.

MEDIA I OPINIÓ PÚBLICA

2009-08-11T09:13:00.000-07:00

Els que anhelem un món amb dignitat estem il·lusionats amb els nous governs d'Amèrica Llatina, fruit d'un treball d'anys de moviments socials més o menys potents. Són governs que, com poden i lògicament amb moltes dificultats, estan intentant restituir el deute social envers les poblacions empobrides d'aquests països. Malgrat el gir continental majoritari, els últims dies destacava el govern colombià, un dels menys respectuosos dels drets humans, perquè acaba de permetre la instal·lació d'una nova base nordamericana en el seu territori (que ja en sumaria 34!) amb el pretext de lluitar contra el narcotràfic, però amb una clara voluntat d'establir una posició amenaçant en el continent. Sorprèn que Uribe sigui tan valorat a Colombia, com també sorprèn que Berlusconi sigui tan valorat a Itàlia. Un amic italià em confessava que, sobre una base cultural llatina, l'efecte de la dictadura mediàtica d'il cavalieri amb una programació televisiva d'extrem mal gust fa que, malgrat sorgeixin escàndols relacionant Berlusconi amb prostitutes, menors, amants, drogues, corrupció... el ciutadà masculí mig enveja el seu mandatari per poder-se'n anar al llit amb dones tan espectaculars. De la mateixa manera deu funcionar a Colòmbia el fet que, després d'un bombardeig mediàtic d'anys construint uns enemics número ú en les figures de les guerrilles i el narcotràfic, la població colombiana no només no censuri el seu mandatari per atropellar els drets humans, sinó que arribi a veure amb bons ulls les seves vinculacions amb els paramilitars i la seva manca d'unes mínimes garanties de respecte de les llibertats com una prova de ser un governant ferm i que planta cara als mals que assoten Colòmbia, encara que l'augment real de la seguretat passi per la militarització del país i la criminalització de tots els que discrepen del president. Ens hauríem de preguntar si no ens pot estar passant una cosa semblant. Amb el manteniment del dimoni que es construeix a partir d'ETA, l'Estat es permet el luxe que la població no qüestioni la il·legitimitat de la llei antiterrorista, o l'aberració democràtica de la llei de partits, o que simplement no abordi amb respecte i humilitat democràtica un debat que tingui en compte els sentiments de molts ciutadans de l'Estat espanyol que no se senten còmodes en un estat centralista i uniformitzador que és hostil a les identitats diferenciades.

(Carta 248)

LA DEMOCRÀCIA EN ENTREDIT

2009-07-03T19:21:00.001-07:00

És bonic adonar-se que Catalunya ha estat pionera en institucions democràtiques a nivell europeu. Resulta que, a l'Edat Mitjana, les Corts Catalanes i el Consell de Cent ens van posar al capdavant pel que fa a models d'organització política. En canvi, avui dia, les accions i decisions dels polítics catalans fan gala d'anar molt per darrera del que el poble voldria. I m'agradaria explicar-me una mica perquè, de sempre, percebo cert cofoisme pel que fa a la nostra autopercepció. Deixant de banda molts altres temes que fan de mal recordar, com la manera com el conjunt de partits han tirat endavant l'Estatut, o desenes d'altres casos, aquesta setmana passada hem pogut veure dos exemples de fins a quin punt la vida de la política institucional del país passa per hores baixes per culpa de la classe política que tenim. En la mateixa setmana, CiU i PSC han pactat diverses coses, demostrant que tots dos són de dretes, també el PSC per molt que vulguin vestir la mona de rosa. Per una banda, CiU, PSC i ERC han aprovat una Llei d'Educació de Catalunya socialment regressiva que segueix apostant per una diferent funció social de l'escola pública (per als pobres) i l'escola privada-concertada (per als que vulguin col·locar-se laboralment), un panorama que CiU va endegar amb les ajudes i favoritisme per la privada, però que la sociovergència perllonga. I, la mateixa setmana, CiU, PSC i PP, han impedit que es produís el debat parlamentari sobre cultius transgènics que demanaven més de mig milió de ciutadans a través d'una Iniciativa Legislativa Popular. És clar que cada partit defensa uns interessos, però és difícil d'argumentar com, des de la suposada democràcia, es pot negar el debat. ¿Quins són els interessos econòmics que defensen a l'impedir un debat que una gran part de la ciutadania demana? ¿Com es conjuga la negativa a l'ILP amb el poc prestigi que gaudeix la política representativa? Suposo que els polítics trobarien molt incivilitzat si aquests ciutadans, que han seguit tots els requeriments que se'ls ha demanat, donessin sortida a la seva frustració cremant camps de transgènics, però jo em pregunto quina alternativa viable els ofereix la política institucional?

(Carta 247)

VINGA DEFENSORS DE LA DEMOCRÀCIA!

2009-07-03T03:43:00.000-07:00

El cas de Manuel Zelaya, president d'Hondures deposat recentment per un cop d'estat que veurem on acaba desembocant, és ben singular. En un país assolat per la pobresa i la desestructuració social, el candidat del Partit Liberal d'Hondures, Manuel Zelaya, va dur a terme, com tots els polítics, una campanya electoral populista, en el sentit que prometia les mesures socials que un poble empobridíssim desitjaria. Un cop al poder, sorprenent a tothom, Zelaya va triar ser fidel al que havia promès en comptes de ser fidel a l'agenda oculta del seu partit, un partit de dretes que ha anat alternant-se, en el tradicional acaparament bipartidista del poder, amb el també dretà, Partit Nacional d'Hondures. Zelaya, en contra del seu partit, ha impulsat mesures de diferent índole per beneficiar els camperols i els ciutadans més desfavorits, i també s'ha adherit a l'ALBA, acord econòmic i polític impulsat per Veneçuela i Cuba, provocant l'alarma dels empresaris que, per mantenir els seus privilegis, desitjarien proseguir amb el vassallatge històric d'Hondures vers els Estats Units i mantenir-se lluny del pol autonomista que està prenent volada a Amèrica Llatina. Aquesta campanya electoral populista de prometre el que el poble necessita, ha donat lloc a una acció de govern que intenta complir amb el que el poble necessita, i a la premsa internacional li ha faltat temps per començar a titllar-lo de populista junt a Chávez, Morales, Correa... Però aquesta premsa ho anomena populisme despectivament, quan en realitat potser estem davant de polítiques moderament agosarades que intenten superar la pobresa (un objectiu gens senzill en països que arrosseguen molta desestructuració...) desmarcant-se del que es considera políticament correcte en un món gairebé totalment neoliberal on només un grup d'irreductibles "gals" desafien ara i sempre a l'enemic. Ara, la comunitat internacional té la oportunitat d'anar més enllà de les desqualificacions del cop d'estat, i donar compte de tant fervor democràtic a Iraq, Afganistan, Iran, Palestina, etc... ara a Hondures, un país del que poden recelar per estar-se acostant a aquest pol autonomista llatinoamericà, de manera que es pugui ofegar el cop d'estat (en altre moment històric molt de moda) contrari, no només a la democràcia, sinó també als drets humans bàsics dels ciutadans hondurenys. De moment, per animar als més pessimistes, ja hem tingut una reacció per part d'Obama i de Zapatero (malgrat no ser cap dels dos sant de la meva devoció, Déu me'n guard) molt diferent al reconeixement de Bush i Aznar del cop d'estat contra Chávez del 2002, en el que forces militars lleials a la democràcia i una població empoderada van revertir la situació en un precedent històric impagable.

(Carta 246)

LLEI D'EDUCACIÓ DE CATALUNYA

2009-07-02T08:23:00.001-07:00

Diuen els diputats de CiU, PSC i ERC que la LEC (Llei d'Educació de Catalunya) és la "llei més important de tota la legislatura". ¿De què serveix tenir un tripartit d'esquerres al govern, si quan han de fer lleis importants s'al·lien amb la dreta, deixant un membre del govern fora del pacte? Aquesta llei educativa segueix apostant i afavorint les escoles concertades, no és això el que fa falta a un país amb desigualtats socials manifestes. No és aquesta la política educativa que cal per promocionar la igualtat de condicions i restituir deutes socials amb les classes més desfavorides . És trist adonar-se de fins a quin punt la classe política no mira pel bé comú. És trist, però molt real, adonar-se que ha de ser la ciutadania la que exigeixi el bé comú. ¿Serem capaços la ciutadania d'organitzar-nos per imposar agendes socials? També és trist adonar-se que la ciutadania està terriblement desorganitzada i despolititzada mentres es manté: o bé sobrevivint com pot, o bé entretinguda consumint de manera alienada.

(Carta 245)

Publicada com a mínim a: ABC.

IMPOSTOS

2009-06-22T03:37:00.000-07:00

Gratar-se la butxaca i donar diners propis per a la cosa pública és una cosa que, en principi, costa una mica. És normal perquè l’egoisme i l’esperit de conservació fan que vulguem els diners per a nosaltres mateixos. La idea que pagar impostos és bo perquè permet garantir certs drets per a tota la població és una idea socialment molt evolucionada, llavors hauria de ser una idea que no paressin d’intentar reforçar els gestors de la cosa pública, és a dir, els polítics. Per això trobo tant trist que Rajoy acusi a Zapatero d’haver apujat els impostos després de les eleccions europees, i que Zapatero respongui que no els poden criticar perquè ells han abaixat més els impostos que els populars durant els seus mandats. Quina imatge projecten dels impostos a la població? Van en la linia de conscienciar-nos de la importància de pagar-los? O estan desprestigiant-los i indicant són una cosa a reduir, a minimitzar en la mesura del possible? Per això sento vergonya i m’adono que tenim una classe política molt irresponsable i en la que, malgrat pugui ofendre als del PSOE, brillen per la seva absència els valors d’esquerres. És trist comprovar com, en general, com a societat, hem anat venent-nos mica en mica als valors neoliberals.

(Carta 244)

Publicat com a mínim a: Diari La Marina, Gente Barcelona.

ELECCIONS I TELEVISIÓ

2009-06-17T09:01:00.000-07:00

L’experiència de les eleccions és una mica decepcionant. Els noticiaris en van plens, i sembla que sigui molt important, però passen i llavors desapareixen del mapa amb poca reflexió de fons. Per això, ara que han passat uns dies vull fer algunes reflexions en veu alta. Com últimament, he anat escoltant que els periodistes no signen noticiaris perquè diuen que se’ls imposen quotes de pantalla segons resultats electorals. Ells voldrien decidir què és noticia i què no amb criteris informatius i no electorals. A mi també m’agradaria que hi hagués més informació i menys propaganda i politiqueig de baix perfil. Però no se si els periodistes serien els garants d’això. Dos exemples: 1) L’últim dia d’informacions electorals TV3 va fer un resum del temps dedicat a cada opció electoral. Era un bon moment per demostrar aquesta sensibilitat en contra que els resultats electorals marquin el temps dedicat a la televisió pública de Catalunya, però només van parlar dels sis partits amb representació parlamentària. Ni un comentari de tots els partits que també concorren i que no han disposat de temps en els informatius. 2) Vagi per endavant que sóc d’esquerres i, precisament per això, estic molt descontent amb la falsedat del partit dels socialistes que es presenta com a força d’esquerres i no és ni social-demòcrata sinó purament social-liberal. Aclarit això, us explicaré que un amic ha seguit els discursos de Josep Borrell en la campanya electoral i ha comprovat com cap mitjà de comunicació ha informat de cap de les propostes polítiques que presentava, sinó que només se n’han referit quan parlava malament del Vidal-Quadras. Sí cal que hi hagi altres criteris a part de l’electoral, però més aviat caldria sotmetre la informació als interessos de la gent, habilitant algun mitjà de participació dels ciutadans, i no a través de la majoria dels periodistes que formen part del problema de la banalització de la comunicació.

(Carta 243)

Publicat com a mínim a: Gente Barcelona.

NOUS VENTS...

2009-05-26T14:28:00.000-07:00

Quan ens pensàvem que en la modernitat tot era diferent... Descobrim que el funcionament intrínsec de les coses no ha variat tant com pensàvem i que, si volem viure en un món més just per a tothom, no hi ha fórmules noves. Ens donen exemples, a Veneçuela, on Chávez anuncia la reestatalització d’algunes indústries estratègiques, en un gest que, com sempre, s’ha intentat desprestigiar per part dels mitjans de comunicació, però com ell mateix argumenta: “Aquí farem el que s’hagi de fer, no ens importa absolutament gens el que diguin els burgesos del món”. I per als que desestimen, per prepotència, el que no ve d’occident, posarem un exemple d’EEUU: 40 destacats economistes nordamericans (entre ells els Premis Nobel Arrow, Sollow i Stiglitz) defensen, en un manifest, la resindicalització de la vida econòmica. És necessari que els treballadors reivindiquin més per reequilibrar una balança que es descompensa generant masses injustícies. Aquests signes, que es multipliquen arreu i que s’amplifiquen gràcies a una crisis que treu el vel dels ulls, indiquen que comencem a abandonar la fe messiànica en el neoliberalisme, en el lliure mercat, en el dogma que els estats s’han de retirar de l’economia, en la idea falsa que ja no hi ha lluita de classes, o de la bondat de les privatitzacions, de la desregulació laboral, o de l'aversió vers els sindicats. Si els sindicats s'han deixat colonitzar mentalment per les idees neoliberals, no hem d’inhibir-nos i deixar-los disvirtuar-se fins que tots estiguem desenganyats i desanimats, sinó que se’ls ha d’exigir redireccionar el seu rumb i defensar la justícia social! I, si no ens agraden els sindicats, haurem de formar organitzacions laborals horitzontals, assembleàries i combatives, perquè si no, ens tocarà aguantar-ho tot i deixar-nos exprimir sense contemplacions per conservar un miserable sou que ens permeti anar pagant la hipoteca durant tota la vida. No hi ha receptes màgiques, no podrem aconseguir justícia sense esforçar-nos, mai va ser així, ni mai ho serà.

(Carta 242)

PROPAGANDA ELECTORAL SOCIALISTA

2009-05-25T00:10:00.000-07:00

Em té ben cuit el PSC-PSOE amb el seu model de campanyes electorals. No se si es pensen que no tenim memòria o què, però ja porten sis o set campanyes electorals amb el mateix estil: utilitzar la por a la dreta per guanyar vots. Sí, està clar que molts temem la dreta filla del franquisme, però ens agradaria que els socialistes no es definissin per oposició a la dreta rància, sinó que ens expliquessin detalladament quin és el seu model de societat i quines seran les seves mesures, perquè potser resultaria que tampoc ens acaben de convèncer... ¿Era d’esquerres el plantejament de Zapatero, abans de guanyar les eleccions, de fer un únic tram fiscal? ¿És d’esquerres regalar 400 euros tant a pobres com a rics? ¿És d’esquerres ajudar a la banca responsable de la crisis? ¿És d’esquerres ajudar a les empreses automobilístiques? ¿Per què se subvenciona la compra de cotxes i no d’altres productes més bàsics per a la subsistència? És més ¿per què se subvenciona la compra de cotxes tant per als rics com per als pobres? I encara més, ¿per què tant de cotxes fabricats a Espanya com a l’estranger? ¿És d’esquerres qüestionar la gratuïtat del sistema sanitari com va fer Montilla? ¿És d’esquerres la política educativa d’Ernest Maragall?... I tantes altres mesures d’”esquerres” que impulsa aquest partit “socialista” (ja ens agradaria...). Seria millor que reconeguessin que són un partit liberal, això sí, més modern que els populars... Però, és clar, ja ho entenc... llavors potser la gent buscaria (o fabricaria...) altres opcions més d’esquerres... és més rendible seguir espantant el personal amb el coco del PP com si fóssim nens petits...

(Carta 241)

Publicat com a mínim a: El País.

NO M'AGRADA EL MEU PAÍS

2009-05-17T03:48:00.000-07:00

No és que no estimi Catalunya, tot el contrari, m'agraden els seus paisatges, el seu clima, la seva cultura, la gent que hi viu i la gent nouvinguda que hi arriba. El que no m'agrada és com estan organitzades moltes coses. Per exemple, agraeixo que tinguem una versió aproximada de l'Estat del benestar amb serveis públics com la sanitat, l'educació, etc... però no m'agrada com s'entén aquest servei. Hi ha dues maneres d'entendre'l: 1) El servei públic com un servei de qualitat accessible a tothom, perquè volem que tothom visqui amb dignitat. 2) El servei públic com un servei gratuït destinat a la gent pobre que no se'n pot pagar un de privat. En aquesta concepció, la qualitat no pot ésser la mateixa en el servei gratuït que en el servei pagant. I, malauradament, és aquesta segona concepció la que sostenen els nostres polítics, tant els de dretes (lògicament) com els d'esquerres (colonitzats mentalment per la ideologia de mercat, no se si per traïció als valors d'esquerres o per feblesa ideològica). Un cas paradigmàtic és el servei sanitari que, tot i que ha millorat pel que fa als equipaments, a l’organització i a la qualitat dels professionals, segueix fent vergonya la mancança de recursos humans. A part de les llistes d'espera, són incomptables les vegades que m'han tractat de pressa i corrents perquè només disposaven de 5 minuts per atendre'm, i m'ho han arribat a explicitar: "No puc donar-te més explicacions perquè no em puc estar 10 minuts amb cada pacient". Sembla que, per ser atesos amb tranquil•litat, qualitat i essent informats com una persona mereix en relació a la seva salut, haguem d'anar a la medicina privada. ¿Per què no s'augmenta el número de metges de la sanitat pública? "Costa molts diners", em diran els polítics. I jo respondré: "Doncs dediquem els diners que faci falta per tenir un servei de la màxima qualitat, costi el que costi, ja que garantir aquesta dignitat de vida no ha de ser negociable". Ja veurem si, per fer possible això, cal canviar els imports d'algunes partides pressupostàries, o demanar més diners, o cobrar més impostos, però això ja són detalls tècnics que demano als polítics que solucionin, sense caure en la temptació de reduir els drets justs i necessaris que mereixen tots i cadascun dels ciutadans del nostre país.

(Carta 240)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Estrella Digital, Setmanari Directa.

VOLEU TRANSGÈNICS A CATALUNYA?

2009-05-11T05:56:00.000-07:00

Sabíeu que el cultiu de varietats transgèniques es va introduir massivament a finals dels 90 de la mà del PP? Sabíeu que no se n’ha fet cap suspensió per part de l’actual govern i que l’Estat espanyol és el país de la UE que més en cultiva? Sabíeu que Catalunya és la zona de l’Estat espanyol que en té més hectàrees? Sabíeu que és impossible impedir la contaminació dels cultius no-transgènics? Sabíeu que Alemanya, França, Polònia, Àustria, Luxemburg, Grècia i Hongria n’han prohibit el conreu? Heu llegit a algun mitjà de comunicació que la campanya “Som lo que sembrem” ha presentat, al Parlament de Catalunya, una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per declarar Catalunya lliure de transgènics amb el suport de 105.000 persones? Com és que tot això no se sap? Potser és perquè les multinacionals que estan darrera d’aquest negoci són molt i molt poderoses. Així sembla quan, el passat 6 de maig, CiU i PSC van presentar una esmena a la totalitat contra l’ILP que podria fer que ni se n’arribés a discutir al Parlament. Per què no permeten que se’n puguin exposar els motius? De què tenen por? Tractant-se d’un sistema que s’anomena democràtic, aquest comportament és inacceptable i, si es pot produir sense que hi hagi protesta social, és per la complicitat dels mitjans de comunicació que tapen actuacions tan prepotents i antidemocràtiques. Necessitem un sistema democràtic que estigui a l’alçada dels temps actuals, i això implica que s’abandoni la mera democràcia representativa per donar pas a un sistema que permeti la participació dels ciutadans que ho desitgin.

(Carta 239)

Publicat com a mínim a: El País, Avui (carta destacada), L'independent de Gràcia, El Diario Montañés, Estrella Digital.

FEINA, OCI I FELICITAT

2009-05-10T02:12:00.000-07:00

Per aprendre necessitem descobrir que no és normal allò que ens semblava normal. Una amiga barcelonina em comenta que Barcelona té un ritme frenètic i que els xamans diuen que l’energia de la ciutat comtal és pesada, i jo li contesto que m’imagino que com a tota gran ciutat. Aprofitant que ella acaba de tornar de Londres, i li faig adonar-se que aquella ciutat deu ser igual o pitjor, però em sorprèn responent-me que, a les 5 de la tarda, el Hyde Parc és ple d’executius gaudint d’una pinta de cervesa. Em quedo descol·locat! Llavors allí el model és un altre, ja que aquí els executius treballen moltes hores, i els seus treballadors es queden també fent més hores fins que el marxa (i hi ha el permís...). Recordo haver llegit que el nostre és un dels països on es treballa més hores, tot i que amb una baixíssima productivitat. L’amiga em comenta que a la majoria de països hi ha horaris flexibles menys aquí. És clar, deuen entregar la seva força de treball a canvi de diners, però només la força de treball perquè tenen ben clar que hi ha una vida al marge de la feina i en tenen cura. Començo a sospitar que a casa nostra hi ha hagut una estranya conjunció entre la consciència de pobresa viscuda a la guerra i durant el franquisme, la nostra manera de ser catalana, la cultura del sacrifici empeltada amb la religiositat, la modernitat que ha anat arribant poc a poc... que fa que tot plegat doni una importància sobredimensionada al treball. Em vénen al cap comentaris del meu avi, del meu pare o meus, molt marcats en aquest sentit, i m’adono que és una actitud molt arrelada... ¿Serà que la feina remunerada és molt important (més ara que pot tornar a faltar amb la crisis), ja que hi dediquem temps, esforç i contribueix a la nostra valoració de nosaltres mateixos, però em segueix semblant molt més important sigui la felicitat que sentim les persones?

(Carta 238)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Setmanari Directa, L'independent de Sant Adrià (publicat com a article), El Punt.

PARADOXES DE L’1 DE MAIG

2009-05-01T17:10:00.000-07:00

Arrel de l’1 de maig, escolto que avui dia ja no hi ha classes i, per tant, ja no hi ha lluita de classes. No se si hi ha lluita de classes, però que hi ha classes socials ho tinc claríssim. El que passa és que al poder econòmic li interessa plantejar un escenari laboral format per individus aïllats i, de cap manera, per classes. Els fa pànic que els treballadors amb necessitats semblants puguin tenir sentiment de classe i organitzar-se i reivindicar amb força des de la unió. Paradoxalment, els mateixos que diuen que això de les classes socials està passat de moda, són els que recolzen la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC). Aquesta llei aposta per continuar amb dues xarxes educatives paral·leles: una de pública i una de privada-concertada, de manera que segueix dedicant ingents quantitats de diners a finançar escoles privades. I dic que és paradoxal perquè la gent d’esquerres que defensa l’escola pública i demana que es retirin els concerts a escoles privades, vol que tots els infants vagin a les escoles públiques, de manera que l’escola es convertiria en una experiència interclassista, com succeix als països nòrdics. En canvi, els espantats per la possibilitat que es desenvolupi una lluita de classes que afecti els seus interessos i privilegis, també aposten per la doble xarxa educativa en la que, implícitament, es planteja que hi hagi escoles públiques on es concentri la classe baixa i, per altra banda, escoles privades-concertades on accedeixi la classe alta i part de la classe mitjana. D’aquesta manera, mentre busquen el privilegi dels fills de les classes altes, sense voler-ho, estan abonant una segregació que pot augmentar les possibilitats de la lluita de classes que temen i que, en realitat, tan sana seria socialment...

(Carta 237)

Publicat com a mínim a: El País, Avui, El Punt (carta destacada), Viure als Pirineus, Diari de Tarragona, Setmanari Directa, La Verdad de Murcia, El Setmanari, ADN.

APARTHEID A ISRAEL

2009-04-25T15:28:00.000-07:00

A la Conferència de l’ONU sobre el Racisme celebrada a Ginebra, els ambaixadors europeus van abandonar la sala en protesta pel discurs president iraní que va acusar el govern d’Israel de practicar el racisme. I no simpatitzo amb tot el que representa Ahmadineyad però, diverses vegades, he llegit a la premsa paraules i intencions en boca seva que, després de repassar els seus discursos sencers, he comprovat que eren burdes manipulacions. Se l’acusava de reclamar que “s’ha d’esborrar Israel del mapa” i, en realitat, havia dit: “el règim que ocupa Jerusalem ha de desaparèixer de la pàgina del temps”, o sigui que no parla de fer desaparèixer Israel sinó el seu règim, és a dir, la forma de governar-lo. També se l’acusava de negar l’Holocaust, però només havia dit que Israel i EEUU han explotat la memoria d’un Holocaust ocorregut a Europa (de manera que reconeixia la seva existència!) per a instal•lar l’Estat d’Israel a les terres que habitaven els palestins. També se l’acusa de voler desenvolupar armament nuclear, però el que sempre ha declarat Iran és voler-se dotar d’energia nuclear, i es pregunten que, si altres països la poden desenvolupar, per què ells no podrien? En definitiva que, si algú vol estar ben informat sobre el que diu o deixa de dir Ahmadineyad, crec que haurà de recórrer als discursos íntegres i no al que en diu la premsa. Però tornant al tema inicial: Per què l’UE s’inhibeix de denunciar l’apartheid que practica el govern d’Israel? Será que s’hi senten moralment obligats per l’Holocaust? És pel racisme de sentir Israel com a cultura occidental i als palestins com a cultura àrab? És per temor al poder dels lobbies pro-Israel? És per temor a represàlies d’EEUU que sempre recolza Israel? M’agradaria que Europa no fos còmplice de les polítiques d’apartheid que practica el govern d’Israel i que apostés per una solució digna al conflicte.

(Carta 236)

Publicat com a mínim a: El Mundo, ADN, Publico, Diario de Navarra, Estrella Digital.

LLEI EDUCATIVA ELITISTA

2009-04-22T16:51:00.000-07:00

El passat dimecres la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC) va tancar el tràmit en ponència amb un acord entre CiU, PSC i ERC. Per sort, ICV es va atrevir a desmarcar-se’n malgrat formar part del govern (tot i que haurem de veure fins a on porta ICV el seu descontent: si queda en simple desavinença o prenen mesures gruixudes com es mereix l’educació, una política social de primera línia). Amb el no d’ICV, l’acord queda al descobert i no es pot camuflar com un acord amb CiU perquè l’educació sigui un tema que necessita un consens ampli (com ens van vendre amb el Pacte Nacional per l’Educació), sinó que es visualitza clarament -per a qui no es nega a l’evidència, és clar- que la LEC és una llei de dretes que aprofundeix en un model educatiu elitista. Amb una xarxa pública gratuïta que està pensada per educar a les classes pobres i una xarxa privada que educa a les classes mitges o altes, que són les que s’ho poden permetre. I tot i així, bona part dels diners de la conselleria d’Educació es desvien cap a les escoles privades que, amb els concerts, aconsegueixen oferir preus més barats, encara que el concert els “obliga” a la gratuïtat. En un país democràtic i laic, l’estat ha de garantir el dret i el deure a una educació pública de la màxima qualitat amb els valors de consens, i on els valors més específics siguin qüestió de cada família o individu. L’existència de les escoles privades té justificació individual per a cada pare de cara a oferir el millor per al seu fill, però no s’aguanta per enlloc a nivell d’una societat que pretén ser democràtica, ja que s’ofereix la il·lusió de donar una millor educació als teus fills a canvi de diners. Per un cantó es basen en una premissa elitista de situar els teus fills per davant dels altres, però a més, també donen per fet que la gent que té més diners pugui accedir a una educació suposadament millor. Això no deixa de ser força enganyós perquè sovint l’escola pública compta amb una millor qualitat docent, però si que acaba havent-hi una descompensació pel que fa al nivell cultural de les famílies que accedeixen a una i altra xarxa educativa i també perquè en les escoles elitistes s’hi adquireixen contactes que ajuden a escalar socialment. Esperem que els sindicats puguin tombar aquesta llei, que ha passat sense massa soroll, perquè en realitat atempta contra les possibilitats d’una veritable democràcia al nostre país.

(Carta 235)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa.

LA CRISIS COM A JUSTIFICACIÓ

2009-04-19T09:02:00.000-07:00

No us semblarà forassenyat si dic que alguns polítics i empresaris blandeixen la crisis com una justificació per a fer-nos empassar coses lletges. I així Zapatero podrà negar el finançament de l’Estatut. I els empresaris ho mencionen de cara a retallar personal o sous. I a Montilla li va servir per introduir que s’ha d’obrir una reflexió sobre la viabilitat d’un sistema sanitari de gratuïtat total. I així mateix, el conseller d’Educació de la Generalitat s’ha justificat amb la crisis per estar 15 dies sense enviar cap substitut per a baixes de professors de centres públics. Aquesta acció irresponsable sembla que sigui l’avís del que ve segons el conseller: reducció de plantilles i augment de la jornada laboral. Ignorant que, si l’objectiu és millorar l’educació, precisament el que fa falta és més mitjans i no més sobrecarregament. Amb crisis o sense crisis! Què l’educació no és un joc i s’ha de treure els diners d’on sigui! I aquestes iniciatives del conseller venen en el marc d’una nova Llei d’Educació (LEC) que fa una decantació a favor de les escoles concertades per sobre de les públiques. Per això gairebé tots els sindicats s’oposen a la LEC i per aquest motiu el conseller els ignora imprudentment, amb un posició tossuda de sortir-se’n amb la seva. I mentre reflexionava sobre tot això, he llegit que a Cantàbria es plantegen revocar un concert que, en el seu dia, va atorgar el PP a una escola de l’opus, i se m’ha encès la bombeta: Si en Maragall fos socialista de veritat, podria retallar alguns concerts educatius que va decretar CiU al·legant que no hi ha diners per a tot i que ha d’assegurar una educació pública universal de qualitat, de manera que no pot subvencionar escoles elitistes on, il·legalment, s’han estat cobrant quotes als pares tot i que no ho podien fer. Però poso molt en entredit que al PSC hi quedi alguna cosa de socialista i suposo que no hi ajuda gaire que, com és ben sabut, els membres d’aquest partit porten els seus fills més aviat a escoles concertades que a públiques.

(Carta 234)

Publicada com a mínim a: Avila Digital.

ESQUERRES I DRETES

2009-04-10T03:15:00.000-07:00

Pedro Solbes va ser l’únic ministre que va ser elogiat pel PP perquè deien que era un bon seguidor de Rato. És clar que això ens permet entendre una cosa molt important en la política espanyola: PP i PSOE es presenten com a antagònics políticament (dretes contra esquerres) però això no és exacte del tot. Sí que són rivals, perquè es disputen el poder polític, però no és tan cert que siguin tan antagònics. Difereixen en qüestions socials com els casaments entre homosexuals, el paper polític de l’església, l’abort... ja que el PP és conservador i el PSOE és més progressista. Però la dicotomia dretes-esquerres no pivota tant sobre les idees socials, sinó sobretot sobre les polítiques econòmiques, i aquí PP i PSOE s’assemblen com dues gotes d’aigua (i ho demostren quan, pel seu coincident nacionalisme espanyol, abandonen el suposat antagonisme i són capaços de formar un govern que no tindrà cap discrepància en matèria econòmica). PP i PSOE són partits que clarament es decanten a favor del capital en la pugna d’interessos que mantenen rics i pobres. I un aspecte sociològic que té conseqüències decisives en aquesta pugna és que la classe mitjana que, per interessos, hauria d’apropar-se cap a la classe baixa, per ignorància, per desig de grandesa o per condicionament mediàtic, s’acaba apropant a les posicions de la classe alta. Per això els partits s’acosten al que anomenen el “centre” polític, que en realitat no deixa de ser un espai de polítiques de dretes més o menys moderades. Però no podem queixar-nos dels dos grans partits, ni dels mitjans de comunicació que òbviament serveixen al poder, sinó que la gran derrota es dóna pel que fa als partits d’esquerres que, desorientats, no s’allunyen prou del centre en una deriva cap a postures moderades. Això és molt perniciós perquè acaben fent pensar a la societat que l’únic espai raonable de discussió és entre l’extrem dret del PP fins a l’extrem “esquerra” d’IU ó ICV. Distribuït així el ventall polític, la gent no imagina ,somnia, o desitja polítiques que estiguin més a l’esquerra i s’avorta la possibilitat d’emprendre lluites per adoptar les polítiques socials i econòmiques que farien falta. En aquest context certes iniciatives que s’estan duent a terme a Amèrica Llatina són desacreditades com a radicals o populistes, quan, en realitat, no són gens radicals, sinó primers passos cap a una nova manera de fer política. Una nova manera tan i tan necessària per a tot el planeta...

(Carta 233)

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada, però modificada per ells canviant el sentit de la carta), Última Hora Menorca, Independent de Sant Adrià (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Marina Digital, Revista Directa.

FRACÀS DEL SISTEMA JUDICIAL

2009-04-07T04:31:00.000-07:00

Fa un mes vaig enviar la carta “Triomf de la societat civil” perquè, després de 8 anys, havíem aconseguit portar a judici la càrrega policial injustificada que vam rebre, a Madrid, a les escales del Congrés el 26/11/2000. Podeu veure els fets a http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU. Avui he d’enviar aquesta altra carta perquè el sistema judicial ha tancat files justificant l’actitud inacceptable de la seva policia i deixant indefensos als ciutadans agredits. S’ha absolt als dos oficials responsables de la càrrega i a un policia, i es condemna a dos altres policies per faltes de lesions a només dues persones de les desenes que van resultar copejades. Hauran de pagar 700 euros un i 500 euros l’altre. Aquestes quantitats irrisories, si tenim en compte la violència extrema i injustificada que van descarregar contra els manifestants, deixen clar que els comandaments polítics i policials compten amb gairebé total impunitat en les accions dels antiavalots. Això no sorprèn perquè ja se sap com funcionen les coses en aquest país amb poca herència democràtica, però sí és una constatació del lluny que estem d’un veritable estat de dret on, els treballadors públics autoritzats a copejar ciutadans en situacions extremes, ho haurien de fer sempre amb una escrupolosa observació dels drets i deures de les persones. Per tant, constatem que junt al triomf de la societat civil per haver portat aquests fets a judici, el sistema judicial no ha fet honor a la confiança en ell dipositada i ha fracassat en la seva responsabilitat pública. Mentrestant, els mitjans de comunicació han seguit ignorant el singular judici tot complint la seva part de mirar cap a un altre costat. El més trist de tot -o el més esperançador- és que ja ens ho esperàvem -i que seguirem treballant per fer més democràtic el món en què vivim-.

(Carta 232)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'eixida, Setmanari Directa.

BOLONYA I LA UNIVERSITAT PÚBLICA

2009-03-31T09:16:00.001-07:00

El que va passar a l’última manifestació va obligar als polítics a canviar el discurs oficial. De: “Són una minoria d’estudiants violents” van haver de passar a: “Aquest cop, els estudiants no s’han volgut enfrontar als Mossos i han controlat els individus violents”. Però, si haguessin estat veritablement sincers, haurien dit: “Malgrat els polítics apostàvem altra vegada per la confrontació, perquè desvirtua les protestes, i malgrat havíem enviat els Mossos a tallar carrers i a exhibir-se intimidatoriament per encendre els ànims, els estudiants no van caure en la provocació i, en escollir un itinerari sense policia, no hi va haver aldarulls i no vam poder desviar l’atenció amb el sang i fetge”. Perquè no és gratuït que els ciutadans s’hagin adonat que no saben gairebé res del Pla Bolonya tret que ve d’Europa. És que els polítics han amagat el debat, com fan amb tants altres temes, per això hem d’agrair a aquesta minoria d’estudiants que hagin impedit que el tema s’aprovés sense ni adonar-nos-en. Resumidament el Pla té virtuts (s’avança en el reconeixement dels títols a nivell europeu i permet la mobilitat d’estudiants i professors, i també incorpora metodologies didàctiques que van més enllà de la tradicional classe magistral) i té defectes (es camina cap a un model anglosaxó amb carreres més curtes, que perdran valor en el món laboral, i amb uns màsters posteriors que són el que es valorarà i que seran privats). En definitiva, penso que els beneficis del Pla Bolonya no fan bo el Pla al complert, ja que serien mesures que es podrien adoptar al marge de si s’accepta el conjunt del Pla Bolonya o no. I, en canvi, acceptar tot el que implica Bolonya conté perills inquietants. Hem vist millorar la democràcia al permetre’s que grans capes socials desfavorides puguessin accedir al màxim nivell educatiu, però estem a punt de desfer camí en desvalorar la universitat generalista i encaminar-nos cap a un model elitista en el que els més rics tindran encara més avantatge. Per sortir al pas, els polítics asseguren que hi haurà beques però, més encara en un context de crisis econòmica, això pot quedar en poc més que paper mullat perquè és molt poc concret aquest compromís que assumeix l’Administració. Si volen aprovar Bolonya, que també aprovin una llei, que no deixi ambigüetats, per la qual els màsters hagin de ser públics.

(Carta 231)

Publicat a: L'independent de Gràcia (publicat com a article), Comarques, L'Eixida, Diari de Girona, Público, Estrella Digital

MONTILLA OPINA SOBRE LA CRISIS

2009-03-19T09:04:00.000-07:00

Fa uns dies, el President de la Generalitat va opinar, davant d'un auditori format per empresaris, sobre com creu que s'ha d'afrontar la crisis. Va blandir algunes evidències, però també va deixar caure que creu que caldria revisar alguns aspectes de l'estat del benestar, encara que no es va atrevir a avançar-ne retallades. Això em fa pensar que, quan va ser investit, algunes veus des del catalanisme (mesquines al meu entendre, sinó directament racistes) van argumentar que era inadequat com a màxima autoritat de Catalunya per haver-ne nascut fora. Des del meu independentisme (desitjo un estat propi dins de l'UE, basat únicament en un sa sentit de sobirania, sense cap esperit de revenja per les injustícies i incomprensió patides dins de l'Estat espanyol i, en canvi, amb un gran desig d'interacció fraternal amb els territoris veïns de la península, de França i d'ambdues ribes del Mediterrani) no em sembla inadequat Montilla, com a President de la Generalitat, per la seva procedència andalusa, ans el contrari, i encara estaré més satisfet el dia que tinguem una Presidenta de la Generalitat anomenada Fátima, que sigui laica, que parli català i altres llengües, i que, per exemple, aporti al seu mandat la generositat pròpia de la cultura magrebí. Però sí em sembla inadequat Josep Montilla com a President de la Generalitat d'un tripartit d'esquerres i d'un partit que suposadament és socialista si ens hem de guiar pel seu nom. Ho explico amb una metàfora: No aprovaria la postura d'uns pares que esgrimissin que, disposant de pocs aliments degut a una crisis familiar, mantindríen les racions per als fills grans (menys encara si coincidís que aquests fossin els més egoistes -ja se sap que hi ha tot tipus de germans...-) però que reduirien les racions per als fills més petits i desfavorits. Un veritable President de la Generalitat d'esquerres hauria de garantir que els fills petits mantinguessin intactes les seves “racions”. Proposar de reduir un, ja de per si, minso estat del benestar per guanyar-se la simpatia d'empresaris i banquers, em sembla totalment indigne. Que dimiteixi o que el PSC es presenti amb unes sigles i posicionament polític que siguin honestos amb els electors.

(Carta 230)

Publicat com a mínim a: El Punt

TRIOMF DE LA SOCIETAT CIVIL

2009-02-19T08:39:00.000-08:00

Dimarts passat vaig declarar als Jutjats de Madrid juntament amb 59 companyes i companys. El 2000 havíem organitzat, sense diners i amb l'esforç de 20.000 activistes, un referèndum popular contra el deute extern que va aconseguir més d'un milió de vots a tot l'Estat (una autèntica fita històrica de la societat civil!). El 96% dels votants van demanar l'abolició del deute extern que permet a l'Estat espanyol ingressar dels països empobrits un 0,8% del PIB espanyol, mentre que l'ajuda al desenvolupament ronda el 0,3%, lluny del 0,7% exigit des de 1971 a l'ONU. I és immoral que un país com el nostre tingui una balança favorable en la seva relació amb els països que han estat víctimes del colonialisme passat i del neocolonialisme actual de les voraces multinacionals espanyoles sense escrúpols. Tot plegat demana una reflexió en profunditat de les estructures i dinàmiques internacionals. Però com que el govern del PP llavors (i el del PSOE en l'actualitat) no escoltaven aquesta corrent d'opinió molt estesa a la societat espanyola, vam manifestar-nos acabant amb una asseguda pacífica a les escales del Congrés dels Diputats que va ser reprimida amb injustificada violència extrema per part de la Policia Nacional (http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU). 8 anys després es jutja a 5 policies i, com a precedent inèdit, a dos d'ells -oficials de policia- se'ls acusa per haver ordenat la càrrega. Tot i que possiblement seran absolts de la condemna (65 anys de presó per al cap més alt), l'acusació és molt important perquè mai s'havien qüestionat les ordres, només les maneres d'alguns antiavalots. Això disminueix la impunitat amb la que actuen els antiavalots, també a casa nostra els Mossos. Malauradament per a la democràcia del nostre país, els mitjans de comunicació han amagat la notícia a la ciutadania. Uns mitjans perquè responen als interessos del PP, que va tenir responsabilitat en aquells fets, i els altres mitjans perquè responen al PSOE que no vol qüestionar la policia que ara comanden ells. Tot plegat, un triomf de la societat civil, però un suspens per als mitjans de comunicació (tot i que encara estan a temps de fer-ho saber quan s'emeti el veredicte, informar-se a: http://www.quiendebeaquien.org ).

(Carta 229)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos Barcelona, El Raval, El Punt, El País, La Bolsa, L'Eixida, El Triangle.

TDT

2009-01-24T05:30:00.001-08:00

Escolto atònit la publicitat institucional per mentalitzar a la població de fer el salt a la televisió digital i no quedar-nos sense poder-la veure en l'apagada digital. Ho entendria de part dels fabricants dels aparells o dels canals privats de televisió, però perquè les institucions polítiques gasten temps, diners i recursos en això? Se m'acudeixen dues possibilitats: 1) En la nostra societat que ja satisfà totes les necessitats vitals de tots els seus ciutadans (ho fa?) i, això sí, que és tan hedonista, el dret a veure la televisió s'ha constituït en un més dels Drets Humans i les institucions malden per garantir l'exercici d'aquest dret. 2) Als poders polític i econòmic els cal imperiosament que la gent segueixi veient la televisió perquè necessiten mantenir el control de l'opinió pública. Entrarien en estat de pànic si el gruix de la població prescindís de la televisió. Utòpic, per altra banda...

(Carta 228)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, El Punt.

ACCÉS A LA UNIVERSITAT

2008-11-24T17:37:00.000-08:00

Zapatero clamava per assistir a la reunió dels que volen reformar el capitalisme, i ho argumentava dient que som la 8a potència econòmica. Al mateix temps es vol aprovar el Pla Bolonya per crear un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. I amb les coses que vénen d’Europa ens passen dues coses. Una que ens semblen bones per se i l’altra que ens pensem que no ens hi podem negar (a altres països molt europeistes, com França o Holanda, no tenen aquesta fe cega i van demostrar-ho atrevint-se a rebutjar la Constitució Europea neoliberal). Aquí, en canvi, ens sembla que hem d’empassar-nos el Pla Bolonya. Bé, no tothom s’ho pren així, un petit llogarret ple de gals indomables que resisteixen ara i sempre: els estudiants universitaris polititzats. Els felicito i em solidaritzo amb ells. Perquè encara que el Pla Bolonya conté elements interessants: reconeixement europeu dels títols universitaris, aposta per metodologies participatives,... (coses que estan al Pla Bolonya però que també podrien estar a altres plans amb altres noms), i al mateix temps també hi ha elements molt perillosos per a la democràcia. Sobretot que les carreres tindran un primer cicle genèric de 3-4 anys, i una especialització imprescindible per ser valorat laboralment que es farà en màsters privats que costaran molts diners. El govern argumenta que hi haurà un sistema de beques, però no serà per tothom, i segur que molta gent hi quedarà fora. Senyors i senyores del govern, plantegin el debat: ¿Volem o no volem que tothom (rics i també pobres) pugui tenir la possibilitat de cursar estudis superiors? ¿La 8a potencia mundial va en la direcció de fer els estudis universitaris elitistes? Si s’aprova Bolonya, que també s’aprovin, per llei, màsters públics de la màxima qualitat en totes les carreres i estudis gratuïts. Si no és així, millor sense Bolonya.

(Carta 227)

Publicat com a mínim a: ADN, Avui (destacada), El Punt, Setmanari Directa.

UN PRESIDENT NEGRE ALS EEUU

2008-11-09T03:57:00.000-08:00

A mi també m’agradaria creure que Obama canviarà radicalment la política del seu país. Òbviament, la seva elecció ha fet sentir diferent a les minories marginalitzades i, en concret, a la provinent de l’esclavisme. Encara que només fos pel canvi de mirada que això pot comportar, la seva elecció ja ha estat històrica. Una altra cosa és que esperem canvis significatius, més enllà que serà una millora respecte a Bush: menys barroer, amb més talant, i amb unes polítiques social-liberals menys agressives que el liberalisme pur i dur, però no gaire més. I per què penso que ens decebrà? Perquè la política electoral és anàloga a la política del marketing. És una plutocràcia on es ven la imatge d’un candidat que sigui capaç acumular els vots necessaris per tal que, un determinat sector de l’elit economicosocial, pugui capturar el poder polític durant uns anys. Quan Bush va llançar les seves guerres preventives, des de la Plataforma Aturem la Guerra vam impulsar un “boicot preventiu” (que encara podeu trobar a internet) contra les empreses que finançaven les campanyes de Bush. Val a dir que els mitjans de comunicació van seguir retransmetent entusiastes les manifestacions, mentre donaven difusió zero al boicot. Bé, doncs vam descobrir que les multinacionals financiaven simultàniament al candidat republicà i al demòcrata (a Nader no, és clar), encara que amb quantitats diferents segons les seves preferències. D’aquesta manera s’asseguraven que el president elegit els fos obedient. Per tant Obama pot ser jove, fresc i tot el que vulgueu, però si està de cap de cartell de la gran maquinària del partit demòcrata, portarà a terme les polítiques a les que el partit està hipotecat. Les condicions per als canvis no les crea un president, sinó que s’aconsegueixen, poc a poc, des de l’organització i consciència social. De fet, que Obama hagi pogut ser, des del punt de vista del marketing, un candidat guanyador, prové de la lluita de molts activistes per la igualtat, que ha tingut aquest i molts altres resultats menys notoris.

(Carta 226)

Publicat com a mínim: Diario Palentino, Torreguía, La Opinión de Málaga, Setmanari Directa.

REFUNDAR EL CAPITALISME

2008-10-30T09:37:00.000-07:00

Sorprèn molt que Sarkozy anomeni “capitalisme” al sistema econòmic que tenim, perquè des de fa uns quants anys s’ha amagat aquesta paraula a l’armari i s’usa “economia”, “economia de mercat”, etc... paraules que semblen més neutres i que fan més difícil la protesta. Per exemple, si un ministre diu: “haurem de facilitar l’acomiadament per afavorir l’economia”, pots pensar que és una necessitat del sistema, en canvi, si digués: “haurem de facilitar l’acomiadament per afavorir el capitalisme”, ens podríem queixar i dir que no volem afavorir el capitalisme i que ens volem dotar d’un altre sistema econòmic que no tingués aquestes exigències. Per això sorprèn que confessin obertament que volen refundar el “capitalisme”. I em pregunto: ¿Què hi vol anar a fer en Zapatero a una reunió per refundar el capitalisme amb Sarkozy, Bush, Berlusconi, Merkel,...? ¿No hauria d’ajuntar-se amb Lula, Chávez, Morales,... per refundar el socialisme? Queda clar el que sempre dic i que no agrada sentir als simpatitzants del PSOE, a l’Estat espanyol tenim un partit de dretes, el PSOE; i un altre d'extrema dreta, el PP. I és clar, sempre serà millor que governi la dreta que l’extrema dreta, tal i com ens intenta vendre el PSOE a cada campanya electoral: “Compte que ve el PP!”. Però ¿quan ens adonarem la gent d’esquerres que hem de buscar una solució millor...?

(Carta 225)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, El Periódico, L'Eixida, El País, Avui, El Punt, Público, L'Independent de Gràcia, L'Independent de Sant Adrià, L'Independent de Barberà.

BOLIVIA: LA HISTÒRIA ASSENYALA

2008-09-11T17:03:00.000-07:00

El mateix dia que es fan públics els documents classificats de l'Arxiu de Seguretat Nacional dels Estats Units que deixen encara més clara la implicació d'aquest país en el cop d'estat que va enderrocar el president Allende a Xile, l'Evo Morales denuncia la ingerència dels EUA a Bolivia i expulsa l'ambaixador nord-americà per conspirar contra la democràcia boliviana. Alguns mitjans de comunicació ens explicaran potser la situació com la d'un govern populista i autoritari que busca limitar la llibertat d'opinió i, injustificadament, impedir contactes entre els EUA i líders polítics de l'oposició democràticament elegits a les regions de l'orient. Però afirmar aquest fet implicaria no voler veure-hi clar, tant davant de la història llatinoamericana, com davant de les evidències actuals. Qui encapçala l'oposició a Bolivia són els grups de major poder econòmic, grans propietaris de terres (on encara mantenen règims de semi-esclavitud), que incompleixen les normatives de repartició agràries i que s'oposen a les polítiques de redistribució dels recursos, en un dels països més empobrits del continent. Compten amb el suport dels Estats Units, i a més disposen d'un grup de xoc, la "Unió Juvenil Cruceñista" que sembra el terror atacant violentament els que no pensen com ells. Les seves últimes accions: la presa, assalt i saqueig de l'Institut Nacional de la Reforma Agrària, de l'Empresa Nacional de Telecomunicacions, dels escassos mitjans de comunicació televisius i radiofònics no controlats per l'oposició, d'aeroports, de duanes i d'oficines d'organitzacions de la societat civil. L'objectiu és tornar ingovernable el país. La història es repeteix, i el perill d'un intent de cop d'estat s'insinua. Quan el govern dels Estats Units es reuneix amb els responsables polítics d'aquestes accions, fa un flac favor a la democràcia boliviana. ¿Haurem d'esperar la desclassificació dels arxius de l'administració Bush d'aquí 35 anys per adonar-nos-en? L'Evo Morales ha pres una decisió que molts governs s'haurien d'atrevir a prendre, però no ho fan per temor a les repercussions econòmiques (i fins i tot militars) que això comportaria. Avui celebrem una acció valenta que se sosté en la sobirania d'un estat i en la dignitat d'un poble.

Mónica Vargas, Jaume Delclòs i Jordi Oriola

(Carta 225)

Publicat com a mínim a: Rebelion.org, Estrella Digital, Barricada Oaxaca, Asociación Nacional de Medios Comunitarios, Libres y Alternativos, El Punt (carta destacada), La Jornada de Mèxic, Diario Libre de Argentina, Setmanari Directa, L'Accent, L'Independent de Gràcia.

TRANSFORMACIÓ SOCIAL

2008-08-31T10:48:00.001-07:00

Una de les primeres grans dificultats en els processos de transformació social és que tenim una tendència gairebé infinita a pensar que és ben normal el que vivim. Ens acostumem a qualsevol realitat. La feina dels que volem fer evolucionar les societats és cridar l'atenció sobre les coses que semblen normals però que no ho són, o que podrien ser millors, i començar a mobilitzar energies per canviar-ho i organitzar-ho millor. Però és una tasca tremendament difícil que implica mirar a contracorrent. I això es pot veure a tots els nivells. Per exemple: Al món hi ha molta desigualtat i pobresa, però ens sembla normal i no exigim canvis. Ha calgut que molta gent
assenyalés que això no és normal, documentés el problema i fes propostes. Un fet tan evident ha costat i segueix costant que es tingui en compte a l'hora d'organitzar el món i les societats, quan hauria de ser el primer aspecte a considerar donat que afecta aspectes bàsics de la integritat física i mental de les persones. Igualment, va caldre que algunes dones i homes aixequessin la veu contra la discriminació i abús envers la dona, que molts homes però també moltes dones acceptaven amb normalitat, i que després s'esforcessin en crear un moviment feminista que reclamés canvis. Igualment, tenim serveis sanitaris gratuïts que, sense una explicació coherent que ho justifiqui, no inclouen els empasts o pròtesis dentals, ni l'adquisició d'ulleres, i ho trobem normal. Però això no canviarà a menys que hi hagi una demanda social que ho exigeixi. ¿Podrien les escoles formar els joves d'una manera que fes més fàcil aquesta visió crítica? Això faria més veloç l'evolució social i tots en sortiríem beneficiats. Però fem perquè els joves tinguin aquest tipus de formació? Crec que a les elits econòmiques i polítiques els interessa que la societat sigui conformista i no exigeixi massa. Llavors haurà de ser la societat la que construeixi aquesta consciència crítica. No hi ha altre camí.

(Carta 224)

Publicat com a mínim a: El Punt, setmanari Directa, Carrer, Diario de Noticias de Alava, Diari La Marina.

ALBA

2008-08-30T11:44:00.000-07:00

Diuen que, en un dels seus llargs discursos, en Fidel Castro va dir que el que Amèrica Llatina necessitava no era l'ALCA (Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques impulsada per Estats Units) sinó una "alba" per al continent, un despertar de la pobresa i la postració en la que ha estat sumit el continent. Recollint el guant, l'Hugo Chávez, va plantejar de crear una veritable alternativa als plans comercials de Washington que es digués ALBA (Alternativa Bolivariana per a les Amèriques) i que va començar entre Veneçuela i Cuba el 2004. La crítica a l'ALCA era que una altra vegada es pretenia imposar el "lliure mercat" com a garant del desenvolupament, quan ja s'ha comprovat que l'absència de regles compensatòries no pot aconseguir que països amb desiguals capacitats (pensem, per exemple, en EEUU i Haití) competeixin amb igualtat de condicions. A més, cal fer notar que la paraula "lliure" inclosa en el terme "lliure mercat" s'utilitza com a paraula ideològica, ja que en realitat estem parlant de suprimir aranzels, per tant també ho podríem anomenar "mercats desprotegits" que tindria tota una altra lectura. Actualment formen l'ALBA: Veneçuela, Cuba, Bolívia, Nicaragua, Dominica i Hondures, i demanen d'integrar-s'hi Haití i Paraguai. Amb l'ALBA es planteja un comerç entre països llatinoamericans en un plantejament d'integració regional amb especial èmfasis en el desenvolupament humà. És a dir, que no es planteja un "comerç purament mercantil", sinó un "comerç solidari". Es buscar tenir en compte les necessitats de cada país i cada població, bevent de les fonts ideològiques del comerç just, a través de l'intercanvi de productes regionals sense mediar amb el dòlar o l'euro. Poc a poc, l'estratègia de desacomplexament envers l'imperi estadounidenc que impulsa Veneçuela va calant, i es pot verificar en l'últim país que s'ha integrat a l'ALBA aquest 25 d'agost: Hondures, de la mà d'en Manuel Zelaya, un president que ha anat virant a l’esquerra, malgrat ser d'un partit de centre-dreta en un país que tradicionalment ha estat aliat d'Estats Units en les estratègies de desestabilització de Nicaragua i El Salvador dels 80 i 90. I és que potser ha arribat l'hora de no ajornar més l'alliberament d'Amèrica Llatina i això va impregnant el continent. Fa poc, l'Hugo Chávez afirmava "no és temps de lluita armada sinó de lluita política i de guanyar governs en les urnes". Caldrà veure si el poble podrà trobar camins per portar a terme aquesta lluita política i per exigir el que toca als governs elegits, però l'esperança està servida...

(Carta 223)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa.

CONVERGÈNCIA

2008-08-26T17:15:00.000-07:00

Hi ha tres països que s'han dolaritzat, és a dir, que han abandonat la seva moneda i utilitzen el dòlar: són Panamà, l'Equador i El Salvador. El canvi el van impulsar governs de dretes, amb el pretext de frenar els processos inflacionaris, que té a veure amb l'encariment dels productes, però aquest ha continuat igualment, ja que si el país s'empobreix, tot i que la seva moneda mantingui la paritat, els preus en dòlars segueixen creixent igualment. Les seves economies han quedat lligades a l'economia nordamericana sense possibilitats d'adequar el canvi monetari per influir en les exportacions o les importacions. Al no haver de canviar monedes per comerciar amb Estats Units, això ha beneficiat els grans comerciants d'aquests països, encara que ha fet mal als petits comerciants i a la població més pobre per l'entrada de productes nordamericans que guanyen competitivitat a mesura que l'economia d'aquests països cau respecte a la nordamericana, mentre que el canvi monetari no ho reflexa per estar fixe. El més sorprenent de tot és que tant el govern d'esquerres de l'Equador com el possible futur govern d'esquerres d'El Salvador han renunciat públicament a desdolaritzar els seus països. Això només pot respondre a pressions internacionals, perquè en res ajuda un país el fet de no tenir moneda pròpia, més encara si el país amb el que comparteixen moneda és Estats Units, país molt més fort econòmicament que ells. ¿Recordeu que abans d'implantar l'euro es va haver seguir un procés de convergència monetària? En aquell moment vam denunciar que la convergència no només hauria de ser monetària, sinó que caldria que hi hagués la màxima convergència social pel que fa a drets i serveis, cosa que no es complia. D'ençà que l'euro s'ha implantat, hem comentat abastament que els preus s'han encarit per l'arrodoniment i pel fet que amb l'euro els preus tenen números baixos que dissimulen l'encariment que hi carreguen els venedors, mentre que els salaris es van estancar i no han pujat proporcionalment als preus. Però el que no hem comentat massa és si, el fet de compartir la mateixa moneda països amb economies molt desiguals pel que fa a la justícia social i econòmica, ha pogut frenar la nostra evolució en aquest sentit, ja que el nostre estat ha utilitzat l'atractiu de tenir sous més baixos, economies més desregulades i menys càrrega impositiva dirigida a la redistribució. Em pregunto si no ens estarà passant el mateix que perjudica a l'Equador i a El Salvador, però d'una manera més dissimulada. ¿Per què no es parla de la falta de convergència social i de drets dels països que compartim l'euro?

(Carta 222)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Barberà.

ENDEVINALLA

2008-08-21T03:28:00.000-07:00

En el país que us descriuré hi havia rics i pobres molt pobres. En un moment donat els pobres van començar a reivindicar canvis i això va propiciar una guerra civil. Segons la meva manera d’interpretar: un bàndol, amb un exèrcit disciplinat, jeràrquic i flagrantment vulnerador de drets humans, defensava els interessos dels poderosos tractant d’impedir els canvis; l’altre bàndol era més desorganitzat i idealista i, tot i que va incórrer en alguns errors i crims, crec que és just reconèixer que el seu motor era honest i legítim: intentar fer més justa la societat. I aquesta empresa, que mai és fàcil, encara ho és menys en un ambient de dificultats. Però la guerra va acabar i els de sempre van continuar manant. Amb els anys es van obrir espais de llibertat i van donar-se les condicions perquè l’”esquerra” arribés al poder. Però com que el poder va imposar que “tots dos bàndols havien fet coses injustes, i era millor no remoure el passat” i que “calia passar pàgina”, no es va condemnar el bàndol repressor i antidemocràtic, i la dreta ha continuat amb la mateixa identitat de fons, mentre l’”esquerra” no s’ha atrevit a desmarcar-se suficientment. Bé, heu endevinat el país? Com? Que penseu que el país és Espanya... No, no, us equivoqueu. Jo m’estava referint a El Salvador, el país que estic visitant. La flagrant pobresa va portar, als anys 70, a abandonar la resignació, de la mà de la teologia de l’alliberament, i a reivindicar pacíficament, cosa que va desencadenar una ferotge repressió per part de l’exèrcit, la policia i els paramilitars. Aquesta repressió va originar una insurgència popular revolucionària encarnada en l’FMLN. El genocidi de l’exèrcit va continuar, fins que el 1992 es van signar uns acords de pau que no van permetre revisar el passat i, per tant, ARENA ha continuat essent un partit de dretes molt més cavernícola i prepotent que els dels països veïns, i ha seguit governant en benefici dels rics i les multinacionals mentre el poble ha restat en la misèria absoluta. Finalment, malgrat les manipuladores campanyes de la dreta (“que vénen els comunistes!”), sembla que l’FMLN guanyarà les properes eleccions. Però tot indica que no s’atrevirà a aplicar les mesures que farien falta per eliminar els privilegis abusius sinó que es limitarà a endegar tímides mesures redistributives. De totes maneres, ara que ho analitzo, sí que entenc que hagueu pensat en Espanya: tampoc es va jutjar el franquisme, com sí s’ha fet amb el nazisme alemany i el feixisme italià, i llavors el PP ha mantingut el llegat ranci, ultraconservador i antidemocràtic. I això, al mateix temps, ha influït a l’”esquerra” possibilista del PSOE que no s’ha sabut distanciar del PP i que, per tant, no ha impulsat veritables polítiques d’esquerres, sinó que s’ha limitat a un frustrant social-liberalisme.

(Carta 221)

LLUITA DE CLASSES

2008-08-18T16:02:00.000-07:00

Aquest terme està una mica en desús i sona bastant ranci, però no serà tan actual i necessari com sempre? A Bolívia s'han donat referèndums revocatoris del president del país, i com a reacció, també d'alguns prefectes opositors. L'Evo Morales ha confirmat el que molta gent ja sabia: l'alt suport de que gaudeix. Cosa que no nega que hi hagi moltes mancances i errors en la praxis governativa del seu partit, el MAS. Però la identificació amb l'objectiu polític que ara governa a Bolívia és altíssim per part de les àmplies masses pobres del país. Esperem que no es defraudi aquest anhel. I el mateix vent recorre la gran majoria d'Amèrica Llatina, amb el Paraguai com a últim incorporat i El Salvador a punt de convergir. I és lògic que les etapes històriques siguin cada vegada menys de cada país i més comunes en aquest món globalitzat. El model neoliberal que havia "triomfat" després de la guerra freda ja no pot enganyar més i la reacció és de resorgiment de l'esquerra, de la mà dels moviments socials del continent i de presidents en sintonia amb la necessitat de noves idees, com el molt incomprès (sobretot en les nostres latituds) Hugo Chávez. Retornant al cas de Bolivia per a exemplificar el tema, és evident que el govern de l'Evo es va equivocar al voler tancar la porta a les demandes autonòmiques dels prefectes departamentals. Els va donar munició fàcil per atacar el projecte d'esquerres, amb una
tema que clamava al cel: els antics estats centralitzats -i Bolívia ho era molt perquè a la dreta li havia interessat- cal que es descentralitzin per pura lògica democràtica, però Evo es va tancar a aquesta evidència perquè ho demanava la dreta i perquè els convenia més -visió de curt plaç- governar el canvi des del centralisme de La Paz. Però això va donar ales a una dreta que, no podent disputar el poder estatal, es conformava amb controlar les riqueses regionals i fer contrapès des d'allí al projecte estatal. Per tant, el centre del conflicte no és la descentralització, ni el racisme, ni els errors del govern, ni res de tot això, és una guerra contra un nou projecte que voldria ser emancipador i que per això horroritza a la dreta. A Europa, aquesta guerra de classes queda una mica soterrada, perquè el precari "benestar", d'una desorganitzada i alienada classe mitjana no és suficient per esperonar-nos a lluitar i mobilitzar-nos, i els veritables marginats, que són els nous immigrants, han vist millorar la seva vida respecte als seus països d'origen, per tant de moment aguanten estoïcament la dretització de la política i no esclaten gaires protestes. Però més tard o més d'hora, les enormes desigualtats econòmiques i socials, ens faran tornar a mobilitzar-nos o bé "morirem" socialment.

(Carta 220)

Publicada com a mínim a: El Punt (carta destacada), Presència.

COMPTE AMB EL PP, PERÒ NO NOMÉS

2008-08-08T15:17:00.000-07:00

M'interessa molt la política, però entesa com el conjunt de decisions socials respecte a com volem viure i quins drets volem que la nostra societat garanteixi. A la llum d'aquesta concepció, les persones amb consciència crítica i les organitzacions socials també fan política. Per tant no em considero apolític. De fet, molts dels que se'n consideren és respecte als partits polítics. En aquest sentit, tampoc em sento apolític, malgrat també em fastiguegi aquesta vida política de safareig mancada de veritables debats, perquè penso que, en les institucions polítiques, s'hi decideixen coses massa importants per a la nostra vida quotidiana com per deixar-ho en mans dels polítics i les pressions que reben del poder econòmic. Per tant, ja em vaig mentalitzant del que vindrà en la política partidista: la crisis farà que el PP guanyi intenció de vot, i el PSOE -com ha vingut fent descaradament en les últimes eleccions- ens voldrà atreure amb la més burda manipulació: "Vigileu que ve el PP!". I em sembla que ja va sent hora que es prepari una alternativa d'esquerres forta que ens permeti escapar d'aquest bipartidisme claustrofòbic. A Catalunya hi ha més pluralisme, però en realitat tampoc sortim d'un altre bipartidisme: el de CiU i PSC. Crec que s'ha de fer una aposta forta d'esquerres, amb ambició, abandonant velles pràctiques i discursos obsolets, creant debats de fons, actuant amb intel·ligència i aprofitant l'impuls i criticitat que surt de les organitzacions socials. Aquestes podrien buscar un punt d'equilibri (semblant al de l'MST al Brasil) entre la seva independència -imprescindible per seguir sent moviments socials- i la seva contribució desacomplexada i valenta a un projecte d'esquerres transformador. No se si IU pot arribar a ser aquest projecte, però està clar que en cal un o viurem eternament entre el dolent i el pitjor.

(Carta 219)

Publicat com a mínim a: Diario de Notícias de Navarra, L'Eixida, Independent de Barberà.

QUAN VA COMENÇAR LA CRISIS ECONÒMICA?

2008-08-07T11:40:00.000-07:00

Quan llegeixes un text agut, aclaridor, sagaç, i fins i tot ingeniós i divertit... Per què intentar reelaborar aquestes idees en un nou text que no serà tan diàfan? Les cartes al director també poden servir per compartir anàlisis llegits que s'estimin suficientment interessants per als altres lectors. Aquí va: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=71194 . Bon profit i millor digestió.

(Carta 218)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Sant Adrià.

CLAP, CLAP, CLAP...

2008-06-24T03:03:00.000-07:00

Aplaudiments per la representació en el congrés del PP: La vella guàrdia –bastant desacreditada- s’oposa a Rajoy que vol virar al centre, de manera que Rajoy queda com el bo. I, com en una pel·lícula, finalment el bo acaba triomfant. En realitat sabem que qualsevol d’ells, Aznar, Rajoy, Aguirre o Gallardón, no faran altra cosa que seguir l’ideari de dreta rància del PP, com a hereus del franquisme que són, però per fer això han de triomfar electoralment. I com que l’aposta per la duresa no els ha donat els seus fruits, ara opten per usar una altra màscara. De manera que tota aquesta suposada baralla interna ha sigut per donar-li credibilitat a la nova màscara. No podem creure’ns que s’han barallat de veritat, ja que els grans partits de dretes -PP, PSOE o CiU-, que són màquines dissenyades per acaparar poder, no es permeten manifestacions públiques contraproduents com sí que ho fan IU o ERC, partits petits i abrandats. Els populars han escenificat un gir al centre que els pugui reportar vots. Saben que anant al centre no perdran els votants de sempre, que els seguiran preferint davant dels altres, però esperen nodrir-se de votants indefinits políticament que es decanten per un o altre segons les circumstàncies. Per tant, el panorama que tindrem d’aquí poc serà aquest: 1- La gran crisis econòmica delmarà el recolzament al partit en el govern d’una manera inexorable, 2- El PP farà veure que és un partit de centre assenyat i prometrà seguretat als espantats i/o descontents, 3- IU es recuperarà i esgarraparà alguns vots per l’esquerra, perquè no pot baixar més i només que ho facin una mica bé, per la necessitat de reaccionar davant de la crisis i l’empobriment que vindrà, creixeran electoralment. 4- Els nacionalismes perifèrics es mantindran més o menys. Tot això donarà el proper govern al PP, i un cop estiguin a dalt: ni de centre, ni un elefant rosa volant, veurem de nou la ultradreta de sempre utilitzant tots els ressorts del govern per dretitzar la societat per una banda, i per automantenir-se per l’altra. Solució? Votar al PSOE? No és la solució, i això ja ens ha fet massa mal. Construir una potent contestació social que marqui una agenda política? Faria falta. Ho farem? D’això depèn que puguem construir la història del nostre país o bé que sigui la història la que ens vagi manipulant a nosaltres. Ufff, potser és demanar molt a una societat que ja s’ha deixat desorganitzar massa.

(Carta 217)

Publicat com a mínim a: Público, Avui, Setmanari Presència, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Gràcia (aparegut com a article), Torreguia, El Progreso de Galicia, Setmanari Directa, El Progreso de Galicia.

SOBRE EL DRET A ESCOLLIR ESCOLA DELS PARES

2008-06-22T14:00:00.000-07:00

La vaga educativa del passat 14 de febrer denunciava que la LEC del Conseller Maragall no aborda el repte prioritari de l’educació: la manca d’inversió en les escoles públiques, deguda a poca voluntat política i també a la sangria que suposa finançar amb diners públics les escoles privades a través dels concerts. Les últimes setmanes, les concertades han contraatacat mobilitzant els seus efectius i recollint cent mil signatures contra la LEC, fent veure que se senten atacades, quan en realitat els manté tots els privilegis, cosa que no els priva d’exigir més fons públics, tot agafant-se al discurs del Conseller que les escoles privades també realitzen un servei social. Els pares de les privades branden orgullosos el lema "els pares tenim dret a escollir l'educació dels nostres fills”. En realitat, estan dient que volen seguir apostant per un sistema educatiu que segregui segons la classe social! Puc entendre que a nivell personal un pare vulgui que el seu fill jugui amb avantatge respecte els fills dels altres, i que pensi que això ho aconseguirà en una escola privada. Si a més, en herència de CiU, aquest privilegi es paga amb diners públics, doncs millor que millor, ja que no tenim massa tirada a concebre aquests fons com a necessaris per a redistribuir la riquesa i garantir la igualtat d’oportunitats. Però una cosa és entendre el desig d’un pare, i una altra és acceptar que el govern de tots i totes no actuï per reduir els privilegis i crear un sistema el més just possible. El pal de paller hauria de ser garantir una bona educació pública per a tots, en la que es promocionin els valors del bé comú, de les lleis i dels drets humans, i que l’ensenyament de doctrines i creences particulars recaigui en la família i la comunitat. I encara més, les escoles públiques haurien de poder compensar el deute social que la societat té envers les classes baixes. La dotació econòmica per a les escoles hauria de ser enorme -una veritable inversió social de futur- i no hauria de limitar-se a la idea de donar la mateixa educació a tothom, sinó que hauria d’anar més enllà, per ser capaç de revertir la situació en la que les famílies històricament més explotades i arraconades no poden oferir als seus fills certes oportunitats i vivències indispensables per al seu desenvolupament integral en igual mesura que altres capes socials. És tan difícil de comprendre, Conseller?

(Carta 216)

Aparegut com a mínim a: El Punt (carta destacada), L'independent de Gràcia (apareguda com a article d'opinió), L'independent de Barberà, El3.org.

GO RAIBH MAITH AGAT, IRELAND!

2008-06-18T01:42:00.000-07:00

És a dir: "Gràcies, Irlanda". El 2005 la UE intentava aprovar un tractat constitucional. Per convèncer els sectors d'esquerres, s'hi destacaven mediàticament els aspectes socials, tot i que se situaven força per sota del que protegeixen les constitucions nacionals, suposadament per no extralimitar-se. Però en l'àmbit econòmic s'apostava, llavors sí sense complexes d'extralimitar-se, per autodefinir-se com un espai comercial neoliberal, en línia amb les polítiques de la UE des de Maastricht. Aquest era la gran jugada: Aprovar una "constitució" neoliberal, que esdevindria un marc gairebé incanviable fins i tot en el cas que la gent elegís governs nacionals d'esquerres. El tractat també contenia aspectes de funcionament per a una UE ampliada fins a 25 països. Això es presentava com a imprescindible i s'advertia que la UE entraria en una paràlisis de no aprovar-se el tractat. Es deia que la presa de decisions per unanimitat era un fre que impedia avançar (però es mantenia la necessitat de consens per als drets socials, adduint no voler violentar cap país en aquests temes tan importants), mentre que s'habilitaven decisions per majories simples en les qüestions econòmiques (que són les que la UE realment prioritza). Afortunadament es van convocar alguns referèndums. A l'Estat espanyol vam votar ingènuament pel sí perquè es confon la tradició de drets i modernitat d'Europa amb el mercat capitalista neoliberal de la UE. Ens van salvar França i Holanda on els ciutadans no estan disposats a empitjorar la seva vida a canvi de beneficis per als grans capitalistes. Això va fer que la UE "reflexionés" i ara tornen a la càrrega volent aprovar un tractat que recupera els mateixos aspectes funcionals del tractat constitucional, havent aparcat els aspectes socials i comercials, tot i que el nou funcionament obrirà les portes a decisions econòmiques no consensuades que poden ser molt perilloses per a la ciutadania sota la lògica capitalista de la UE. Para muestra un botón: "la jornada laboral de 65 hores setmanals". Per sort, Irlanda, que no pot aprovar tractats europeus d'esquenes als ciutadans, ha votat no. Els europeistes de veritat, ho hem d'intentar aprofitar per canviar el rumb d'aquesta UE embogida neoliberalment.

(Carta 215)

Publicat com a mínim a: El Punt, Público, El País, L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Tortuga, Setmanari Directa, Presència, El Full de l'Albera Marítima.

REFERÈNDUM D’AUTONOMIA A BOLÍVIA

2008-05-06T17:56:00.000-07:00

He estat dues vegades a Bolívia entrevistant tot tipus de persones sobre temes político-socials. Recordo quan, amb una amiga boliviana, vam entrevistar un portaveu del Comité Pro-Santa Cruz, una agrupació sobretot oligàrquica i empresarial, que abandera la idea d’independència de la “media luna” o “nación camba” (l’est no andí del país). El portaveu actuava com si la meva amiga no hi fos (per ser “colla”, és a dir, per tenir trets indígenes dels Andes) i em confessava amb aires de superioritat que ell també tenia sang espanyola. Sempre hi ha hagut aquest racisme a Bolívia i no se superarà fàcilment pel simple fet de tenir un president indígena. Però és que a més l’Evo Morales representa uns ideals d’esquerres que volen oferir igualtat d’oportunitats a tots, que els indígenes deixin de ser “invisibles” políticament, redistribuir les riqueses i assegurar-se que les multinacionals passen, de pagar uns impostos de riure, a pagar-ne uns de normals en un país sobirà. De manera que la rica classe empresarial de Santa Cruz ha manipulat els sentiments de la gent a través d’aquesta idea autonomista sobrevinguda, que ells assimilen a l’Estat de les autonomies espanyol. I això es pot malinterpretar des de Catalunya perquè nosaltres entenem l’autonomia i la idea d’independència des de la nostra condició de poble històric, amb una identitat pròpia que sentim amenaçada dins la idea d’Espanya actual, més que no pas per no voler compartir els nostres recursos, mentre que el departament de Santa Cruz no el constitueix un poble històric sinó que va ser creat amb criteris funcionals de divisió territorial. Tampoc defensen l’autonomia per veritable fervor descentralitzador, perquè, per exemple, no accepten la reclamació dels indígenes guaranís, al sud de Santa Cruz, de constituir un departament propi, i no ho poden acceptar perquè allí s’hi concentra la majoria del petroli i del gas bolivià que és el que precisament volen controlar a través de l’autonomia departamental. Els rics sempre han governat Bolívia gràcies a dictadures, a fraus electorals i/o a la poca participació electoral dels pobres, i no suporten la idea d’haver perdut part del poder. Volen aprofitar que governen alguns departaments per, a través de l’autonomia, gaudir del màxim poder possible i fer de contrapès al procés d’esquerres que amenaça els seus indignes privilegis.

(Carta 214)

Publicat a: Més Ciutat Esplugues, Més Ciutat Cornellà, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article), La Tortuga, Setmanari La Directa, Zona Sec.

DESVIRTUACIÓ DE LES VAGUES

2008-04-28T15:46:00.000-07:00

En referència a la carta “Què són avui les vagues?” de Sebastià Marc destacada per El Punt el 27 d’abril de 2008. Protesta que les vagues d'avui dia, a diferència de les del passat, només responen a interessos individualistes i que les fan els qui tenen més privilegis en comptes dels més desfavorits. Suposo que ho diu amb bona intenció, però crec que el seu tipus anàlisi i comentari no ajuda a aquest món millor al que ell fa al·lusió: 1r: Mai s’han fet vagues per un món millor en general, sinó per casos concrets, tot i que, amb la perspectiva històrica, ens adonem del seu impacte a nivell general. 2n: La societat és cada cop més individualista, però els que porten a terme les vagues diria que són gent que es preocupa més pels interessos i drets comuns que els seus conciutadans. 3r: Que els més desfavorits no s’atreveixin a fer vagues no és degut a que altres sí que en facin, en tot cas això parla de la societat que hem construït que, en l’àmbit laboral, és molt poc democràtica i aposta fort per la precarietat i la por. No és estrany doncs que els treballadors públics siguin els que menys han de témer aquestes coaccions, però crec que el fet que facin vaga ens ajuda a tots: perquè a la llarga s’universalitzen millors condicions laborals com una modernització inevitable de la societat, i perquè desmitifiquen la “maldat” i el “dany” col·lateral que s’atribueix a les vagues. Tot i que els mitjans de comunicació ho aprofiten per inculcar-nos que les vagues són insolidàries i rebutjables. En el moment de fer-se, les vagues sempre són desprestigiades pels poders fàctics (mitjans de comunicació inclosos) tot i que amb el temps tothom reconeixi els beneficis que van tenir. Sense voler fer paral·lelismes, l’altre dia veia un recordatori de TVE elogiant el maig del 68. D’estar-se donant avui dia, TVE no perdria l’oportunitat de criticar els protestants etiquetant-los de vàndals, joves egoistes i capritxosos, obrers desencaminats... De les recents vagues en l’educació, segur que, tal i com va apuntar la premsa, Marc hi va veure funcionaris egoistes, a qui no importava provocar incomoditats als ciutadans, que volien tenir més privilegis enlloc de lluitar per una educació i una societat millors. Però als mestres en vaga sí els preocupava la qualitat de l’educació per a una millor societat, per això no volien una educació segregada per classes socials, ni una educació que camini cap a la semi-privatització, ni perdre la democràcia interna que actualment tenen els equips directius, i per això no acceptaven que el problema fos la gestió dels centres o que no hi ha prou autonomia de centre, sinó que volien remarcar que el principal problema és la manca de recursos per poder oferir una educació més justa socialment. Si deixem que els mitjans de comunicació conformin la nostra opinió, sempre tindrem el punt de vista del poder econòmic que és qui pot permetre’s tenir mitjans de comunicació.

(Carta 213)

Publicat com a mínim a: El Punt, El Periódico, Setmanari la Directa.

CRISI, PP I BERLUSCONI

2008-04-26T06:18:00.000-07:00

Amb la gran crisi econòmica que ve, si el PP aconsegueix moderar-se una mica i presenta cares noves, no hi haurà ningú que li pugui impedir el seu retorn al poder. De la mateixa manera que Berlusconi ha estat reelegit malgrat l’animadversió que provoca en una gran part dels seus conciutadans. Com a Itàlia, a l’Estat espanyol les enquestes diuen que hi ha més gent d’esquerres que de dretes, però no sempre això queda reflectit en els resultats electorals. I és que la gent d’esquerres -a diferència dels de dretes- som molt idealistes i exigents. I penso que, de cara a aquests quatre anys, seria bo que prenguéssim una estratègia que separés les coses: Per una banda, hem de combatre al carrer les polítiques de centredreta del PSOE, però per altra banda, hauríem de desvincular les protestes de les eleccions i abstenir-nos d’absternir-nos, votant per l’opció més a l’esquerra que puguem (sense pensar que això ens impedirà seguir lluitant) per tal d’evitar que la dreta disposi de més poder encara. En realitat, el veritable subjecte històric és el poble, i no pas els governs, que tan sols són una mena de decorat de fons, però tampoc podem ser cecs davant del fet que decideixen coses massa importants com perquè ens permetem descuidar aquesta porció de la realitat. I no em convenç gens l’argument que el poble reacciona més davant de situacions adverses, perquè és tant com dir que no creiem que els nostres models propositius puguin engrescar i necessitem un dolent per despertar la gent. A més, demanar un govern de dretes per motivar la reacció de la gent no dóna masses perspectives de futur perquè voldria dir que, després d'organitzar-nos per derrotar-lo, vindria forçosament una etapa de desorganització social que tornaria a portar les dretes al poder.

(Carta 212)

Publicat com a mínim a: La Tortuga, Estrella Digital

FELICITATS CONDUCTORS!

2008-04-16T16:29:00.000-07:00

Moltes felicitats als conductors d’autobusos de TMB! La lluita ha aconseguit guanyar el pols a la direcció de l’empresa i serà segur un far per al futur de l’organització dels treballadors i treballadores d’aquest país. No només per la determinació i valentia que han portat a la victòria, sinó sobretot per la manera com s’ha aconseguit: amb assemblees públiques i obertes, amb democràcia interna, primant la lluita i oblidant les banderetes sindicals, entrant en sinergies solidàries amb altres lluites, i enfrontant amb les idees clares tota la hipocresia dels qui suposadament es preocupen pels pobres ciutadans que ens hem quedat uns dies sense autobusos, dels qui remarquen una i altra vegada la incomoditat de la vaga en comptes de recriminar les condicions laborals que imposava aquesta empresa pública que és de tots i totes! I és que ha estat inacceptable el paper dels mitjans de comunicació... El quart poder que teòricament hauria d’estar al servei de la vigilància i la veritat, demostra estar totalment al servei tant de la dreta com de l’esquerra política que, al seu torn, serveixen als interessos de la dreta econòmica, a la que li convé que els treballadors estiguin individualitzats, prostrats i indefensos. En tot cas, els mitjans de comunicació van quedant en evidència. Qui pot creure en la seva independència, honestedat i ètica professional? Però aquest és un altre tema... Avui toca celebrar l’èxit d’uns treballadors humils i amb una fortalesa moral que esperem que estigui anunciant una nova manera de lluitar pels drets que manca aconseguir en el segle XXI. Estic segur que el vostre exemple no caurà en terra erma!

(Carta 211)

Publicat com a mínim a: El Punt, Setmanari Directa